El museu de la tragèdia: un espai a Irlanda per recordar l’enfonsament del Titanic

Hi ha pocs accidents que hagin causat tanta fascinació com el protagonitzat pel transatlàntic Titanic el 14 d’abril del 1912 durant el seu viatge inaugural. Un segle més tard, Irlanda ofereix una renovada ruta per als fanàtics de la història i les mil històries que hi ha al voltant del malaguanyat vaixell i els milers de persones que hi estan vinculades.

És la fascinant història del Titanic i el seu dramàtic final, la de la companyia que va dur a terme el projecte i la dels irlandesos que, d’una manera o altra, van participar en aquella il·lusió i somni esquerdat pocs dies després de salpar, des de la Gran Bretanya, amb escala a Irlanda, rumb a Nova York. Una ruta que ens durà a les poblacions de Belfast i Cobh, situades al nord i al sud de l’illa d’Irlanda. 

Belfast va ser la llar del Titanic i, en certa manera, ho continua sent. El major homenatge al famós transatlàntic es troba a la capital d’Irlanda del Nord. El vaixell, una icona del nou segle que acabava de començar, va prendre forma a les drassanes de Harland & Wolff. El 2 d’abril del 1912 el Titanic va deixar Belfast rumb a Southampton, Anglaterra, per iniciar el seu viatge inaugural. Tot i això, d’alguna manera, va romandre per sempre a la ciutat. Al mateix lloc on es va construir el transatlàntic s’aixeca avui el Titanic Museum de Belfast. Les històries que envolten l’RMS Titanic, propietat de la naviliera White Star Line, segueixen vives en aquest espai, oferint-nos també una finestra a la història d’Irlanda. 

Inaugurat el 2012, coincidint amb el centenari, i remodelat recentment, el museu és considerat l’edifici contemporani més emblemàtic d’Irlanda del Nord. La seva forma curiosa està inspirada en l’iceberg contra el qual va xocar el transatlàntic i en la proa d’un vaixell navegant entre blocs de gel. Aquest projecte arquitectònic, carregat de simbolisme, és una autèntica declaració d’intencions. Visitar el Museu Titanic Belfast permet explorar anys d’història marítima i social, oferint un viatge als orígens del vaixell i al seu tràgic viatge inaugural. Però també ens transporta a l’escenari industrial de Belfast d’aquells anys, tot relatant les històries dels passatgers i dels treballadors que van construir-lo, Durant la visita, es poden descobrir sons i olors associades amb la seua construcció, testimonis del viatge, fotografies, objectes i històries personals emotives i emocionants. Una de les peces centrals de la nova experiència és un model a escala de més de 7 metres de llarg del vaixell, que inclou tots els detalls com els bots salvavides, les hèlixs, l’escala principal i les xemeneies. El model penja del sostre, il·luminat per 300 metres de llums led, i gira per complet per sorprendre els visitants. L’antiga zona portuària de Belfast, on va néixer el Titanic, ha estat renovada i ara és coneguda com el Titanic Quarter. Aquesta àrea és avui un dels projectes de regeneració urbana més grans del món. El Museu Titanic Belfast n'és el nucli cultural, i a pocs passos es troba un altre lloc icònic per als amants d'aquesta dramàtica història: el Titànic Hotel Belfast. L'allotjament ocupa les antigues oficines centrals de Harland & Wolf, que aleshores eren les drassanes més grans del món. Un autèntic paradís per als amants de l'arquitectura industrial.

El viatge per la història del Titanic no estaria complet sense visitar la Titanic Distillers, una destil·leria de whisky que va obrir les portes l'any passat al mateix dic sec on es va construir. El lloc conserva les màquines originals i altres elements històrics .És la primera destil·leria en funcionament a Belfast en gairebé 90 anys. També es pot visitar el jardí del City Hall de Belfast, que rendeix homenatge a les víctimes del naufragi. Cada any, la societat Titanic Belfast organitza una cerimònia commemorativa per recordar l'esdeveniment.

