Dol perinatal: un record contra l'oblit

No ens agrada parlar de la mort perquè ens recorda que som finits. I encara ens incomoda més parlar-ne quan aquesta colpeja molt més aviat del que estem disposats a assimilar. Les pèrdues d’éssers estimats durant el procés de gestació són una realitat que tothom mira d’esquivar, i són més comuns del que podríem pensar. Les famílies que passen per un tràngol d’aquesta naturalesa sovint s’han d’enfrontar al propi dolor i a una certa incomprensió. A poc a poc hi ha qui s’atreveix a trencar el tabú i parla obertament d’aquest dolor.

No hi ha paraules que s’ajustin de manera fidel al dolor per una pèrdua tan inesperada. Les metàfores poden acostar-nos-hi per fer-ne un esbós; amb un exercici d’empatia és viable abocar-nos a l’abisme de la pena i albirar-ne el fons infinit. De totes maneres, no hi ha paraules per explicar amb justícia una tristesa tan profunda, desconcertant, frustrant, disruptiva i massa, massa sovint, menystinguda i incompresa. 

“Tot anava bé, era un embaràs desitjat i com que era la primera criatura que teníem, també era la primera neta per part de les dues famílies, la il·lusió era molt gran. Ho teníem tot comprat i la cadireta ja estava instal·lada al cotxe. Després penses que potser vam córrer massa, suposo que era l’alegria del moment. Vam fer la revisió de les trenta-sis setmanes i tot estava perfecte, l’endemà era la castanyada i havíem quedat amb uns amics per celebrar-la plegats. Durant el dia no em vaig trobar gaire bé i no notava que la nena es mogués. Una mica per por i per sortir de dubtes ens vam acostar al ginecòleg a Lleida. Al centre mèdic em van fer una eco i el metge m’ho va dir sense embuts: ‘La nena és morta’”. Ángela Soria li agraeix que en aquell moment no intentés suavitzar la notícia amb la frase que habitualment s’utilitza en aquestes circumstàncies fatals. “Si m’arriba a dir que no hi havia batec no ho hauria assimilat, en aquell moment no hauria entès res, li hauria dit que si no trobava el batec de l’Emma que el busqués. Vam anar a l’Arnau, no sé com hi vam arribar. Ens van explicar tot el que passaria, m’induirien el part perquè el millor i més segur era un part natural. Vam passar la nit a l’hospital, la de la castanyada, jo no podia dormir perquè només pensava que duia a la panxa la meua filla morta. Hauríem pogut gestionar-ho diferent, no vam poder passar cap estona amb ella. Sort, almenys, que en un moment de lucidesa vam decidir que la volíem enterrar.”

Un de cada quatre embarassos no arriba a bon port i “els professionals de la salut hem d’estar preparats per donar-hi resposta, per acompanyar, per no deixar soles les famílies que passen per un tràngol d’aquestes característiques. Ningú no pensa que pot passar res, però passa”. 

Montse Robles és la presidenta de l’Associació Chisana de dol perinatal i com a infermera ha treballat durant més de trenta anys a les àrees de ginecologia i obstetrícia, per això sap de primera mà que és un tema que incomoda. Ha vist desenes de situacions en què, per falta de formació i experiència, també perquè la qüestió emocional no es tenia present, les professionals de la salut potser no han estat a l’altura de les circumstàncies. 

“El Roger va néixer prematur extrem, a les vint-i-dues setmanes em vaig posar de part. Va ser una muntanya russa indescriptible. Vam pensar que no sobreviuria, però va néixer viu i fins i tot ens va agafar del dit. Aleshores vam creure que hi havia possibilitats que tirés endavant i hi vam abocar totes les energies i esperances. Als quatre dies li van detectar un vessament cerebral. La decisió era nostra, però ens van aconsellar que la millor opció era desconnectar-lo. Dins del trauma vam poder estar amb ell aquests dies, la família el va conèixer i ens vam acomiadar. El Roger surt al llibre de família, el vam poder inscriure al registre civil i finalment va morir als braços del seu pare.” La Sònia Llenes i el seu home són de la Pobla de Segur i després de la tragèdia es van refugiar en ells mateixos una temporada. Poc després es va tornar a quedar embarassada. L’Iris va portar alegria a casa, “un sentiment que en cap cas vam viure com una substitució del dolor que ens havia causat la mort del Roger”. 

L’embaràs és un moment vital que avui associem amb llum, esperança i molta il·lusió. Projectem un amor incondicional i qualsevol circumstància que trenqui aquest esquema, qualsevol gir de guió inesperat que dugui les famílies a un escenari en què regna el buit, el silenci i la foscor més absolutes, és un cop tan bèstia que ningú no en vol ni sentir a parlar. 

