El mausoleu de Bellpuig: una joia del Renaixement que cal reivindicar

Quan pensem en grans obres d’art funerari, sovint mirem cap a Itàlia o França, oblidant que a casa nostra també hi ha joies del Renaixement que mereixen ser reivindicades. El Mausoleu de Ramon de Cardona, a Bellpuig, n’és un exemple sublim: una obra monumental de l’escultor napolità Giovanni da Nola, transportada peça a peça des de Nàpols fins a Catalunya el 1530. No només sorprèn per la seva elegància clàssica i la seva iconografia detallada, sinó també per l’odissea que ha viscut al llarg dels segles: trasllats, destruccions i restauracions que el converteixen en un testimoni d’història i resistència. El mausoleu ens recorda que el patrimoni artístic és una riquesa que cal conèixer, protegir i valorar.

“No recordo la primera vegada que vaig anar al temple parroquial de Bellpuig, segurament fou en alguna processó dels Dolors o en qualsevol altra cerimònia religiosa. En canvi, sí que recordo vivament la primera vegada que vaig ser conscient de l’existència del mausoleu. Fou en una visita a l’església durant una setmana cultural de les que es feien a l’institut; devia ser el primer trimestre de 1986, quan tenia catorze anys. El guia era Mn. Josep Pleixats, llavors rector de la vila i professor de religió, que ens explicava les bondats d’aquell tros de marbre, que fins i tot era visitat per estrangers...”

Amb aquesta evocadora introducció, l’historiador Joan Yeguas ens submergeix en la seva descoberta personal d’una de les peces més singulars del patrimoni català: el Mausoleu de Bellpuig (dades i reflexions que va publicar en un llibre amb magnífiques fotografies), editat per la impremta familiar urgellenca Saladrigues. Aquest monument és molt més que una obra d’art: és testimoni de la grandesa i les contradiccions d’una època, una joia renaixentista carregada de simbolisme, història i un periple singular per arribar fins al seu emplaçament actual. 

La mirada de Joan Yeguas

Joan Yeguas i Gassó, historiador i expert en art del Renaixement, té una trajectòria marcada per la dedicació a l’estudi de l’escultura d’importació, per la qual cosa ha publicat nombrosos treballs que posen en relleu les interconnexions artístiques entre Itàlia i Catalunya. El seu llibre sobre el Mausoleu de Bellpuig és un referent imprescindible que no només reconstrueix la història del monument, sinó que també el reivindica com una obra central del Renaixement a la península Ibèrica. Gràcies a la seva anàlisi, el mausoleu ha adquirit una nova dimensió dins del patrimoni cultural català. 

Orígens: un monument al virrei de Nàpols

Ramon Folc de Cardona i Anglesola (1467-1522) va ser una figura clau en la història militar i política de la Corona d’Aragó durant l’època del Renaixement. Va néixer el 4 de juliol de 1467 a Bellpuig, en el si d’una família noble, però de segon nivell perquè era una simple baronia, em-parentada de lluny amb els totpoderosos Cardona. Educat a la cort dels Reis Catòlics, va destacar per la seva habilitat en els exercicis cavallerescos i per la seva destresa militar. El 1505 va liderar amb èxit l’atac a la fortalesa nord-africana de Massalquivir, consolidant el domini de la Corona a la regió. Aquesta victòria va ser fonamental per al seu reconeixement i va obrir-li les portes a càrrecs de gran rellevància política i militar. 

El 1507 va ser nomenat virrei de Sicília i el 1509, virrei de Nàpols, càrrec que va ocupar fins a la seva mort. La seva carrera va estar marcada per una combinació d’habilitat militar i diplomàtica. Va saber consolidar aliances amb la noblesa local italiana i expandir el patrimoni familiar. Morí a Nàpols el 10 de març de 1522, sent un dels pocs virreis que va morir exercint el càrrec. Ramon de Cardona és un exemple viu de la política expansiva de la Corona d’Aragó i de la seva influència en la Mediterrània, ja en la darrera etapa. 