Al sud d'Irlanda, Cobh va ser l'últim port en què va atracar el Titanic abans de la tragèdia. El vaixell va salpar de Southampton el 10 d'abril del 1912 rumb a Nova York i va fer escala a Cobh (aleshores rebatejada com a queensport per les autoritats colonials britàniques) l'11 d'abril. Des d'allà van embarcar 123 passatgers, que com al resta de viatgers i tripulants poc es podien pensar que mai arribarien al seu destí. Cal recordar que al naufragi van morir més de 1.500 persones, la gran majoria viatgers de segona i tercera classe, així com membres del a tripulació. aquest va ser l'últim cop que el Titanic va ser vist des de terra ferma.

En el mateix edifici de la White Star Line, on es van vendre els últims bitllets, avui hi podem visitar el Titanic Experience Cobh, un museu interactiu que ofereix una immersió en l'atmosfera del port aquell fatídic dia d'abril del 1912. Els visitants reben una targeta d'embarcament amb el nom d'un dels 123 passatgers i, a través d'una visita guiada descobreixen com era la vida a bord del vaixell i el que va succeir després del naufragi. Aquesta experiència permet reviure un capítol fonamental de la història marítima moderna, tot oferint un viatge al passat per als fans del Titanic.

Del Pallars a Nova York

La ciutat nord-americana era el destí del Titanic, si bé només una de cada tres persones que  viatjaven a bord del transatlàntic hi van arribar. Dos dels afortunats van ser els pallaresos Emili Pallàs i Julià Padró. Ambdós eren joves i àvids d'aventures i fortunes en un moment que la comarca s'estancava al mateix ritme que les Amèriques vivien una època de creixement econòmic. Una vegada a Barcelona van comprar els bitllets de segona a la White Star Line, navilier que va noliejar un tren des de la capital catalana fins a Cherbourg, el port francès on el transatlàntic recolliria els passatgers continentals.

Els preus, els serveis i les cròniques del viatge deixen molt clar que el vaixell separava els passatgers per classes socials. Els nostres joves pallaresos van comprar bitllets de segona. Dormien en una cabina, me´s ben acomadats que els companys de viatge de tercera i amb molts menys luxes que els privilegiats de primera. Mentre uns s'amuntegaven a les parts més fondes del vaixell i els altres cada vespre feien festes luxoses, Pallàs i Padró s'adormien per fer passar el tedi de quatre dies de navegació.

El 14 d'abril al vespre el Titanic duia una velocitat de creuer excessivament alta per esquivar una enorme massa de gel que va aparèixer de sobte a només cinc-cents metres de distància. Eren les 23.40 de la nit. El tall de cent metres de llarg a la línia de flotació va ser mortal. En poc més de dues hores, el transatlàntic es partia en dos i queia al fons de l'oceà per sempre més. Durant els primers moments, els joves no s'adonen de res, és gràcies a un amic argentí que els va a buscar i els desperta que constaten la gravetat de la situació. Enmig del caos, perquè no hi ha prou bots salvavides per a tothom i el capità acaba renunciat a posar  ordre, Jordi Padró puja a un dels bots i el seu amic Pallàs, davant de la desesperació, es llença per la borda al buit i encerta a caure dins la barca, tot i quedar sense coneixement i trencar-se una cama. Padró el va amagar dels tripulants, que tenien l'ordre de llençar les persones inconscients per rescatar les que maldaven a l'aigua. Ambdós van ser rescatats, com la resta dels poc més de cinc-cents supervivents, pel vaixell Carpanthia. Després d'aquella odissea, Padró va seguir rumb a l'Havana, on se li va perdre el rastre i Pallàs va tornar a Barcelona. Discret i treballador, es va casar amb una noia de Gerri de la Sal, va obrir un forn a l'Eixample, van tenir un fill i finalment van traslladar-se a viure a Lleida ciutat.