Castells, vinyes i llegendes

Estefania d’Ermengol, filla del Comte d’Urgell Ermengol V i germana del Comte Ermengol VI, que va conquerir Lleida amb Ramon Berenguer IV el 1149, va finançar la construcció del monestir cistercenc de Valbuena de Duero el 1143. Ara, el monestir acull un hotel balneari de cinc estrelles; punt de partida per gaudir de l’enoturisme descobrint història, art, gastronomia i vi de la ‘milla d’or’ de la Ribera de Duero.

Santa María de Valbuena (1149) és un monestir de l’orde del Cister, escissió benedictina francesa que es formalitzà el 1119 a la comunitat de Santa María del Císter (Citeux, Borgonya), només trenta anys abans de la fundació de Valbuena. A Catalunya els més representatius de l’època són Santes Creus (1160), Santa Maria de Poblet (1150) i Santa Maria de Vallbona (1153), a Vallbona de les Monges, a l’Urgell. El monestir també és seu de la Fundación Las Edades del Hombre que, entre altres accions culturals, promociona l’edifici. 

Si amb el romànic l’església ens recordava el judici final i l’amenaça de l’infern; en les parts gòtiques, les columnes i les voltes que configuren busquen, a través de l’alçada, apropar-se al cel. En aquest sentit, Santa María de Valbuena de Duero és un clar exponent cistercenc, senzill i auster, d’art romànic en transició al gòtic. Precisament els cistercencs van voler fugir de l’artifici i l’ornamentació excessiva que els distragués de la seva meditació i observança. 

Tot i això, amb el pas del temps, el monestir ha estat testimoni dels diferents corrents i estils artístics de cada moment. Així, juntament amb les pintures murals gòtiques de caràcter historicista que representen batalles, trobem el segon pis del claustre, del segle XVI, d’estil gòtic i més ornamental; o altres peces d’art excepcionals com retaules barrocs del segle XVIII. 

Sota la regla ora et labora, i com la major part dels monestirs de la regla de Sant Benet, la disposició arquitectònica de l’edifici compta amb una església i claustre per l’ora; i una sala de feines que juntament amb els exteriors d’ús agrícola i ramader, facilitaven el labora. Els monestirs del Cister van ser grans punts d’intercanvi i còpia de manuscrits. Una activitat que va facilitar l’expansió de molt coneixement com el de la viticultura, de monestir en monestir per tota la cristiandat. Dins dels murs encara trobarem dependències dels monjos, de caràcter més funcional, com el refectori, la sala capitular o els allotjaments. 

Pel que feia a les feines a l’exterior, fonamentalment agrícoles i ramaderes, els monjos no eren suficients per treballar tota la terra que tenien, i prioritzaven el treball dins dels murs del monestir; així que els veïns de la zona eren els encarregats de fer que la granja monacal funcionés. Santa María de Valbuena i Santa María de Retuerta, fundada per Mayor Pérez, tieta d’Estefania d’Urgell, eren les grans empreses de la zona en aquella època. 

Urgellencs en terres castellanes 

En plena reconquesta de la Península als diferents cabdills moros, el Comtat d’Urgell inicia una llarga relació amb les terres val·lisoletanes amb el casament d’Ermengol V amb María Pérez, filla de Pedro de Ansúrez, senyor de Valladolid, el 1095. Precisament, l’única mostra de romànic català llombard que hi ha a Castella i Lleó, Nostra Senyora de l’Anunciació d’Urueña, data d’aquesta època i alguns autors l’atribueixen als intercanvis socials i polítics que van establir tots dos territoris. 

A partir de llavors, entre campanya i campanya militar per fer gran el comtat des de l’actual Alt Urgell a la plana, Ermengol V viurà tant a l’Urgell com a Castella. En la seva absència, delega el govern del comtat a Guerau de Cabrera, vescomte d’Àger.

En morir Ermengol V a la batalla de Mollerussa el 1102, serà Pedro de Ansúnez qui es traslladarà a l’Urgell per fer de regent del seu net Ermengol VI i tutor de la seva neta Estefania. Durant aquest període, abans d’assumir el comtat Ermengol VI, el senyor de Valladolid fins i tot participa en la conquesta de Balaguer juntament amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, el 1105. 

