Ángel Cabrera: «La universitat espanyola és endogàmica, hi ha poca mobilitat»

El madrileny Ángel Cabrera és l’únic rector espanyol d’una universitat dels EUA, la George Mason University a Virgínia. És pública, però el seu funcionament és molt diferent del de les catalanes. Divendres va fer una xarrada en una sessió de treball del consell social de la UdL.

Per als estudiants, la gran diferència entre les universitats dels EUA i les espanyoles és el preu?

La diferència de preu és enorme. La nostra matrícula costa 10.000 dòlars a l’any per als alumnes del nostre estat i 30.000 per als de fora. Molts alumnes han de recórrer a préstecs, i si l’economia no va bé en alguns casos tenen problemes per retornar-los. L’avantatge del sistema nord-americà és que la universitat té moltíssims més recursos.

Hi haurà alumnes que queden entrampats pels crèdits.

La majoria de crèdits són del Govern federal i cada any publica el percentatge de titulats per universitat que no van poder pagar-los. El de la nostra universitat és un dels millors, del 2%. La mitjana és de l’11%.

He llegit que part del seu treball consisteix a buscar finançament.

L’estat aporta menys de la quarta part del pressupost. Passo gran part del meu temps recaptant fons. Ara estem en una campanya per recaptar 500 milions de dòlars.

Creu que a Espanya falta col·laboració amb les empreses?

És un aspecte en el qual la universitat espanyola pot i hauria de millorar. A la UdL veig que hi ha voluntat de fer-ho, amb un consell social compromès amb aquesta idea. La universitat ha d’aportar valor al teixit empresarial i social. I l’empresa pot ser una font d’ingressos per a la universitat.

A vostè el va elegir rector un òrgan similar al consell social, però amb poder executiu, quan aquí és consultiu. Creu que el consell social ha de tenir més poder a les universitats espanyoles?

Sens dubte. En el sistema europeu, tret del britànic, són els professors els que elegeixen els degans o els rectors. Als EUA, la decisió final la pren un consell independent. És el que contracta el rector, i si no ho faig bé és el que em demana que me’n vagi. Tard o d’hora cal plantejar un canvi en aquest sentit a Espanya.

Als EUA, les universitats competeixen per contractar els millors professors. En les espanyoles, hi ha massa endogàmia?

Sí. Totalment. Per què no és endogàmica la universitat als Estats Units? Perquè totes les universitats competim a tots els nivells, també per atraure professors. A mi no m’ha de dir ningú que contracti professors d’altres universitats, tinc una pressió tremenda per atraure els millors, que portaran beques i contractes d’investigació amb empreses. Hi ha una dinàmica tan competitiva que fa que a la universitat americana hi hagi molt moviment. A l’Estat espanyol, està tot massa regulat i hi ha molta menys mobilitat de professorat.

I una universitat petita com la de Lleida podria arribar a ser competitiva?

Sens dubte. Els Estats Units tenen 4.000 universitats, no només a les grans ciutats, també en petites que ho han fet molt bé, perquè tenen autonomia per fer-ho i per diferenciar-se. Potser no seràs bo en tot, però Lleida podria tenir la millor enginyeria agronòmica del país, posicionar-se en algunes especialitats i desenvolupar una marca única. Si tens autonomia per atraure recursos i professors per organitzar un model atractiu, ho pots fer en qualsevol ciutat.

No hi ha cap universitat espanyola entre les 100 millors del món, però el rector de la Universitat de Lleida, que presideix les universitats espanyoles, diu que el que és important és que la majoria són entre les 500 millors. Vostè què n’opina?

El rector té raó en el fet que a Espanya hi ha una qualitat mitjana bastant bona, però el que no hi ha, i n’hi ha d’haver, és universitats que estiguin entre les millors. Que cinc, deu o dotze lluitin amb les millors del món per atreure talent i recursos. És tan important perquè les universitats de nivell mundial són les que porten grans idees, noves empreses i innovació.