Un viatge per l’arquitectura contemporània a través de deu habitatges únics

A casa, al carrer o al nostre lloc de treball. L’arquitectura ens envolta i és fonamental diàriament, tot i que sovint no en som prou conscients. Qui va fer aquest edifici i quines vivències amaga? Com són i com haurien de ser els nostres pisos i cases? D’aquestes preguntes no n’acostumem a saber les respostes, sobretot en el cas de les construccions més contemporànies, però val la pena fer-se-les, tal com reivindica la divulgadora arquitectònica Núria Moliner en el seu llibre Deu cases deu nits, en què relata una desena d’estades en habitatges únics de Lleida, Catalunya i les Balears

Estem a punt d’endinsar- nos en un viatge en l’espai i en el temps per residir temporalment en habitatges únics que van ser construïts o reformats entre els segles XX i XXI i que se situen a les demarcacions de Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona i a les illes Balears. Abans de començar aquest recorregut cal conèixer les motivacions d’aquest experiment convertit en llibre per part de Núria Moliner, una arquitecta que s’ha dedicat a investigar, comunicar i divulgar contingut, especialment sobre arquitectura, amb el propòsit de fomentar la cultura i reivindicar un món més sostenible i conscient. 

“Solem valorar el patrimoni arquitectònic antic però ens costa d’entendre el contemporani. Amb el llibre volia donar a conèixer projectes més recents i dir: això és cultura, i que la gent pugui qüestionar-se o tenir interès al voltant de l’arquitectura que ens envolta”, afirma l’autora. Pel que fa al contingut de la publicació, busca allunyar-se d’un assaig teòric i posa el focus en com es viu i el que se sent en aquests espais. “Volia parlar d’elements molt més subjectius, de sensacions intangibles, que depenen de testimonis i històries. Per entendre aquesta realitat, el temps mínim per residir-hi són 24 hores. D’aquesta manera et pots familiaritzar amb l’espai i contemplar com aquest fluctua. El silenci i la intimitat previs a dormir-hi generen un moment molt bonic per escriure. És una experiència”, explica. 

L’autora s’ha pres el projecte com un homenatge personal a l’arquitectura. “Malauradament, crec que s’ha produït un distanciament cap a la figura de l’arquitecte des de fa uns anys. La gent podria veure aquests professionals com a persones amb molt ego que creen edificis faraònics desvinculats de les necessitats de la població. El que m’agrada transmetre és que l’arquitectura és un servei per a la societat. És l’escenografia de les nostres vides i té la capacitat de fer-nos feliços”, sosté. 

Casa Positiva, al Pallars Sobirà 

Aquesta casa situada al petit poble de Borén (Alt Àneu, Pallars Sobirà) demostra per què és interessant i important saber les respostes a preguntes arquitectòniques que ens fèiem anteriorment: qui va viure-hi, quines vivències s’amaguen darrere les seves parets i com haurien de ser les nostres llars. I per què és important saber-ho? Ho descobrim. Aquest habitatge va ser la casa familiar d’un home que va treballar de pastor des que era un nen. De fet, el bestiar s’ubicava al pis inferior de l’habitatge i les persones al superior. Amb el pas del temps, els habitants van anar a viure a altres pobles i ciutats a la recerca d’una vida millor, amb la qual cosa la casa va quedar deshabitada durant dècades. A pesar d’això, l’home va treballar per conservar aquesta llar fins que va morir. Després de la seva mort, la seva filla Judith Arnalot, amb 35 anys i resident a Barcelona, va destinar els estalvis de la seva vida per a complir el somni del seu pare, recorda Moliner en el llibre. “El somni d’ell era rehabilitar-la i ella va fer-li aquest regal. És un homenatge pòstum al seu pare”, valora l’autora. De gran, Arnalot té clar que vol viure al Pallars Sobirà. 

Però no solament aquest factor social i cultural fa brillar amb llum pròpia aquest habitatge. La Casa Positiva no es diu així per atzar. La seva rehabilitació es va fer mantenint l’essència de l’antiga construcció i es va centrar a millorar les seves condicions de llum, afavorint que el sol hi incideixi al llarg del dia, fet que la distingeix d’altres cases del poble. També s’hi van instal·lar unes plaques fotovoltaiques que afavoreixen el confort tèrmic a l’interior, entre altres, i produeix més energia que la que consumeix. 

Sobre l’estança, Moliner remarca la sensació de confort i benestar que li aporten els materials, com la fusta, amb els quals s’ha construït. “La reforma es va fer amb la sensibilitat de mantenir intactes parts de l’antiga casa, amb materials nobles i naturals i creant un espai molt eficient i sostenible”, indica la divulgadora arquitectònica, que reconeix que aquest és un dels “capítols preferits” del llibre, ja que va poder compartir la visita amb la mateixa Argalot i amb l’autor de la Casa Positiva, l’arquitecte lleidatà Josep Bunyesc, conegut pels seus projectes en construccions sostenibles, amb treballs d’arquitectura domèstica adequada a les condicions climatològiques, que li han valgut reconeixements internacionals. 

