ESNOTICIA
El nivell dels alumnes de les escoles rurals, més alt que la mitjana catalana
Entre mig i dos punts més en català, castellà i matemàtiques a sisè de Primària
Els quatre alumnes, amb la mestra i part dels progenitors.
Lleida té actualment 31 Zones Escolars Rurals compostes per més d’un centenar de col·legis i deu escoles incompletes. Escolaritzen en total 4.500 alumnes de P-3 a sisè de Primària, que comparteixen aula malgrat tenir diferents edats. Ofereixen formació gairebé personalitzada i el seu nivell educatiu és fins a dos punts superior a la mitjana catalana.
La província de Lleida concentra la majoria d’escoles rurals de Catalunya, centres amb pocs alumnes (fins i tot només quatre) que comparteixen aula malgrat tenir diferents edats. En concret, hi ha 106 col·legis agrupats en 31 Zones Escolars Rurals (ZER) amb 3.671 alumnes de P-3 a sisè de Primària, més deu escoles incompletes (no formen part de cap ZER) amb 900 nens. En el conjunt de Catalunya hi ha 84 ZER (271 col·legis amb 10.370 alumnes) i 61 escoles incompletes amb 6.254 nens. Carme Ortoll, directora general d’Educació Infantil i Primària, va destacar l’avantatge que suposa una atenció més personalitzada a l’haver-hi pocs alumnes. I això es tradueix en un millor rendiment acadèmic, segons indiquen les proves de sisè de Primària, en les quals estan dos punts per sobre de la mitjana catalana en matemàtiques, i entre mig i un en català i castellà. En anglès, les qualificacions són les mateixes. No obstant, Ortoll va apuntar que al ser pocs nens els resultats varien molt d’any a any. Per exemple, en el curs 2014-2015 els alumnes de centres rurals van obtenir una puntuació de 77,3 en català, davant el 75,5 del global de Catalunya, i en matemàtiques, 84,1 i 81, respectivament. El coordinador del Secretariat de l’Escola Rural de Catalunya, Miquel Payaró, va corroborar aquest nivell “una mica superior” i va apuntar un debat sobre si es deu a la metodologia o al baix nombre d’alumnes.
Per contra, alguns d’aquests centres, els més petits, tenen problemes per sobreviure, i alguns acaben per tancar. L’últim va ser el del Cogul.
La directora general va recordar que el 1988 la Generalitat va publicar el decret de constitució de les ZER reconeixent la singularitat dels centres rurals i amb l’objectiu que compartissin projecte pedagògic i recursos. Tanmateix, va apuntar que són “les escoles de poble de tota la vida i el 1903 els mestres de Lleida i Girona ja es reunien per intercanviar experiències”. Considera la formació que ofereixen com un “espill” per a la resta de centres perquè es basen en el treball competencial i els alumnes són els protagonistes, aspectes que Ensenyament impulsa com a innovació educativa. Destaca que la relació entre mestres i famílies és molt pròxima, igual que amb el poble en general, i subratlla el compromís dels docents i la implicació dels ajuntaments, “els primers interessats que es mantinguin ja que són el cor del poble”. Per crear planter, Ensenyament va facilitar que incorporessin guarderies i ha estat un èxit. Van començar quatre el curs passat, ara ja són 21 i està previst ampliar-les.
D’altra banda, Payaró va destacar que els col·legis rurals gaudeixen d’una bona consideració “quan abans era el contrari”. En funció del nombre d’alumnes, tenen més recursos que una de convencional, i l’organització en ZER permet treballar en equip i disposar de mestres d’especialitats com música, educació física o anglès.
Així mateix, va destacar que facultats d’Educació com la de Lleida han començat a facilitar formació específica sobre aquests centres. També va admetre com a punts febles el deficient estat de molts col·legis, la necessitat d’estendre la formació específica a mestres o el fet que alumnes de certs cursos només poden relacionar-se amb altres de la seua edat en les activitats conjuntes de la ZER. No obstant, veu el futur d’aquests centres “garantit”.
Pel que fa als desavantatges, subratlla la lluita per tenir prou alumnes. I és que la continuïtat de l’escola el pròxim curs va estar en risc, i finalment es va salvar amb la incorporació de quatre nens. Betriu també indica que falten activitats extraescolars i creu que fan falta més recursos.
Per la seua part, Alba Navas, mare de dos alumnes, creu que aquest tipus de centres són “més enriquidors”. “Mentre l’alumne petit escolta la professora quan explica matèries de cursos superiors, el més gran recorda els continguts quan explica les de cursos inferiors”, opina, i diu que és un ensenyament “més participatiu i actiu”.
“Som tan pocs que fem classes gairebé particulars”Àgueda Betriu és la directora i mestra de l’escola rural Sant Esteve d’Alàs, que amb només quatre alumnes, és el centre que en té menys aquest curs a Lleida. Assenyala que no té un moment de descans durant la jornada, que majoritàriament passa sola amb els quatre nens, d’entre 3 i 5 anys. Considera que aquest tipus d’aprenentatge té més avantatges que inconvenients. “Som tan pocs que fem classes gairebé particulars”, explica. “Segons la meua opinió –afirma– l’escola rural és un èxit, aconseguim un vincle molt important entre alumnes, famílies i entorn”, i afegeix que fan nombroses activitats amb les famílies.
