El barri del tercer turó

Dels camps d’oliveres i els veïns empenyent l’autobús que es quedava atrapat al fang de la costa de la Llibertat als actuals carrers asfaltats i als blocs de pisos i cases als dos costats de les travessies. L’evolució de les últimes dècades del barri del Secà de Sant Pere, conegut com el tercer turó de Lleida, està molt estretament vinculada al moviment veïnal i a la parròquia Verge dels Pobres, que aquest any compleix cinquanta anys des que el bisbat de Lleida la va instaurar com a tal.

Actualment, l’església compta amb el seu propi edifici (al costat del centre cívic), però anteriorment es va ubicar en dos magatzems on se celebraven les cerimònies religioses.

La plaça de Sant Pere serveix com a límit entre el Secà de Dalt i el de Baix, divisió que encara s’utilitza

Julián Garrido, president de l’associació de veïns i un declarat enamorat del barri, on va arribar quan tenia deu anys, no es cansa d’insistir que l’església va ser el nexe d’unió dels habitants als anys seixanta i setanta. “Organitzàvem moltes activitats a través del moviment juvenil Corazones Valientes i també colònies durant els estius per a la canalla. Volíem col·laborar en l’educació i que s’ho passessin bé, la majoria dels habitants del barri érem immigrants arribats d’Andalusia i de classes humils”, explica Julián, mentre recorda que va ser al despatx parroquial on va nàixer l’entitat veïnal. En aquell temps no hi havia ni la Guàrdia Civil ni tot just cap equipament públic.

La companyonia i l’esperit de col·laboració entre els veïns també va ser essencial per al creixement del barri, coincideixen a assenyalar la seua “gent”. Eren les mateixes famílies les que van arribar a autoconstruir-se els habitatges a la dècada dels seixanta per contrarestar la falta de recursos econòmics i de subvencions públiques. “Quan vaig arribar només hi havia una dotzena de cases alçades al Secà, la resta eren cultius i horts”, assenyala Julián.

Enrique, un altre apassionat del Secà i exregidor d’Unió de Centre Democràtic (UCD), recorda amb especial enyorança un punt concret de la zona. “La plaça de Sant Pere és actualment un punt de trobada. Abans també ho era, malgrat que de nens solíem utilitzar-la com a camp de futbol, improvisàvem qualsevol joc al carrer. El barri ha evolucionat molt durant aquests cinquanta anys, tant tecnològicament com urbanísticament”, manifesta.

En aquest sentit, Encarna, membre de la junta de l’entitat veïnal, explica amb un somriure com la plaça Sant Pere (al davant del local social) servia “i encara serveix” per dividir el barri entre el Secà de Dalt i el de Baix.

“Quan algú es casava o corria alguna notícia, si no coneixies de qui et parlaven sempre preguntaves: del Secà de Dalt o de Baix? Eren com dos pobles”, diu.

Aquests dos pobles en l’actualitat s’han convertit en un barri que compta amb més de 3.500 habitants de més d’una vintena de nacionalitats diferents.

Celebren poder tenir un institut propi el curs que ve Els equipaments educatius són un dels principals indicadors per mesurar el dinamisme d’un barri. En aquest sentit, i després de molts anys de reivindicacions, el Secà de Sant Pere comptarà el curs escolar vinent amb un institut propi (fins ara els joves continuaven els estudis de Secundària al Torre Vicens o el Manuel de Montsuar). Així ho va anunciar el delegat d’Ensenyament, Miquel Àngel Cullerés, a finals d’any. El centre de Secundària s’ubicarà a l’antiga escola Ginesta i acollirà els alumnes que aquest curs estudien sisè de Primària a l’escola Torre Queralt (resultat de la fusió dels fins ara dos col·legis del barri: Ginesta i Terres de Ponent).