Mallorca

Joan Miró havia viatjat de petit a Palma (Mallorca) i va instal·lar-s’hi definitivament l’any 1956. En aquella època, el pintor va veure fet realitat el seu desig de tenir l’estudi somiat de la mà del seu amic Josep Lluís Sert, arquitecte de reconegut prestigi, representant del Moviment Modern en Arquitectura i, aquells temps, degà de la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard. 

En aquest escenari, que tret del mateix Miró ningú havia habitat abans, Moliner hi passa una nit envoltada d’art i arquitectura, amb mobles i objectes ben singulars. “El taller reflecteix l’esperit de l’artista, com un retrat fet arquitectura, buscant la interrelació entre art, espai i natura”, exposa en el llibre. Concretament, l’estructura de formigó contrasta amb els materials més tradicionals, propis de la Mediterrània, com la pedra o l’argila. El taller, de planta en forma de L, s’organitza en dos nivells coberts amb voltes. 

Girona

Una altra de les estades de l’autora té lloc a la Casa Horitzó, a la Vall de Bianya (Girona). L’habitatge se situa al costat d’un talús, un metre i mig per sota de la cota superior del terreny, característica que fa totalment singular aquesta construcció. 

L’obra, que va ser dissenyada per RCR, l’únic estudi català que ha rebut el Premi Pritzker, permet generar dos espais ben diferenciats, jugant amb el paisatge i les sensacions dels residents. “Pau, dignitat, tranquil·litat, contemplació i introspecció. A la Casa Horitzó n’hi ha molt, de tot això”, indica Moliner. 

Barcelona

Amb tot, la demarcació barcelonina és l’epicentre dels projectes arquitectònics que apareixen en el llibre. De fet, el punt de partida de l’itinerari és la Casa Mercaders, situada al centre de la capital catalana, que la parella d’arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue van adquirir als anys 90 i van rehabilitar per viure-hi. Moliner admet que aquest habitatge, juntament amb les vistes que ofereix l’edifici de l’Escorial 50 (Barcelona), van deixar-la “sense paraules”. En terres barcelonines, l’autora també va poder estar a la Casa Gomis, un edifici dins del paratge protegit de la Ricarda, als espais naturals del Delta del Llobregat, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. 

Es va projectar i construir a través d’un seguit de comunicacions per carta entre la família Gomis- Bertrand i l’arquitecte Antoni Bonet Castellana, que vivia a l’exili, a l’Argentina, entre els anys 1949 i 1956. D’aquest procés col·laboratiu en va sorgir un disseny harmònic i en permanent diàleg amb el seu entorn. Un dels trets arquitectònics més icònics de la casa és la seva coberta ondulada, que s’integra pernfectament en el paisatge de pineda litoral que l’envolta. El ministeri de Cultura va anunciar el gener passat la seva compra per fer-hi un centre cultural. 

Continuant aquest camí entre habitatges, la Casa Burés de Barcelona va ser construïda entre 1900 i 1905. Deu el seu nom al seu primer propietari, Francesc Burés, que la va manar construir per albergar la seu social de la seva empresa tèxtil a la planta baixa, el seu habitatge particular de més de 1.000 m² en el primer pis, i dotze pisos de lloguer de 300 m² cadascun en les plantes superiors, que van comptar amb un dels primers ascensors de la ciutat. 

Així mateix, la Casa Coderch –a disposició d’Airbnb–, la Casa 712 i el periple d’imprevistos i retallades que va patir fins a ser “l’expressió de l’austeritat”, assenyala Moliner, així com La Morada, un projecte feminista d’habitatge cooperatiu, també formen part del recopilatori escrit. En aquest sentit, l’autora reconeix que la tria feta per al llibre va ser complicada, però “va acabar sent molt acurada, perquè m’ha pogut servir per parlar de diferents tipus d’habitatges, amb realitats socials i culturals totalment diferents”, explica. 

L'autora

Moliner s’ha pres el seu projecte escrit com un homenatge a l’arquitectura. “Els arquitectes tendim a parlar d’arquitectura i és una cosa que afecta tothom. L’únic que falta és que utilitzem el llenguatge i el canal adequat. Per aquest motiu, volia que fos una publicació molt accessible. Un llibre fàcil de digerir, però que et fes despertar la curiositat”, remarca. La publicació arriba en un context complicat i en plena crisi de l’habitatge. La mateixa autora ha estat descrita en diverses ocasions com “l’arquitecta que va decidir no construir”.-