Quan vam aprendre a votar

El 15 de juny del 1977 –aquest dijous es van complir 40 anys– es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a Espanya des de la Segona República. Després d’una Guerra Civil i quatre llargues dècades de dictadura les urnes van tornar a ser protagonistes en llibertat i “amb gran il·lusió”, segons recorden alguns dels protagonistes de l’època a Lleida.

Una nova Constitució

El moment era de gran efervescència política, any i mig després de la mort de Franco. L’aprovació sis mesos abans, per amplíssima majoria, del referèndum per a la llei de Reforma Política va obrir les portes al procés de democratització, que culminaria amb la Constitució del 79, sense una ruptura expressa amb l’anterior règim i mantenint la monarquia heretada de la voluntat del dictador.

L’any 1977 va ser dur, amb una gravíssima crisi econòmica, amb l’atur, la inflació i el deute extern desbocats, nombrosos atemptats terroristes de divers signe, incloent-hi la matança dels advocats d’Atocha al gener, l’assassinat de l’empresari Josep Maria Bultó al maig a càrrec d’EPOCA (antecessor de Terra Lliure) i nombrosos assassinats d’ETA, entre d’altres.

L’aparell de l’Estat encara estava en mans del búnquer franquista i la decisió d’Adolfo Suárez de legalitzar el Partit Comunista a l’abril va provocar butllofes, encara que va acabar sent una jugada mestra per legitimar els comicis i, alhora, dividir els vots de l’esquerra.

Eufòria col·lectiva

Les eleccions es van celebrar un dimecres laborable, amb 4 hores de permís a la feina, i la participació va ser altíssima. A Catalunya van votar el 83% dels electors. Eren altres temps. “Hi havia una eufòria col·lectiva i la campanya i les eleccions van tenir una participació extraordinària, totalment irrepetible”, recorda Josep Pau, que va ser elegit amb 25 anys, diputat pel Pacte Democràtic per Catalunya, una coalició catalanista també irrepetible ara, ja que incloïa CDC, el PSC-Reagrupament de Josep Pallach, Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas, el Front Nacional de Catalunya i independents.

“La gent anava als mítings de tots els partits perquè no els coneixien i en fèiem tres o quatre cada dia. Però hi havia una coincidència gran en el que calia: recuperar la democràcia, l’Estatut i l’amnistia dels presos polítics. Es vivia amb il·lusió i una esperança en el futur que ara, encara que estem molt millor, no existeix tant”, relata Pau.

Suárez, president

“Ho vam viure amb una il·lusió que ara que s’està acostumat a anar a votar no es pot ni imaginar”, corrobora Manuel de Sàrraga, elegit llavors diputat per UCD per Lleida. Va guanyar amb una àmplia majoria el partit de Suárez, beneficiat pel control de l’aparell de l’Estat, el disseny del sistema electoral, la divisió de l’esquerra i la seua presència a TVE.

L’electorat va optar clarament per la moderació, amb el PSOE, amb el nou lideratge d’un jove Felipe González, com a segona força, i els franquistes d’AP i els comunistes del PCE ja a molta distància. A Lleida, va guanyar el catalanisme pels pèls, 237 vots que suposaven un escó més. “Va ser molt ajustat i hi va haver impugnacions de paperetes, però els resultats no van sorprendre”, afirma Sàrraga.

“La ciutadania volia canvis, però tranquils, sabien que l’aparell repressor seguia actiu i no volien trencar res”, conclou Josep Pau.

Resultats congrés Lleida

Resultats Senat Lleida

Resultats a espanya