La presència dels maçons a Lleida

L’esclat de la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista van castigar diversos col·lectius durant dècades. Amb l’arribada de la democràcia, organitzacions polítiques i sindicals van poder recuperar el seu patrimoni o els seus membres van rebre el reconeixement públic pertinent. Tanmateix, la maçoneria no s’ha pogut refer d’aquesta realitat històrica de la mateixa manera que ho han fet altres represaliats, i constitueixen un dels col·lectius més oblidats entre les víctimes del franquisme. Per aquest motiu, els maçons del segle XXI treballen amb el propòsit que les administracions reconeguin la seva honorabilitat i per recuperar la memòria històrica dels seus predecessors. Una activitat que persegueix aquest objectiu és l’itinerari La Lleida maçònica.

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la dictadura franquista (1939-1975) van ser el cop definitiu perquè la maçoneria de l’Estat –inclosa la de Lleida– s’apagués progressivament amb el pas del temps. Les autoritats franquistes van promulgar el 1940 la Llei per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, que va suposar un abans i un després en l’activitat social dels dos col·lectius. El tribunal especial que es va crear amb motiu de la nova llei va processar al voltant de 65.000 persones, tot i que s’estima que una gran majoria no formaven part de cap dels dos col·lectius. Les penes van comportar des de la confiscació de béns fins a condemnes elevades de presó. 

Molts maçons van perdre el seu patrimoni personal i també el col· lectiu entre les conseqüències de la guerra i de la posterior repressió franquista. Un exemple és la destrucció de la lògia que la maçoneria tenia a l’antic carrer Estereries de Lleida, al costat de la plaça Sant Joan, arran del bombardeig de l’aviació feixista del 1938 sobre la ciutat. 

Precisament l’indret on s’ubicava aquest espai és el punt de partida de l’itinerari La Lleida maçònica, organitzat per l’àrea de Memòria Democràtica de la Paeria i el Centre Excursionista de Lleida. El mestre maçó Josep Ramon Casas guia l’activitat amb l’objectiu de “recuperar la memòria dels maçons que van treballar amb voluntat democràtica i progressista a la ciutat abans de l’esclat del conflicte civil”, explica. 

Casas adverteix, però, que la reconstrucció historiogràfica de la maçoneria a Lleida durant el primer terç del segle XX és complexa, fruit dels episodis històrics mencionats anteriorment. Recorda que gran part de la documentació de les lògies que hi havia a la ciutat de Lleida va ser confiscada, destruïda o va passar a l’exili de la mà dels membres que van intentar salvaguardar- la. La informació que es conserva al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca és la que permet establir que la maçoneria a la capital del Segrià entre els anys 1900 i 1938 estava representada, principalment, per dos lògies. 

Una s’anomenava Antonino Pio i se situava al carrer Estereries. En la seva primera etapa va estar activa fins al 1899 i va arribar a tenir una cinquantena de membres. En altres dues etapes (1910 i 1935), va intentar reobrir però sense consolidar-se. 

L’altra lògia va ser batejada amb el nom de Pitágoras. L’inici de la seva activitat es remunta al 1925 i se situava a la plaça Sant Francesc, que és la segona parada de l’itinerari. Està considerada com l’espai maçònic més important de Lleida durant el primer terç del segle XX. S’estima que va superar la trentena de membres, amb representació de tots els estaments socials, culturals i professionals de la ciutat de Lleida. Casas relaciona figures lleidatanes com el professor i metge Enric Godàs o l’advocat i polític Ricard Palacín amb la maçoneria lleidatana. 

Pitágoras va tancar el 1938, com a conseqüència de l’entrada de les tropes franquistes a la capital del Segrià aquell mateix any, fet que va comportar també el decomís de la documentació que s’hi va trobar i la posterior persecució dels maçons lleidatans. Així, la maçoneria lleidatana va veure com perdia el seu patrimoni i, amb el temps, també la seva història. 

“Tot allò que podíem explicar va desaparèixer. Vam partir de 0, ens ha costat molt el procés de reconstrucció perquè la maçoneria no ha disposat de la corretja de transmissió de pensament, experiència o coneixement”, diu Casas, que recorda que un grup de persones interessades pel treball dels maçons van fundar el 3 de juliol del 1999 l’actual lògia Silenci de Lleida, que suposa l’última parada de l’itinerari. 

