Magisteri: adéu per capítols

“Van aparèixer esquerdes i vam veure que hi havia bigues que havien perdut resistència i que l’edifici era compromès a nivell estructural. Es va fer un estudi complet trencant bigues, fent assajos i l’informe tècnic va acabar arribant a aquesta conclusió. L’edifici es va tancar per seguretat.” Així ho recorda Carles Labèrnia, expert del Consorci Lleidatà de Control, la situació que es va viure l’abril del 1991 a l’edifici de Magisteri, situat entre els carrers Camps de Mart, Sant Martí, Bonaire i Onofre Cerveró, quan hi van detectar bigues amb ciment aluminós arran de les obres d’adequació d’una biblioteca. Magisteri allotjava l’escola de formació de mestres, que al cap de dos anys va ser traslladada a la Caparella i el 2008 al campus de Cappont, i el col·legi Annexa II, resituat primer a Copa d’Or i després a les instal·lacions del Capità Masip. La detecció d’aquestes bigues a Magisteri es va produir poc després que el novembre del 1990 al barri barceloní del Turó de la Peira un edifici amb aluminosi patís una caiguda parcial que va costar la vida d’una dona.

Labèrnia va participar aleshores en l’anàlisi de l’estat d’aquest immoble, que es va acabar clausurant el 1993. “Hauria calgut una actuació molt important per conservar l’edifici, replantejant tota l’estructura. Es va optar pel trasllat i deixar l’edifici en stand by”, relata. De fet, aquesta situació d’impàs ha durat vint-i-tres anys i l’immoble ha quedat abandonat. Ha estat refugi d’indigents i colònia de gats (una entitat n’ha rescatat una vintena) i el tancament va afectar també el barri, que es va quedar sense els centenars d’estudiants que li donaven vida. Joan Biscarri, integrant de l’equip directiu de Magisteri el 1991 (la directora era Maria Rúbies), recorda que en aquells moments hi havia “una mica de psicosi amb l’aluminosi”. “Magisteri es va inaugurar el 1960, una època en la qual molts edificis estaven afectats d’aluminosi”, rememora. De fet, després de la caiguda a Barcelona de l’Institut Tecnològic d’Edificació, que depenia de la Generalitat, va inspeccionar més de 260 edificacions en 89 municipis de Lleida. Es van detectar bigues amb aluminosi en edificis de la Pobla de Segur, Alins, Tremp o Farrera, entre altres zones, i el Consorci Lleidatà de Control va rebre deu denúncies. Biscarri recorda també que la detecció de l’aluminosi va coincidir amb la creació de la Universitat de Lleida i diu que, “aluminosi a part, l’edifici de Magisteri era molt poc funcional”. Ara, és a punt de ser enderrocat per la Generalitat, i al solar s’hi habilitarà un pàrquing. L’edifici va ser comprat per la Paeria i anys més tard el va permutar amb la Generalitat a canvi d’un terreny. El Govern va projectar llavors tombar l’edifici i aixecar-ne un altre per unificar les seus, però mai es va fer. Tampoc va abordar les reparacions que l’ajuntament li va anar requerint, al·legant que no n’era el propietari legal. Per això, totes dos institucions es van embarcar en un litigi judicial que va acabar l’any 2014 quan l’Audiència va dictar que el titular era la Generalitat.

L’aluminosi es va detectar poc després de la caiguda mortal d’una casa a Barcelona per aquesta raó

Concepció Pastó destaca que eren un centre experimental molt vinculat a Magisteri

Lleida

L’aluminosi no només va obligar a traslladar la facultat de Magisteri, sinó també l’escola Annexa II (l’actual Pràctiques II), ubicada al mateix immoble. “Hi vaig entrar a finals dels 80, per la qual cosa vaig ser molt poc de temps a l’edifici. Amb el trasllat a l’Acadèmia Giró es van perdre actes i d’altres documents de la història de l’escola.” Qui ho explica és Concepció Pastó, l’única mestra de l’actual Pràctiques II que treballava llavors a l’Annexa. “Era un centre experimental; els mestres no entraven per concurs ordinari, sinó pel seu perfil adequat per a un projecte de treball que estava molt vinculat a Magisteri”, destaca. “Ens preocupàvem per la innovació i vam mantenir aquesta línia durant els set anys que vam ser a Copa d’Or (a l’antiga Acadèmia Giró), però quan vam fusionar-nos amb Capità Masip vam passar a ser una escola com les altres”, afegeix. I és que el trasllat del col·legi a Copa d’Or, que va obligar a habilitar un servei de transport, va coincidir en el temps amb la marxa de l’Exèrcit de Lleida. Capità Masip era una escola ubicada a Rovira Roure propietat de Defensa i Educació que el Govern central va acabar traspassant a la Generalitat després de tancar la caserna de Gardeny. Ensenyament ho va aprofitar per fusionar-la amb l’Annexa i crear l’actual Pràctiques II.

Quan l’edifici de Magisteri era en ple funcionament, el barri bullia de joves i activitat. Els joves que estudiaven per ser professors donaven vida a la zona, tal com recorden comerciants i veïns. I aquesta vida va quedar truncada amb el tancament de l’immoble, després de detectar-hi bigues aluminoses. “Quan va tancar, el barri va quedar destruït”, va indicar el responsable d’un establiment situat a prop de Magisteri. De fet, un integrant de l’equip directiu de l’escola de mestres en aquell moment, Joan Biscarri, també va reconèixer que “el tancament va suposar una mala passada per als veïns perquè donava molta vida i després tot va quedar mort”.

L’abandonament al qual es va veure abocat l’immoble amb el pas del temps va contribuir també a la sensació de desolació de la zona. “Abans hi havia botigues als baixos de l’edifici i ara no queda res. Només bars i al matí nosaltres en trobem a la vorera les conseqüències, com vòmits”, va explicar. Així mateix, alguns comerciants i veïns creuen que l’edifici podria haver estat rehabilitat en el seu moment, en lloc de deixar-lo sense ús, i d’altres també són de l’opinió que, ara que serà enderrocat, el solar podria ser destinat a algun equipament per al barri. “Si hi fan un pàrquing en superfície, acabarà sent una zona de botellón”, va vaticinar un comerciant.

Un ciment que s’enduria molt de pressa, però que va resultar defectuósEl ciment aluminós va tenir molt d’èxit a Espanya durant els anys 60 i 70 perquè s’enduria molt més ràpid del que era habitual, pràcticament en 24 hores assolia la resistència màxima, en lloc dels 28 dies que necessitava el tradicional. “En un moment en què era necessari fabricar peces molt ràpid, resultava molt útil. Era una ganga, però amb el pas del temps pateix un procés químic a nivell molecular que fa que perdi resistència i capacitat de protecció de les armadures. En funció de com estigui fabricat té unes expectatives de durabilitat més o menys llargues”, va explicar Carles Labèrnia, especialista en materials. Després de la polèmica als 90, avui dia aquest ciment encara s’utilitza per a algunes aplicacions, però mai en estructures.