Estimar-se en llibertat

El dret a la intimitat, a conèixer el propi cos i a relacionar-nos de manera sana, lliure i segura amb els altres és inherent a qualsevol de nosaltres. Tenir alguna discapacitat o malaltia mental no ha de ser un impediment per aconseguir-ho, per això les entitats socials que treballen amb aquests col·lectius fa temps que trenquen tabús per garantir-ho.

L’Albert és molt xerraire i a l’associació Alba el coneix tothom. Tot i el seu caràcter més extravertit, però, va ser la Jana, que potser és més tímida i reservada, qui va fer el primer pas per començar una relació que anés més enllà de la simple amistat. Els dos, juntament amb altres comanyes, participen en els tallers de sexoafectivitat que s’organitzen des de fa un parell de temporades a l’associació, en els quals “parlem de com han de ser les relacions entre les persones i a respectar-nos els uns als altres”, explica l’Albert. 

Les entitats més antigues de les Terres de Lleida que treballen amb persones que tenen alguna discapacitat, fundades per famílies als anys setanta, van anar entomant reptes i desenvolupant serveis a mesura que els primers usuaris, que eren canalla, anaven creixent. L’objectiu sempre ha estat construir uns espais en què les fronteres amb la societat siguin cada vegada més difuses i respectuoses, que la integració tendeixi a ser cada vegada més efectiva. 

Però no sempre les experiències han estat positives i n’hi ha que en algun moment han patit algun tipus de discriminació –assetjament a l’escola, per exemple– i “als tallers dels drets sexoafectius també treballem l’autoestima perquè se sentin cada vegada més segurs amb ells mateixos i tinguin ganes de relacionar-se una altra vegada de manera lliure i segura”, diu la Judit Ayats, psicòloga i tècnica de referència pel que fa a aquestes qüestions a l’associació Alba de Tàrrega. 

La Clara i el Miquel Àngel es van conèixer en una sortida amb bicicleta d’Alba “i ens vam intercanviar els telèfons i de seguida vam quedar per fer coses plegats. Els dos som molt actius i ens agrada fer moltes coses, mai no ens enfadem i sempre resolem les diferències parlant tranquil·lament”, diu el Miquel Àngel. “Vivim cadascun al seu apartament en el mateix bloc de pisos, ja tindrem temps d’anar a viure junts”, confessa la Clara. De parelles n’hi ha hagut sempre dins de les entitats. Si bé algunes famílies més conservadores a vegades no acabaven de veure amb bons ulls segons quines situacions, la gestió que n’han fet els professionals ha estat tendir a normalitzar la realitat amb les eines que tenien a l’abast. “Fins no fa gaire tampoc no hi havia materials ni formació especialitzada i cada associació tractava aquestes qüestions com podia, mirant de gestionar les situacions aplicant el sentit comú. No tothom és igual, és clar, però les persones amb discapacitat tenen les mateixes necessitats que qualsevol de nosaltres”, explica Desirée Alegre, psicòloga de la fundació Sant Joan de Déu d’Almacelles. “Encara hi ha molts tabús al respecte i nosaltres treballem cada dia perquè el servei sigui cada vegada més atent i puguem respondre millor a les necessitats particulars de cadascú. En els tallers compartim informació general i debatem però després hi ha una feina d’atenció personalitzada, que és tant o més important. En general a ningú li agrada parlar de segons quins temes si no és en un entorn segur i privat”. 

L’escriptor valencià Joan Fuster deia que tota política que no sigui feta per nosaltres serà feta contra nosaltres. Fent un paral·lelisme podem afirmar que tota educació sexoafectiva que no sigui feta per nosaltres serà feta contra nosaltres. La majoria d’entitats fa molts anys que van començar a treballar la prevenció en la sexualitat en sintonia amb les polítiques progressistes dels anys vuitanta i noranta. Amb el temps també han pres consciència que els drets sexoafectius engloben moltes més dimensions que la mera prevenció d’un embaràs. “Si mirem cap a una altra banda a l’hora de respondre a les necessitats sexoafectives de les persones i els neguem la possibilitat d’entendre què els està passant quan arriben a l’adolescència, de conèixer el seu cos, de saber distingir la realitat de la pornografia i, en definitiva, d’assumir els seus propis drets i defensar- los, no podrem saber ni podrem gestionar de quina manera s’informen i a quines conclusions arriben”, explica Ayats, “de manera que seran més vulnerables davant de situacions indesitjables o senzillament no podran gaudir de relacions sanes”. 

“Avui en dia és fàcil veure pornografia i hem de saber que allò és una pel·lícula. A la vida real la gent no es relaciona d’aquella manera i a les dones no se les tracta amb violència”, reconeix l’Albert, mentre la resta de companyes del taller assenteixen. “Aquí també parlem de situacions que no estan bé perquè no respecten la intimitat i la seguretat de les persones. Si tens una parella l’has d’estimar i ni li pots controlar el mòbil ni parlar-li malament”, raona la Ivet, vinculada a l’Associació Alba. “Hem treballat amb el violentòmetre, que és una escala de colors per saber si una situació està bé –de color verd– o ens hem de començar a preocupar perquè no ho està –de color groc i taronja–, de manera que puguem dir que no”, diu l’Alba, que també fa el taller. 