“Volem que l’Estat reconegui que la maçoneria té una honorabilitat i que contribueix als valors democràtics. Si hi ha un reconeixement institucional als àmbits local, provincial, i nacional ens donarem per satisfets”, diu el mestre maçó, que admet que algunes administracions ja han fet aquest pas, com la mateixa Paeria de Lleida. “Hi ha un reconeixement progressiu de la nostra honorabilitat i de l’esperit democràtic que la maçoneria sempre ha tingut en aquest país”, celebra. 

Amb l’arribada a Silenci, el nostre recorregut queda tancat i gairebé sense adonar-nos dibuixem un triangle en el mapa, el qual és un dels símbols més populars de la maçoneria. Casas ens convida a entrar en aquesta última lògia lleidatana per donar-nos a conèixer com i amb quins objectius treballen els maçons, que actualment sumen una vintena de membres a terres lleidatanes. 

“El primer que m’agrada mostrar durant la visita a l’espai és una pedra bruta i una pedra cúbica. Nosaltres som aquesta pedra bruta i hem de treballar per polir-la amb un martell, eina que representa la voluntat, tot i que aquesta també es pot trencar. Per això també tenim un cisell, que significa la intel·ligència, el discerniment, la capacitat de donar aquest cop fi que polirà la pedra”, indica. 

“No som una secta”

La propaganda antimaçònica també ha vinculat l’activitat d’aquest col·lectiu amb el d’una secta, una idea que ha calat en la ment d’algunes persones. Sobre aquest aspecte, Casas vol deixar clar que “nosaltres no tenim un guru, una persona que ha establert un arquetip ideològic de comportament, ni tampoc dogmes. El primer que fem és posar en dubte qualsevol cosa que sigui dogmàtica. Entrar a formar part de la maçoneria és molt difícil i sortir-ne és molt fàcil. No som una secta”, assevera. 

“Les persones que visiten aquest lloc intento que entenguin què és la maçoneria, més enllà del que hi ha escrit als llibres o el que es pot veure a les pel·lícules, i d’aquesta visió secreta, conspiranoica o sectària amb la qual se’ns sol relacionar. En altres llocs la maçoneria és transparent i reconeguda a nivell social, econòmic i professional. Aquí és difícil que sigui així perquè hi ha 45 anys de ruptura atesa la repressió sistemàtica del franquisme i d’un missatge públic que ens ha estigmatitzat”, afirma. 

Pel que fa al futur, Casas considera que la recuperació de la maçoneria “arriba en un moment difí-cil, ja que nosaltres parlem de va· lors sòlids i ètics, que requereixen un treball personal i de reflexió. En una societat líquida com l’actual, en què tot va molt de pressa, a la joven· tut poc li pot interessar”, lamenta. Tot i això, el mestre maçó manté l’esperança. “Fa poc vam iniciar un jove de 19 anys i hi ha mem· bres de fins a 82 anys. Som un col· lectiu molt transversal. Mentre hi hagi maçons hi haurà maçoneria”, conclou.

“La maçoneria és un camí per polir la teva forma de ser i formar-te en diferents àmbits”

La maçoneria és un col·lectiu de caràcter esotèric i amb vocació formativa. Utilitzen una simbologia singular, amb un significat metafòric, que transcendeix les barreres de l’idioma. L’origen dels seus símbols es remunta al gremi de constructors medievals. Per exemple, l’esquadra representa la rectitud i la perfecció mentre que el compàs, la circumscripció i el límit. 

Els maçons formen agrupacions anomenades tallers o lògies, que són els espais d’assemblea. Josep Ramon Casas defineix la maçoneria com “un camí formatiu amb dos vies, una de les quals permet polir la teva forma de ser, i l’altra serveix per formar- te en diferents àmbits: social, justícia, llibertat”. 

Tot i que les diferents obediències maçòniques tenen reconeixement legal i estan inscrites en el corresponent registre d’associacions privades, encara es continua parlant del col·lectiu com a societat secreta i segueixen circulant gairebé els mateixos tòpics que es van generar i magnificar durant el segle XIX i el franquisme. D’altra banda, una prova de la voluntat de les administracions per refer la memòria maçònica es pot trobar a Santa Cruz de Tenerife. El ministeri d’Hisenda inverteix tres milions d’euros per rehabilitar el temple maçònic, que va ser construït el 1900 i és considerat el més bell d’Espanya. Es preveu inaugurar-lo durant aquest 2025.