La Catedral de l’aigua bicentenària

Va ser precisament arran de la mortaldat provocada per una epidèmia de tifus registrada el 1783 que, un any després, el corregidor de la ciutat va decidir iniciar la construcció d’un sistema d’aigua potable per millorar la salut pública. La principal obra va ser el gran dipòsit del Pla de l’Aigua, acabat el 29 de novembre del 1792, una infraestructura que va transformar la vida quotidiana.

És un dipòsit subterrani, cobert per sis voltes de canó sostingudes per 25 pilars de deu metres d’alçada. Té una capacitat de nou milions de litres i es proveeix del canal de Pinyana. Els murs perimetrals estan construïts amb pedra de la partida d’Astó (situada entre Artesa de Lleida i Alfés) i revestits d’argila calcificada.

Fins a l’arribada de l’aigua a les cases, hi havia sis fonts a la ciutat proveïdes per aquest dipòsit

Després de la seua construcció, el governador Luis Blondel entrega a la ciutat el “dipòsit de fonts per a la seua conservació, cura i Govern, quedant exonerat de tot això la Col·lectora d’Espoliacions”, segons resa al document original.

L’aigua es va poder repartir aleshores per tota la població a través de les sis fonts monumentals a les quals subministrava el Dipòsit del Pla de l’Aigua, que eren la dels Tritons, la del Roser, la d’Ensenyança, la de l’Hospital, la de Sant Francesc i la de les Sirenes.

Gairebé noranta anys més tard, el 1878, i aprofitant els conductes de les fonts, la Paeria va construir canonades per proveir directament les cases. El consum va augmentar i el Dipòsit del Pla de l’Aigua es va quedar petit, per la qual cosa el 1901 es van construir nous dipòsits a les Basses d’Alpicat. La nova xarxa d’aigua potable va originar que les fonts perdessin la seua funció i es van acabar traslladant o desmuntant. Únicament la del Roser es troba avui dia al lloc original.

El 1944 es van construir els dipòsits de la Seu Vella i un any més tard el Dipòsit del Pla de l’Aigua va passar a ser de reserva. Finalment, el 1975 va deixar de funcionar, encara que va romandre ple d’aigua. Més endavant, el 1992, aprofitant que estava ple, el Centre Excursionista va realitzar activitats de lleure com ara submarinisme o viatges amb barca. Quatre anys després, la Paeria va decidir buidar-lo per convertir-lo en un element principal del Museu de l’Aigua, que inclou altres equipaments com l’antic campament de La Canadenca al canal de Seròs. Va ser llavors quan els lleidatans van començar a descobrir aquesta gran catedral subterrània desconeguda.

El buidatge es va fer el 1996, però l’existència de filtracions d’aigua va fer que es retardés diversos anys l’obertura al públic, fins al 2001.