A partir de llavors, la seu del Comtat d’Urgell baixa a Balaguer, amb la mirada posada en Lleida. Una ciutat que no serà conquerida fins al 1149, amb Ramon Berenguer IV, Ermengol VI i els monjos guerrers de l’orde del Temple, entre altres forces cristianes. En assumir el govern del Comtat d’Urgell Ermengol VI, el seu avi Pedro de Ansúnez tornarà a les seves possessions de Castella i Lleó amb la seva neta Estefania que serà criada i educada en el cercle de la princesa Urraca. Només cinc anys major que ella, Urraca era filla del rei de Lleó Alfons VI, que va ser instruït de nen per Ansúnez i al qual va confiar l’educació de la futura reina fins que tingués edat de casar. Urraca I, qui regnarà a Lleó entre 1109 i 1126, fins a l’arribada al tron del seu fill Alfons VII, manté la seva amistat amb Estefania d’Urgell que, sumada a la seva influència com a neta de Pedro de Ansúnez, li facilitarà dos matrimonis molt favorables sent una de les dones més significatives de la cort del moment. Entre les mostres d’afecte de la reina de Lleó amb la d’Urgell, destaca la donació de la Villa de Cevico de la Torre el 1119, quan Estefania ja estava casada amb Fernando García de Hita. Al morir García de Hita, la filla d’Ermengol V casarà en segones núpcies amb Rodrigo González de Lara. L’any de la seva mort no està documentat, però va ser després de la fundació de Valbuena de Duero on va demanar ser enterrada al costat del seu germà Ermengol VI; voluntat que no es pot confirmar que s’hagués dut a terme. 

Wellness i restaurants tradicionals i amb estrella Michelin 

Pels que busquen uns dies de wellness, al mencionat hotel balneari Castilla Termal de Valbuena, al mateix monestir, podem sumar altres dos hotels-spa amb cinc estrelles a Abadia Retuerta i Arzuaga. Tots dos amb restaurants reconeguts amb estrella Michelin, el Refectorio amb Marc Segarra i Taller de Víctor Gutiérrez, respectivament. El celler Pago de Carrovejas també compta amb el restaurant Ambvium amb Cristóbal Muñoz com a xef i Fernando Moret com a cap de sala, i la distinció d’una estrella Michelin. Si el que volem és descobrir la gastronomia castellana de ‘lechazo’, cérvol, ’morcilla’, embotits i formatges podem gaudir d’una àmplia i variada oferta per a totes les butxaques en les diferents fondes i restaurants dels pobles de la comarca. A cellers com Arzuaga, també comptem amb un restaurant tradicional amb especialitats com el ‘lechazo’ amb amanida d’escarola; els carpaccios de senglar o cérvol amb foie; bacallà marinat; o filet de bou. Són terres també de vins i tapes o pintxos. Si ens apropem a la capital val·lisoletana, seu del famós Campionat de Pintxos, podem degustar algunes de les tapes més conegudes. Mereix una parada el conegut establiment Los Zagales on tastar els ‘trampantojos’ Tigretostón, “roll” fregit de pa negre farcit de pasta de botifarra negra, formatge i ceba vermella; el Kojaz, ‘chupa chups’ de paté de perdiu; o Obama en la Casablanca, amb ou i patata emplatat en una figura que representa el Capitoli. Altres bliments reconeguts pels seus ‘pintxos’ al darrer concurs de la capital de Castella i Lleó són Jiapan, Puerto Chico, o Azul Mediterráneo. Vins frescos, intensos i amb potencial de guarda Entre els factors de qualitat que defineixen els vins del país està l’altitud que en la zona de la ‘milla d’or’ supera els 800 metres i pot arribar més enllà dels 900 metres. Aquesta alçada permet una alta continentalitat, transferint frescor, concentració i forta intensitat aromàtica. Unit a l’alt potencial tànnic de les varietats utilitzades, podem dir que els vins de criança de la Ribera de Duero destaquen també per una bona evolució i el seu potencial de guarda. Els vins que tastarem a la Ribera de Duero són, en major part, negres i tenen de protagonista el raïm ull de llebre (conegut a la zona com a Tinta Fina, Tinta del País o Tempranillo), com a mínim en un 75% del seu cupatge, en el cas que no sigui en el seu 100%. 

Pel que fa als vins blancs, s’elaboren a partir de raïms d’albillo major. I, igual que els negres, poden ser joves o criats en fusta amb les etiquetes de criança, reserva o gran reserva amb les quals qualifica la denominació d’origen els seus vins. Si bé el raïm ull de llebre (varietat que sorgeix de l’encreuament de les varietats ’albillo mayor’ i la històrica ‘Benedicto’) és el més identitari de la Ribera del Duero, la denominació d’origen permet altres varietats negres d’origen bordelès com cabernet sauvignon, merlot o malbec; així com la mediterrània garnatxa negra. Per la qual cosa, aquestes varietats estan presents en molts cupatges, sempre amb la ‘tinta fina’ almenys en un 75%. Com a curiositat, el plec de condicions d’aquesta denominació també permet la incorporació d’altres varietats no reconegudes, fins en un 5% del cupatge final. Tot un viatge de descoberta d’història, art i gastronomia que ens recorda que el vi, a part d’un beure lligat a la terra i la seva gent, és cultura.