La Carmen i el Luis ja fa més de tres anys que van decidir començar- se a veure amb regularitat i actualment són una de les parelles més estables en l’òrbita d’Aspros. “Jo em pensava que ja no trobaria ningú, que no m’enamoraria, però un dia es va creuar la Carmen en la meua vida i tot va canviar. Ja fa una setmana i quatre dies que vam començar a viure junts”, explica el Luis. “Feia molt temps que buscàvem i ningú no ens llogava res, finalment a través d’un amic vam aconseguir que una immobiliària ens fes un contracte i estem molt contents”, afegeix. La Carmen, amb aquella alegria de qui finalment ha pogut aconseguir una cosa important a la vida, diu que “per a nosaltres és molt important tenir aquest pis i poder fer la nostra vida. Els caps de setmana ens agrada sortir i quedar amb la família i veure els amics, però també volíem tenir un lloc que fos nostre per estar tranquils”. 

“Durant molt de temps potser hem tingut altres prioritats i no hem tingut present aquests temes, però quan hi penses un moment t’adones que són bàsics per al dia a dia de tothom, patim o no patim una discapacitat. Els drets sexoafectius engloben moltes esferes de les nostres vides i a vegades potser no havíem estat prou curosos amb, per exemple, respectar els moments d’intimitat personals. No només els que reclamen les parelles, que són els més obvis, sinó també els personals. En el fons tothom necessita poder estar sol una estona i saber que ningú no t’empiparà. Això potser no ho havíem respectat prou i ells potser no havien sabut com ex-pressar-ho”, apunta Alegre. Sovint les residències es van pensar perquè les persones es moguessin lliurement i s’evitava que hi hagués espais tancats. “Ara ens adonem que la intimitat –que es puguin tancar a l’habitació sabent que no els poden molestar, per exemple– no ha de ser una situació perillosa si tothom és conscient del que implica. Són moments que ajuden a reforçar la seua autoestima i és necessari per al desenvolupament personal”, apunta Anna Ciutat. “No sempre està relacionat amb qüestions sexuals. Una parella pot voler estar tranquil·la mirant una pel·lícula o algú pot voler estar sol escoltant música i ballant a la seua habitació”. 

Tot i els esforços que es fan des de les entitats, a vegades sembla que aquests col·lectius sempre els toca anar dues passes endarrerits respecte a la resta de la societat. Ara que una part de la ciutadania clama per la visibilització dels col· lectius LGTBIQ+, si parlem de drets sexoafectius per a les persones amb alguna discapacitat o salut mental, la sensació de fora de joc d’algunes persones es multiplica per dos. “A vegades em sento sol perquè en la meua situació és difícil conèixer altres nois. Estic content de poder- me expressar lliurement, abans potser em feia vergonya, però igualment no és fàcil tenir amics que siguin com jo”, reconeix el Sergi –nom fictici–, quan explica com se sent. 

La Míriam i la Janna viuen juntes a Tàrrega. “Quan vaig explicar a casa que havia conegut una noia trans”, recorda la Míriam, “de seguida van veure per la cara que feia que era algú especial i se’n van alegrar perquè jo tenia ganes de tirar endavant. Per a nosaltres va ser molt important sentir el seu suport”. Sempre passegen agafades de la mà i “alguna vegada ens ha passat que un senyor ha xocat contra un fanal perquè s’ha girat per mirar-nos de manera tan descarada que no l’ha vist”, expliquen amb aquell to que bascula entre la gràcia de l’esquetx i el cansament de sentir-se observades. “Però estem molt contentes d’estar juntes i no pensem amagar-nos de res”, reivindiquen les dues. Més tolerants que molta gent que es passeja amb l’etiqueta de normal, la Míriam i la Janna són un exemple de valentia i treball. Els drets sexoafectius s’han de poder exercir de cara la societat i alhora treballar-los des de la sinceritat i la intimitat. La llibertat comença en cadascú i en les relacions que es basen en l’honestedat i el respecte sense excepcions.

Una aplicació que va més enllà de trobar parella 

Ara que les plataformes tradicionals de cites comencen a mostrar alguns símptomes d’esgotament i molts usuaris posen en qüestió els algoritmes que utilitzen per potenciar les relacions, apareix una una proposta que mira de trencar tabús i obrir noves oportunitats: Dinder. Dissenyada per desenvolupadors catalans, aquesta aplicació està pensada especialment i en exclusiva per a les persones amb algun tipus de discapacitat. Per tal de garantir la seguretat dels usuaris es fan servir diferents filtres a l’hora de validar els perfils, en els quals han de participar les entitats socials que són referència. Mentre les referències originals –Grinder i Tinder– estan molt enfocades en l’objectiu de trobar algú amb qui compartir un moment especial, sovint sense més pretensions que la diversió d’una nit, Dinder és un espai de socialització més complex. No només es pot encetar una conversa amb algú que t’ha fet match, sinó que també és un espai per organitzar sortides, trobades i altres esdeveniments grupals. Dinder vol ser el detonant virtual d’experiències socials reals.