“La Universitat ha de ser menys horitzontal i més vertical perquè funcioni millor”

La primera impressió que es va emportar l’actual rector de la Universitat de Lleida i president del Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles no va ser gaire bona. Va passar pel veí carrer dels Dolors, “on encara estava l’ofici”, i va entrar al Roser. “El primer que vaig veure va ser un enorme forat al sostre.” Va tenir clar que no hi aguantaria més d’un curs. “Torno a Barcelona.” Però ja fa prop de quaranta anys que és a Lleida.

Així ho va confessar en el marc del cicle Diàlegs al Roser que organitza SEGRE amb motiu del 35è aniversari. Un retorn en el qual gairebé tot havia canviat. El Roser, totalment remodelat, acull un Parador Nacional i tant la ciutat com la Universitat “han experimentat una gran transformació”.

De fet, per a Roberto Fernández, van de la mà. Una universitat pot donar una gran projecció i prestigi a una ciutat petita. Així succeix a Granada, a Alcalá de Henares, a Salamanca i a Bolonya. A més, pot convertir-se en un potent motor econòmic, com ho demostra l’estudi de l’associació d’universitats públiques catalanes, segons el qual generen “l’1,7% del PIB i creen 60.000 llocs de treball”. A més, “per cada 100 euros invertits, se’n recuperen 402”. El rector va anunciar que ha encarregat un estudi per saber l’abast de l’impacte econòmic de la UdL al territori, malgrat que Roberto Fernández va insistir que “cal tenir els peus al territori però la mirada posada en el món”, perquè el futur passa per ser glocals.

“Estar al servei de Lleida, però amb vocació cosmopolita. Cal renunciar al provincianisme i internacionalitzar la Universitat”, va afegir. I fer-ho tenint en compte que la caiguda de recursos econòmics –un 22% del pressupost entre el 2011 i el 2016– ha fet que les universitats hagin de fer equilibris entre la competitivitat i la competència. “Que n’hi ha”, i que això obligui a “afinar” el model, a buscar “l’ADN propi”, tenint clar que “l’única propietària de la Universitat és la societat”, a la qual es deu. I, a banda de servir-la, “ha de contribuir al seu creixement econòmic, desenvolupament social i revitalització cultural”.

Per a Fernández, “no explotem prou l’avantatge que suposa per als alumnes la docència gairebé personalitzada que ofereix una universitat de les dimensions de la UdL”. On també queda camí per recórrer és en la “docència pràctica”, en la presència d’estudiants a les empreses. Si bé a la UdL “es fan pràctiques en totes les titulacions”, costa implicar el teixit empresarial.

Estirada d’orelles del rector, encara que és conscient “que la legislació no afavoreix els mecenatges”. Va posar com a exemple el fiasco que va suposar que la indústria agropecuària no donés suport al grau de Veterinària i “haguéssim de recórrer a les institucions públiques, en especial, a la Diputació”. En aquest sentit, va recordar que la Fundació de la UdL és “la finestra única per a les empreses”, la qual cosa facilita la cooperació.

Fernández va posar èmfasi en la necessitat de donar més poder als rectorats. Una Universitat “més vertical i menys horitzontal” que garanteixi la governabilitat. “Cal trencar tòpics i prejudicis” i apostar “per allò que es demostri que funciona”. I una cosa que funciona bé i és “una història d’èxit” són els dobles graus. El rector també va reivindicar unes classes de les quals no només surtin “professionals polivalents”, sinó “ciutadans crítics” que pensin per ells mateixos.