Teràpia a cop de pilota contra el Parkinson

Dos matins a la setmana el Club Tenis Taula de les Borges Blanques obre les portes de les seues instal·lacions perquè malalts de Parkinson de les Terres de Lleida puguin practicar aquest esport. La seua sensació de millora és tan notable que l’IRB Lleida n’està estudiant els resultats per poder contrastar les impressions amb dades científiques.

A quarts de deu del matí d’un dimecres de tardor un grup qualsevol de perso· nes esperen petant la xerrada, amb els abrics cordats fins dalt, a la porta del Club Tenis Taula de les Borges Blanques. Quan arriba el jove Jair Jiménez amb les claus de les instal·lacions, li fan lloc i s’esperen que obri per començar a desfilar a poc a poc cap al vestidor. Un avança recolzaten un caminador, un altre arrossega una cama i en general mantenen un equilibri precari sense perdre la rialla del tot. Són tots malalts de Parkinson que han vingut a jugar.

El pavelló acull una vintena llarga de taules repartides per tot l’ample de la pista i en un lateral s’hi estenen unes petites grades. La decoració és una col·lecció d’anuncis, pancartes commemoratives, foto· grafies i banderoles esportives que omplen totes les parets del pavelló. “El lema del nostre club és humilitat, generositat i alegria, per això no vam dubtar ni un moment quan ens van demanar d’acollir persones malaltes de Parkinson que volien practicar aquest esport. El primer contacte el va fer l’Artur Sasot, amb qui havíem coincidit com a professors i que estava involucrat en l’Associació Parkinson Lleida perquè li havien diagnosticat la malaltia” explica Francesc Solans, vicepresident del club. L’Artur Sasot té 53 anys i als 47 li van diagnosticar la malaltia, però la realitat és que “portava quatre anys amb símptomes i em van fer moltes proves i en cap ningú no encertava què em passava. Era evident que tenia una malaltia neurodegenerativa, en això tots els metges estaven d’acord, però com que en lloc de tremolors tenia paràlisi –m’estava quedant progressivament sense mobilitat a la banda dreta del cos– i totes les proves sortien sense taques sospitoses, no ho encertaven. Una vegada que van veure que tenia Parkinson i vaig començar a saber com funcionava la malaltia, vaig decidir que faria tot el que estigués a les meues mans per frenar-ne l’avenç”, recorda. 

Reposar no és una opció, fer esport per activar el cos i evitar que els neurotransmissors es vagin atrofiant és el principal objectiu dels malalts. Però què té el tenis taula en comparació amb altres tipus d’activitats? “Buscant informació vaig ensopegar amb un estudi japonès que parlava de les bondats del tenis taula per als que patim aquesta malaltia, i tenint en compte que en general totes les activitats que es fan per a aquest col·lectiu són a Lleida ciutat, vaig pensar de parlar amb el club de les Borges a través de Francesc Solans. De seguida ens va obrir les portes, encara que era érem dos. En poc temps vam fer una bona colla i vam passar d’entrenar-nos un a dos dies per setmana”, explica Sasot. 

Només arribar es canvien i es troben tots a la pista, on comença un breu escalfament guiats per l’entrenador. Un circuit de moviments dissenyat per activar la circulació treballar la mobilitat, l’equilibri i la coordinació. La Rita Curià és de les Borges i va saber que existia aquesta possiblitat “a través d’una cunyada que ho va veure a la televisió i em va trucar per explicar-m’ho. Fa dos anys que em van diagnosticar, però ja feia uns mesos que tenia símptomes clars de la malaltia. Mai no havia jugat a tenis taula i tampoc cap metge ni treballador social em va dir que hi havia aquesta possibilitat”, recorda. 

“Ara vinc cada dia que puc. Per a mi és una millora molt clara, noto que guanyo en agilitat i concentració, per exemple. Un dels problemes que genera el Parkinson és una certa rigidesa mental, té afectacions físiques i cognitives, i amb els entrenaments tinc la sensació que surto cansada però més àgil”, reconeix. 

El tenis taula demana coordinació i concentració respecte a un punt molt concret que es mou –la pilota– i molt d’equilibri. “El Parkinson afecta aquestes habilitats, talla els mecanismes mitjançant els quals fem moviments automàtics i també ens afecta la capacitat de pensar i moure’ns alhora. El tenis taula és un esport sense risc físic i els ajuda a treballar totes aquestes dinàmiques tant físiques com cognitives”, explica Laura Fernández, professora de fisioteràpia i investigadora de la UdL i l’IRBLleida. “Els inputs dels pacients eren tan clars que vam decidir fer un estudi per mirar de compilar dades científiques que corroborin això que els malalts perceben de manera inequívoca. Nosaltres no podem validar un estudi basat en percepcions, però si tots els malalts coincideixen a valorar positivament l’activitat i afirmen sentir-se millor després de jugar, és raonable pensar que és així, que el tenis taula és una activitat molt beneficiosa per frenar l’avenç del Parkinson”, apunta Fernández. 

Un dels factors clau és la socialització. “Com en tantes altres malalties que van minant la capacitat de la gent a moure’s i parlar, la tendència és quedar-se cada vegada més sol i a casa. Venir al club i jugar també millora els seu estat emocional. “Surto cansada i també més contenta”, explica la Rita Curià. El de les Borges va ser pioner, però actualment no és l’únic club català que ofereix aquest tipus d’activitat. “La diferència entre nosaltres i la majoria és que aquí fem només teràpia esportiva i no fem competició. Anar a campionats pot ser una motivació, però al mateix temps és una situació que pot generar estrès i això no és bo per a nosaltres”, raona Sasot. “Si algú vol animar-s’hi, endavant, però no és una prioritat.” 

El Parkinson té unes afectacions emocionals importants. La depressió no és una conseqüència sinó un símptoma, i tot el que sigui gaudir i practicar activitats en grup ajuda a revertir aquesta tendència a l’aïllament social. Al Jaume Florejachs li van diagnosticar just després de jubilar-se. “Va ser bastant ràpid, de seguida que vaig anar a la doctora de capçalera perquè no podia moure la mà dreta va sospitar que podia ser Parkinson. La veritat és que jo, amb les pastilles i fent exercici cada dia, sóc autònom i puc fer de tot. Molta gent no sap que estic malalt perquè no se’m nota gaire. Però jo sí que ho noto, quan vam parar vaig tornar a perdre una mica de mobilitat”. La Montse Roia és la dona del Valentín Mesa, que fa quinze anys que li van diagnosticar la malatia i es troba en una fase una mica més avançada que altres companys. “Hi venim sempre que podem perquè al Valentín li va molt bé. El sofà està prohibit, el que ha de fer és moure’s i el tenis taula l’obliga a fer un exercici molt complet. Ho veig en ell i en la resta, només per com els canvia la cara ja val la pena, mentre juguen i quan acaben tots estan més tranquils i riallers”, confessa.