“Endavant les atxes!” ...I des de Lleida

Setena manifestació multitudinària en sis anys. La del 2010 va ser al juliol, però marcaria les futures Diades. I, per primera vegada, es jugava a casa. Els soferts indepes del Pirineu van haver de tornar a tirar d’autocar, però es van estalviar uns quants quilòmetres, perquè aquesta vegada tocava descentralització. No hi va haver una, sinó cinc manifestacions: Lleida, Berga, Salt, Barcelona i Tarragona. Lleida va ser una festa de bon matí. I com que qui matina fa farina –vegeu la pàgina 8–, els tardaners que van arribar a partir de les quatre de la tarda ho van tenir complicat per col·locar-se en el tram assignat abans que les campanes de la Seu Vella marquessin una hora que ja és un símbol: les 17.14. “Però on s’ha d’anar?” A unes joves de la capital les va despistar allò de “llera del riu Segre” programat per l’organització. “Ah, la canalització!” De fet, només calia seguir la gent... Les rampes d’accés al riu des de la plaça Blas Infante estaven literalment col·lapsades. I això que el sol queia a plom i les ombres eren escasses. S’imposava el look Camacho quan s’aixecaven els punts repartits per l’organització per fer sentir el batec del país. “Més aviat semblen ous ferrats.” Del Twitter a la concentració. O pot ser que fos al revés. Però un també acaba acostumant-se a passar calor cada Onze de Setembre. I com que l’experiència és un grau, qui més qui menys venia equipat: paraigües customitzats, neveres de càmping... Maria i Maria Teresa, de Balaguer, es van arrecerar en una lleu ombra ja gairebé a l’aigua. “Hem anat a totes les manifestacions des del 2010, com no havíem d’anar avui a la que ens fan més a prop de casa?” Això sí, confien que sigui l’última. Ferran Aixalà i els seus Pastorets Rock es van guanyar a pols ser nomenats herois nacionals, perquè anar amb faixa, barretina i armilla amb la que queia era tota una proesa. Però, com diria l’Artur Mas del Polònia, es feia “amb il·lusió”. “La gent està cansada, és evident, però s’han mobilitzat a última hora i han desbordat les previsions”, diu Aixalà. “Que s’hagin hagut d’obrir nous trams per absorbir milers de manifestants que no s’hi havien inscrit és una cosa que aquest matí semblava impensable. La vista des de l’escenari és brutal.” No li arribava a veure el final de la concentració, que es preveia que devia ser a l’altura de la passarel·la del Liceu Escolar. Li xerren que la gent arriba al pont de la Universitat i s’emociona. “Feia anys que ens sentíem marginats, sobretot quan la Via Catalana va passar per tot el país menys per Lleida, i ara la gent ha volgut respondre. Fa goig veure l’ambient del carrer.” Els Pastorets Rock van veure recompensat l’esforç de passar diverses hores vestits per muntar el pessebre i es van apuntar el mèrit de fer ballar desenes de milers de persones amb la seua versió del ja clàssic Som de l’Oest de David Esterri, Lo Pardal Roquer. Mòbils amunt, i vídeos del moment a dojo. Internet funcionava d’aquella manera, però ningú no es resistia a retransmetre un moment històric –un altre– a les xarxes socials. S’havia de celebrar que era la Diada de la descentralització. I fins i tot hi va haver qui va triar donar-se el luxe d’arribar a Lleida en tractor, com Josep López, d’Aitona. “Vull dir als meus fills quan siguin més grans per entendre-ho que van ser aquí, que van formar part d’això”, explicava Oriol, de Lleida, mentre els petits vagarejaven amb les cartolines del punt convertides en gorra. “Jo també sento que estic vivint un moment crucial i és emocionant formar-ne part.” L’escriptora de Tremp Maria Barbal va ser l’encarregada de llegir el manifest a la ciutat de Lleida, però quan va baixar de l’escenari, va voler ser una més entre la gent i disfrutar d’“aquesta sensació de festa”. Va estar nerviosa els dies previs, però ahir no n’estava. Acompanyada per Txe Arana, es va sentir molt ben acompanyada, sobretot quan va pronunciar unes frases en aranès que van ser molt ovacionades. “Era important mostrar la nostra voluntat de ser, però també la nostra sensibilitat.” Però Barbal es va mostrar realista: “Ens queden moltes Diades”, la qual cosa no és necessàriament dolenta. “L’important és que cada pas que fem es consolidi.”