“Hi ha molts dols associats a una maternitat no acomplerta. Jo sempre havia volgut ser mare i amb la meua parella ens hi vam posar molt joves”, explica la Beatriz Patells. “Tot i això, no ens en sortíem i en poc temps vam entrar al circuit dels tractaments de fertilitat i al final, després de diversos intents fallits, vam decidir no continuar. És un procés dur, has d’assumir moltes coses per a les quals no estàs preparada. Inverteixes diners i energies, les expectatives eren altes i la família també es va fer il·lusions que tot tiraria endavant. A la clínica tampoc volen parlar de la possibilitat que no surti bé i t’empenyen a continuar. Finalment vaig dir prou, no era viable continuar. Aleshores has de gestionar molts conflictes. Hi ha un dol sobre el projecte, sobre la feminitat. Et preguntes per què el teu cos no és vàlid, per què no serveix per ser mare. Tot això sumat a una menopausa precoç i tots els problemes físics i emocionals que hi van associats, fa que no sigui gens fàcil de gestionar. Fa mal i aleshores també has de bregar amb una realitat que és frustrant. Em costa veure dones embarassades i no sentir ràbia i enveja, per exemple. A banda, és clar, de tenir la impressió que la societat considera que el meu dolor no és tan vàlid com el de qualsevol altre”, raona. 

Tothom pot entendre que plorem la mort d’una persona a qui posem cara, sigui la padrina, el germà, la mare, un amic o un fill que ha nascut, crescut i viscut prou com per fer-se un lloc en la societat. Hi ha cultures més avesades a la mortalitat infantil, que no posen nom a les criatures fins que fa molts dies que han nascut, una pràctica d’autodefensa emocional davant una possibilitat que tenen més present que no pas nosaltres. 

“Ningú no t’explica que hi ha aquesta possibilitat, les clíniques de fertilitat són un negoci i tot està encaminat a fer-te creure que no hi ha cap altra opció que no sigui l’èxit. Però no és cert, pot no sortir bé i pel camí has perdut el nord amb l’obsessió per la maternitat. És molt dur haver de passar per tres interrupcions de primer trimestre i un avortament al segon després d’estar-te un mes sencer estirada al llit amb pèrdues constants. Tu estàs feta pols i a la clínica només esperen el moment per tornar-ho a intentar. Pagant, és clar”. 

L’Eli va dir prou, ja no es veia amb cor de seguir batallant i aleshores era el moment d’entendre què havia passat i prendre consciència que la maternitat per la via d’un embaràs natural no seria possible. “Estàs tan en xoc que no saps com transitar les emocions, pal·liar el dolor. Et vols morir. El més dur va ser quan em vaig posar de part a les quinze setmanes, el meu cap no ho podia assimilar. Jo sabia que l’Elsa no tenia cap possibilitat de sobreviure i em van posar als boxes de l’hospital amb els batecs de totes les altres criatures de fons. Va ser terrible, em sentia com el plat que no vol ningú. També és cert que hi va haver professionals que es van preocupar per mi, per nosaltres, i que ens van explicar què passaria i quines opcions hi havia per gestionar el dolor que ens acompanyaria a partir d’aleshores”. 

Hi ha tants dols com persones, tantes maneres de manejar la mort com circumstàncies sobrevingudes hi ha. Cap no és més legítima que una altra i cadascuna carrega la pena com pot. També és cert que són situacions que s’esdevenen en un entorn hospitalari, de manera que el tracte dels professionals sanitaris que ho han d’acompanyar és clau perquè tot es pugui resoldre de la manera més sana possible. 

“Com a infermera havia vist situacions similars, però fins que no ho vius en primera persona no te’n fas el càrrec”, confessa l’Emma. “A dues setmanes de sortir de comptes, en una revisió ordinària, la llevadora no va trobar el batec i al cap d’una estona ja era a l’Arnau ingressada perquè m’havien d’induir un part. Vaig haver de parir la meua filla morta i això no ho podia assimilar. Sort que la llevadora em va convèncer d’agafar l’Ona en braços, perquè aquells moments són els únics que em quedaran d’ella. És una estona curta, però és important poder-te’n acomiadar. Encara que sembli estrany, ara recordo el part com un moment bonic.” 

“En aquests casos, qualsevol detall és un tresor per a les famílies, siguin les empremtes, la pinça del cordó, el gorret que duia o unes imatges de la criatura”, explica la Montse Robles. “Quan els expliques que la memòria anirà esborrant els records i que hi ha la possibilitat de fer-se algunes fotos, la primera reacció és de negació. Ho troben macabre i de mal gust. Els ho has d’exposar amb calma i donar- los temps per assimilar-ho, respectant sempre la seua decisió. Al final, si ho fan, les atresoren com un record molt important.” 