L’encàrrec d’Isabel de Requesens a Giovanni da Nola

La decisió de construir el Mausoleu de Bellpuig no va ser fruit de l’atzar, sinó una voluntat clara de perpetuar la memòria de Ramon de Cardona i Anglesola. La seva vídua, Isabel de Requesens, va impulsar la creació d’un monument funerari que fos digne del prestigi i la trajectòria del seu espòs. Aquesta obra no només havia de ser un homenatge, sinó també un símbol del poder i la continuïtat de la seva nissaga. Yeguas destaca que “el mausoleu no sols recorda les seves gestes, sinó que simbolitza la continuïtat de la seva memòria en el si de la noblesa europea”. 

El mausoleu reflecteix la voluntat de la noblesa renaixentista de vèncer la mort a través de l’art i la memòria. Isabel de Requesens, conscient de la importància de l’art com a vehicle de prestigi, va encarregar l’obra al jove escultor napolità Giovanni da Nola. Aquesta elecció no va ser casual: aquest artista era reconegut per la seva habilitat i ja havia demostrat la seva capacitat per crear obres de gran qualitat. L’humanista Pietro Summonte documenta l’encàrrec dient: “ara es dedica a treballar el marbre. Avui té en mà un gran sepulcre marmori per a l’il·lustríssim senyor Ramon de Cardona, que s’ha de portar a Catalunya”. 

La tria de Giovanni da Nola responia també a la influència de les tendències artístiques del moment. L’escultura funerària italiana estava marcada per un ressorgiment de models clàssics, especialment a Nàpols, i el mausoleu havia de seguir aquesta línia estètica. La vídua de Ramon de Cardona va voler que el sepulcre fos una obra d’art comparable a altres grans monuments funeraris de l’època, consolidant així el prestigi familiar i projectant-lo més enllà de les fronteres catalanes. 

Peces numerades i trasllat a Bellpuig

El procés de construcció del mausoleu es va allargar entre 1524 i 1530. La seva complexitat logística va ser considerable: va ser construït a peces, aquestes es van numerar, i va ser transportat per mar des de Nàpols fins al port de Salou i, posteriorment, carregat en carros fins a Bellpuig. Aquesta operació va ser un repte tècnic i econòmic, que denota la determinació d’Isabel de Requesens per completar el projecte. La instal·lació final es va dur a terme al convent franciscà, i el 15 de març de 1531 es va celebrar el sepeli solemne. 

Aquest mausoleu no només servia com a recordatori de la grandesa de Ramon de Cardona, sinó que també transmetia un missatge polític i familiar. La decoració del monument inclou escenes bèl·liques com la batalla de Massalquivir i el pas del riu Brenta (episodi de les guerres d’Itàlia), símbols del seu èxit militar. També s’hi representen virtuts com la Fortalesa i la Prudència, reforçant la seva imatge de líder sagrat i valent. En definitiva, la comanda del Mausoleu de Bellpuig responia a la voluntat d’immortalitzar la figura de Ramon de Cardona amb un monument que integrés art, política i memòria familiar. Isabel de Requesens va convertir aquest projecte en una obra mestra del Renaixement a Catalunya, un llegat artístic que encara avui sorprèn per la seva grandesa i el seu significat. 

«Guerra, quanta guerra!»

El Mausoleu de Bellpuig, tot i la seva magnificència i valor artístic, no ha estat aliè als trasbalsos històrics i socials que han afectat Catalunya i Espanya al llarg dels segles XIX i XX. Aquest monument renaixentista ha viscut una trajectòria complexa, marcada per la destrucció, l’abandonament i diverses restauracions que han buscat preservar la seva esplendor original. 

A l’inici de la Primera guerra carlina el convent franciscà va ser abandonat. Aquesta situació va deixar el sepulcre desprotegit i vulnerable davant del saqueig i la degradació. L’antic convent es va convertir en un espai abandonat, fet que posava en risc la conservació d’aquest tresor artístic. 

