Registrades vint-i-cinc reaccions al·lèrgiques molt greus a medicaments enguany a Lleida

Acostumem a relacionar les al·lèrgies amb l’estació primaveral, el pol·len o els àcars de la pols. Tanmateix, els medicaments també poden causar al·lèrgies si l’organisme respon de manera immunitària a l’hora de prendre certs fàrmacs. I és que una de cada cinc visites a la unitat d’Al·lergologia dels hospitals Arnau de Vilanova i Santa Maria, és a dir, un miler de les 5.000 ateses cada any, estan relacionades amb les al·lèrgies farmacològiques.

Així ho detalla el responsable d’Al·lergologia de Lleida, Lluís Marquès, que apunta que els especialistes de l’àrea efectuen fins a 700 proves cada any d’al·lèrgies a medicaments i a l’entorn d’un vint per cent són positives.

LES FRASES «No hi ha factors que augmentin el risc de desenvolupar una al·lèrgia farmacològica. És difícil de prevenir»  «El 95% de persones que creien ser al·lèrgiques a la penicil·lina no ho són»  Lluís Marquès, responsable al·lergologia Lleida

A diferència d’altres patologies, el fet de desenvolupar una al·lèrgia farmacològica no s’associa a determinats hàbits de vida, sinó a la capacitat de reacció del mateix cos humà, que pot variar al llarg de la vida, i això és difícil de predir i prevenir. Marquès explica que la majoria de les reaccions al·lèrgiques a medicaments són lleus, encara que algunes deriven en quadres molt greus que poden posar en perill la vida del pacient.

“És el que coneixem com a xocs anafilàctics. Aquest any n’hem registrat vint-i-cinc casos a Lleida. El pacient presenta una reacció molt forta a un medicament concret, pateix molta inflamació (angioedema), s’asfixia i perd el coneixement”, detalla. Aquests casos més greus són registrats en una base de dades de la Societat Catalana d’Al·lergologia i Immunologia Clínica per conèixer la freqüència i característiques clíniques de les reaccions al·lèrgiques greus.

Els antibiòtics (sobretot amb penicil·lina) i els antiinflamatoris són els que causen més al·lèrgies farmacològiques. I, respecte a les reaccions, les erupcions cutànies (ja sigui en forma d’urticària o taques del tipus xarampió) i els angioedemes (inflor de cara, llengua o glotis, sobretot) són les més habituals.

El pediatre o el metge de capçalera és el professional que deriva a la consulta de l’al·lergòleg un pacient amb possible cas d’al·lèrgia a medicaments. L’especialista acostuma a realitzar dos tipus de prova per poder confirmar o descartar les sospites: una prova cutània, superficial o intracutània; o, si aquesta no és possible (com pot succeir amb els antiinflamatoris), es dóna al pacient dosis controlades del medicament sospitós.

Tècniques de desensibilització per seguir amb la quimioteràpia Una persona pot desenvolupar al·lèrgia a un medicament en qualsevol moment de la seua vida i, de fet, és possible que hagués pres anteriorment aquest fàrmac sense patir cap reacció. És el cas de pacients oncològics que reben quimioteràpia i desenvolupen una al·lèrgia a algun component durant el tractament. “En aquests casos optem per aplicar un protocol de desensibilització, ja que la quimioteràpia és l’única alternativa terapèutica per salvar-li la vida”, explica Marquès. Aquesta tècnica consisteix a administrar dosis progressives d’un fàrmac fins a assolir la dosi terapèutica perquè el pacient pugui rebre de nou el tractament oncològic. La desensibilització també s’aplica a dones embarassades amb sífilis i al·lèrgiques a la penicil·lina per evitar que la malaltia infecciosa sigui transmesa al fetus.