Josep Maria Lari, una mirada particular

Josep Maria Lari Mirambell era un jove barceloní que ara fa cent anys es va aficionar a la fotografia. Ara que tothom té una càmera a la butxaca i acumula centenars d’imatges al mòbil, no té res de sorprenent. Als anys vint del segle passat no era gens habitual i cada fotografia original trobada és un tresor que cal salvaguardar per a la memòria. L’arxiu de Lari s’ha recuperat de l’oblit per casualitat.

Quants arxius fotogràfics deuen esperar, silents i resignats, abandonats en unes golfes o al fons d’un armari, que algú els rescati de l’oblit? “Cada vegada menys, és clar, perquè amb el pas dels anys les possibilitats que apareguin petits tresors com aquest es van reduint. Aquí ens en arriben tres o quatre cada any i n’hi ha pocs que tinguin la qualitat i l’interès d’aquest”, explica Rafel Torrella, conservador de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Josep Maria Lari Mirambell era un jove barceloní que treballava a la farmàcia que tenia el seu padrastre a la plaça del Raspall, a la Vila de Gràcia. Pels volts de l’any vint del segle passat va descobrir la fotografia, “una afició que a Catalunya, i sobretot a Barcelona, es va popularitzar a partir del 1910, quan les marques comencen a fabricar unes càmeres que són relativament accessibles”, explica Torrella.

No era una afició a l’abast de qualsevol, és clar, era una expressió minoritària, però tampoc era prohibitiu per a un jove com Lari, que amb una feina estable i descarregat de responsabilitats familiars descobreix una tècnica que li permet desenvolupar una certa sensibilitat artística i deixar-ne constància. Qui més ha popularitzat el cognom Lari al nostre país és el seu net, que també es diu Josep Maria i que ha fet fortuna en el món de la màgia.

Ell és precisament qui va rescatar els negatius d’aquell espai-temps en pausa en què es converteixen les golfes, els garatges i els trasters. “Sempre havien estat a la casa familiar, en unes carpetes guardades en un altell. Soc un nostàlgic i ho guardo tot, em costa molt llençar res i encara menys si és antic i té valor sentimental. Quan les vaig trobar de seguida em van cridar l’atenció. No eren un secret, senzillament havien passat els anys i ningú se n’havia recordat mai més. El que es conserva a casa no eren les fotos revelades sinó els clixés, uns negatius en plaques de vidre, en format estereoscòpic, que calia positivar per poder-les veure correctament”, explica el Josep Maria.

El gruix del treball fotogràfic de Lari, unes dues-mil imatges en blanc i negre, en diferents formats, la família el va donar a l’arxiu barceloní amb l’objectiu de garantir-ne la conservació. Una vegada digitalitzades, es va poder comprovar l’abast de la seua obra.

“Lari era una persona sensible i curiosa que, lluny de buscar l’espectacle o mirar de retratar els esdeveniments més importants de l’època, imprimeix una mirada particular al seu entorn més immediat. Té un gran sentit estètic i es nota que pensa molt la composició de cada imatge. Això ja era habitual en aquella època, ja que cada fotografia costava diners i després no era fàcil de revelar”, explica Raspall. “En aquella època no hi havia laboratoris comercials i els aficionats no només havien de comprar un equip fotogràfic, sinó que també havien de tenir un laboratori a casa i aprendre a treballar el seu propi material”.

El corpus fotogràfic de Lari va “dels primers anys vint fins que la guerra del 1936 i les enormes dificultats de la postguerra van interrompre bruscament el que fins aleshores havia estat la seua gran il·lusió, que no va perdre mai i que va continuar conreant amb posterioritat en la mesura de les seues possibilitats, però que la manca de mitjans va fer minvar de manera considerable, a banda de connotacions familiars circumstancials que no ho afavorien”, explica el seu fill, Josep Maria Lari Reig, al pròleg del llibre Lari, la popularització de la fotografia domèstica a Barcelona. A partir dels anys quaranta la seua fotografia és un reflex de la vida en la postguerra, “deixa de passejar pel carrer i fotografiar la vida social que s’esdevé al seu voltant i es reclou, com fa pràcticament tothom, en el caliu de l’entorn familiar”, explica el seu net.

Les fotografies a partir d’aleshores són retrats domèstics i familiars, els quals no deixen de tenir un interès històric i sociològic, alhora que continuen sent estèticament impecables. Abans de la guerra, Lari tampoc no és un fotoperiodista que busqui la notícia.

Les seues imatges, com explica Torrella, no ens permeten acostar-nos als grans esdeveniments polítics del seu temps, “No és un fotògraf interessat a deixar constància del que passa al país o la ciutat. Fa unes imatges molt maques de la Fira Internacional del 29, però són panoràmiques que busquen la bellesa més que no pas el fet social. Les persones que retrata, quan no són els amics o els familiars, són gent del carrer”. Tampoc no es dedica a la denúncia social, no busca provocar l’espectador amb imatges impactants.

Les dones al safareig d’Almatret, els elefants encadenats al circ o els fills dels pescadors ajudant els pares a la platja de Barcelona no tenen un esperit de reivindicació. Era la vida quotidiana que s’esdevenia al seu voltant.

Barcelona i Almatret són els dos escenaris principals que Lari fotografia durant aquests anys. Part de la família venia del Segrià i hi anava cada any.

S’enduia la càmera i va fer força fotos d’aquella època que ens permeten conèixer com era part de la vida, els carrers i la gent d’Almatret fa cent anys. “Aquest tipus d’arxius són importants perquè ajuden a configurar la memòria col·lectiva i en donen testimoni d’una realitat que, si bé ens és relativament propera, no sempre està del tot representada”, explica Torrella.

Lari va reconduir la seua carrera professional i finalment es va formar i va treballar com a podòleg a Barcelona. La fotografia, una dèria de joventut, ja no la va exercir amb tanta energia com abans del 36.