“Quan em van dir que no hi havia batec vaig col·lapsar, em vaig desmaiar”, recorda Augusta Denes. “Estava de quaranta setmanes i em vaig posar de part, tot el que estava passant no tenia cap sentit, estàvem totalment descol·locats. Sort que ens van tractar amb molta cura malgrat el mal tràngol que estàvem passant. Aleshores ens van explicar que en aquests casos és important poder-la conèixer una vegada ha nascut, estar amb ella l’estona que fes falta. Jo no podia, sentia que si me la donaven no la podria deixar anar. Ara agraeixo que la llevadora me la posés a sobre. Després recordo tornar a casa, el silenci, el dolor que ens causava ser conscients que l’Aria ja no estaria amb nosaltres, que això era així i que no hi havia res a fer. Durant mesos vivia envoltada en una boira negra, el món passava al meu davant i jo era incapaç de participar-hi. El pare tampoc no ho va passar gens bé, ell no va tenir dret a cap tipus de baixa i va haver de tornar a treballar. Jo em mirava al mirall i em veia lletja. Tan maca que em trobava durant l’embaràs i ara em sentia horrible”, explica Augusta Denes. 

El tràngol a l’hospital dura unes hores, al llarg dels mesos següents s’esdevé el segon acte d’aquesta tragèdia. Tornar a la vida sabent que no serà com l’havies planificat. Enfrontar- se a la realitat, trobar-se per primera vegada familiars, amics i veïns que saben que esperes una criatura que no és. 

“La meua parella passava uns dies a Mallorca de vacances i jo estava treballant quan va anar a l’hospital de Palma i li van dir que la Lia havia finat. El viatge de la feina a casa, de casa a l’aeroport, esperar el vol fins a Mallorca i anar corrents a l’hospital va ser terrible. En tinc records borrosos, no sé com hi vaig arribar. Al mateix temps potser em va anar bé per anar-ho paint, per anar-me calmant. Tu estàs tan il·lusionat amb la idea de ser pare, de ser pares, i de sobte ets en una habitació, lluny de casa, mirant d’assimilar que mai no coneixeràs la teua filla. És impossible superar-ho, l’únic que pots fer és acompanyar la mare i mirar de no tornar-te boig”, explica el Miguel Godoy. “No entenia què passava i havia de prendre decisions sobre què voldríem fer amb el cos. Sort, malgrat tot, que ens va passar a Mallorca i ens van atendre amb molta professionalitat. En tot moment ens va acompanyar un psicòleg, el qual em va anar preparant per tot el que havia de passar. Ell va ser qui em va advertir de tots els comentaris que em farien la família i els amics. Em va advertir que sentiria molta ràbia perquè trobaria intolerable el que m’estaven dient, però que la gent ho faria per ajudar-me. I així va ser, tot va passar tal com ell em va explicar. El dolor encara hi és, perquè no marxa, només que amb el temps aprens a conviure-hi per seguir endavant.” 

Tornar a casa és la gran patacada. L’habitació que estava preparada. El bressol. El canviador. Tota la robeta per estrenar plegada a l’armari. “Vaig estar molts mesos sense entrar-hi, simplement no podia ni obrir la porta”, explica més d’una mare quan ho recorda. S’ha de gestionar una pena que no marxa i els comentaris de familiars, amics i coneguts que, amb la voluntat d’animar-te, només et fan mal. “Ets jove”, “ja en tindràs més”, “encara no era res”, “no havies tingut temps de conéixer-lo”, “si ha passat és per alguna cosa”. Aquestes són el top cinc de les frases que es diuen amb la millor de les intencions i les mares i els pares que acaben de pedre una criatura que estava en camí reben com una punyalada directa al cor. “El millor és acompanyar, fer saber, amb gestos i paraules, que som al seu costat pel que necessitin. Hi ha qui prefereix gestionar-ho en el silenci i la soledat, d’altres allò que més els funciona és compartir-ho, poder-ne parlar per saber que tot allò que senten és normal”, diu Robles. “Tots els dols són vàlids i s’han de respectar.” 

En aquest sentit, les associacions com Chisana fan una feina imprescindible, ja que són un punt de trobada. Sovint, només aquella gent que ha passat pel mateix drama és capaç de saber què t’està passant. Els grups de dol són una xarxa de suport mutu molt important. “Els primers mesos et sembla impossible que mai més tornis a ser feliç; quan penses en el que podria haver estat i no ha sigut t’envaeix una pena terrible”, explica Augusta. Miguel afegeix que “és estrany i sembla incomprensible, però és cert que, amb el pas temps, d’alguna manera tot aquell dolor es converteix en un amor incondicional”.