Amb la Desamortització es va procedir a l’exclaustració, expropiació i subhasta de nombroses propietats eclesiàstiques. Això va comportar l’abandonament definitiu del convent i la necessitat de traslladar el mausoleu per evitar-ne la destrucció. Entre 1841 i 1842 es va decidir portar-lo a l’església parroquial de Bellpuig, a menys d’un quilòmetre de la seva ubicació original. 

Aquest trasllat va ser un procés delicat i complex, ja que va implicar desmuntar i transportar les grans peces de marbre sense danyar-les. Amb el pas dels anys, el valor artístic i històric del mausoleu va començar a ser reconegut. L’any 1925 el monument va ser declarat Monument Nacional –enguany se’n celebra el centenari–, reconeixent així la seva importància patrimonial. Aquesta declaració va suposar un primer pas per protegir l’obra, tot i que les circumstàncies polítiques i socials encara suposaven un risc per a la seva integritat. 

Durant la Guerra Civil el mausoleu va patir greus danys. L’església parroquial de Bellpuig va ser saquejada i incendiada, fet que va provocar la mutilació de diverses figures i el deteriorament dels relleus escultòrics, que van quedar parcialment calcinats, entre altres destrosses. No va ser fins entre 1952 i 1953 que es va dur a terme una restauració significativa sota la direcció d’Antonio Cruz Collado i Fernando Pau. El mausoleu també ha estat objecte de diverses intervencions menors al llarg del segle XX, però el pas del temps i les condicions ambientals han contribuït al seu deteriorament progressiu. La manca d’un pla de conservació integral ha fet que algunes parts del monument presentin fissures i desajustaments estructurals. Yeguas adverteix que “amb el pas del temps, les peces s’han anat separant lleugerament, fent necessària una nova restauració per garantir-ne la conservació”. 

Un reconeixement historiogràfic amb alts i baixos

Durant els segles XVIII i XIX, el mausoleu va ser redescobert gràcies a l’interès dels viatgers romàntics i intel·lectuals europeus fascinats per les restes monumentals del passat. Un dels primers a destacar la seva importància va ser el francès Alexandre de Laborde, qui al seu llibre Viatge pintoresc i històric d’Espanya va incloure un gravat amb una descripció detallada del mausoleu i va contribuir a la seva difusió internacional. Tanmateix, aquesta admiració inicial no va generar un estudi profund ni va ser acompanyada d’una política de conservació adequada. 

La manca d’estudis rigorosos es va mantenir fins a les primeres dècades del segle XX, quan autors locals i especialistes van començar a valorar la seva singularitat. Malgrat això, el monument continuava sent poc conegut fora de cercles molt reduïts. La publicació dels estudis de Joan Yeguas han posat el coneixement d’aquesta obra d’art a l’altura d’altres monuments, però, malgrat tot, la seva difusió és limitada. Aquesta situació es deu, en part, a la seva ubicació allunyada dels grans circuits turístics i culturals, fet que n’ha dificultat la projecció pública. 

Una obra imponent

El Mausoleu de Ramon de Cardona és una de les obres més destacades de l’escultura renaixentista a Catalunya. Es tracta d’una obra monumental de gairebé 11 metres d’alçada i 5,5 metres d’amplada, realitzada íntegrament en marbre de Carrara, que reforça el caràcter aristocràtic i l’ambició de perpetuar la memòria del difunt. 

El conjunt s’estructura seguint el model de l’arc de triomf romà, un recurs típic del Renaixement per exaltar la glòria i el poder del difunt, figura central de l’obra, Ramon de Cardona, representat de manera jacent. La singular història, la riquesa simbòlica i l’execució tècnica excepcional fan del Mausoleu de Bellpuig un referent clau per comprendre l’evolució de l’escultura renaixentista a Catalunya. És, sense dubte, un llegat artístic i històric que mereix ser reconegut, també com a símbol patriòtic pels habitants de Bellpuig, que van traslladar-lo i el van restaurar, i que cal preservar com un dels grans tresors del patrimoni català.