«El 1759, gran part de Catalunya s’havia reconciliat amb els Borbons»

Algunes tendències historiogràfiques primen la història col·lectiva davant la dels grans personatges. En canvi, vostè en aquest llibre analitza fins i tot els aspectes més íntims de Carles III.

La historiografia anglesa sempre ha fet grans biografies, i la francesa, potser més reticent, es va adonar que la història de l’economia o la demografia és compatible amb la dels grans personatges. No es pot escriure sols la història des dels fets de masses, s’ha de fer també des de la individualitat. En els reis absolutistes, estudiar-ne la figura és bàsic, perquè hi requeia una part substancial del poder.

Aquest any s’ha complert el tricentenari del naixement de Carles III. A què atribueix que no hi hagi hagut grans actes institucionals per commemorar-ho?

Hi ha hagut una certa letargia i de sobte, societat i institucions s’han despertat i organitzen congressos i exposicions. És veritat que davant el bicentenari de la seua mort el 1989, en què el Govern socialista es va implicar per reivindicar que eren els hereus del projecte reformador i il·lustrat de Carles III, ara la posició institucional ha estat molt més tèbia.

I per què creu que ara hi ha aquest despertar?

Perquè per part d’alguns s’ha pres consciència que estava passant desapercebut el tricentenari del naixement d’un dels reis més importants de la història d’Espanya.

És comparable Carles III amb algun polític actual?

No és comparable amb ningú. Sí que hi ha un concepte que es podria comparar, que és la reforma d’Espanya. Carles III va venir a significar, com ja havien fet Felip V i Ferran VI, la necessitat de mirar cap a dins després del fracàs del Tractat d’Utrecht, de regenerar la monarquia, reformar la societat i fomentar l’economia. Ara, alguns, entre els quals estic jo, pensen que és un moment per emprendre la tasca de reformar Espanya. La tesi fonamental del llibre és un intent eclèctic d’unir les dos grans posicions historiogràfiques: la d’arrel marxista, que afirma que el rei i els seus ministres només volien reformar l’Antic Règim perquè continués viu; i la liberal, que emfatitza allò positiu com el creixement econòmic i cultural o la regeneració social. Crec que Carles III representa les dos coses alhora. No volia canviar l’Antic Règim, però volia reformar Espanya i va fer coses positives.

Al tornar a Espanya per ser coronat, Carles III va entrar per Barcelona i va tenir una gran acollida. Creu que els primers Borbons estan més mal vistos a Catalunya ara que quaranta-cinc anys després del 1714?

Entrar per Barcelona va ser una decisió política, però la seua mare, la reina regent Isabel de Parma, va manar apostar 20.000 soldats a Catalunya. No obstant, és veritat que la Catalunya i la Barcelona del 1759 havien fet un procés d’oblidar-se de l’austriacisme, la burgesia havia pactat amb els Borbons els Tres Cossos de Comerç de Barcelona, el record de la guerra era cada vegada més vague i hi havia una Catalunya que progressava econòmicament i que veia en els governs borbònics un signe de modernitat i de progrés per als seus negocis. La rebuda va ser espectacular i crec que sincera. Això no suposa que la societat catalana oblidés que tenia una llengua, cultura i història pròpies. Sense abandonar la identitat catalana, en bona part de Catalunya s’havia produït un procés de reconciliació amb els Borbons.

Sembla que l’actual procés sobiranista ho veu d’una altra forma.

Parlar amb els polítics sobre aquest assumpte és dificilíssim, perquè fan unes interpretacions de vegades incomprensibles per als científics. Quan parlem els científics ens solem entendre. Crec que el que s’hauria d’imposar per entendre la Catalunya del XVIII és la ciència, i dir que va ser un gran segle per a Catalunya econòmicament, socialment i culturalment em sembla una obvietat que han demostrat molts historiadors. I al costat d’això, dir que l’austriacisme va deixar de tenir presència en la societat catalana, també.

A l’única reunió de les Corts amb Carles III, els representants de la Corona d’Aragó li van presentar un memorial de greuges al qual va fer cas omís.

El memorial del 1760 el presenten autoritats catalanes borbòniques sense ganes que acabi l’absolutisme. El primer que diuen és que si Felip V va unificar els regnes perquè catalans i castellans poguessin disfrutar dels càrrecs públics en igualtat, constaten que això no passa i demanen al rei que es compleixi que els catalans tinguin accés als llocs centrals i els altres espanyols, a càrrecs catalans. El segon que diuen és que el poder que s’atribueix als municipis no és suficient i es deteriora la figura dels regidors nobles, i el que demanen és que es faci cas a les antigues maneres de governar el municipi català, que per a ells són més efectives. Per això diuen: en una única monarquia no passa res si té unes regles municipals diferents per governar-se.

S’ha comentat que és un comprovant que no hi havia tanta pau social.

Dissenteixo d’aquesta interpretació. Són unes Corts enmig de l’absolutisme il·lustrat puixant, són gent borbònica i el que demanen és que els deixin participar més en els òrgans de la monarquia i un govern municipal potser més conforme a les lleis antigues de Catalunya perquè serà més eficaç, però no estaven en contra del rei i de l’absolutisme.