Homenatge als més de 300 lleidatans deportats a camps de concentració

“Que l’horror viscut als camps nazis mai més es repeteixi. Això és un crit per la memòria i per la llibertat.” Aquest va ser el clam que va sobrevolar ahir l’homenatge a 45 veïns de Lleida que van ser deportats als camps de concentració nazis. Noms que formen part de la llista de 315 lleidatans que se sap que van ser víctimes de la barbàrie del nacionalsocialisme. La majoria no van sobreviure, però el seu testimoni perdura en les seues famílies. Aquestes van estar ahir presents en la inauguració de l’escultura Fita, de l’artista Àngel Eroles, que s’ha instal·lat al carrer Jaume II, a Cappont, amb la Seu Vella de fons. Una iniciativa de la Paeria, el Centre Excursionista de Lleida i Amical Mauthausen.

Amb gran emoció, els assistents van poder veure l’escultura que, en paraules de l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, és un “crit de la ciutat a favor de la llibertat i contra la violència”. Joan Ramon Segura, del Centre Excursionista de Lleida, va afirmar que l’objectiu és que totes les localitats tinguin un monument en el seu record. A l’acte també va assistir Josep Sanmartí, d’Amical Mauthausen, l’oncle del qual, Manolo San Martín Santamaría, apareix al monument. “Va lluitar amb l’exèrcit francès i va acabar deportat a Mauthausen. El seu destí era morir però va sobreviure amb el suport dels companys”, va explicar. Enric Curià Gatius no apareix en aquesta llista, però la seua filla Teresa el va recordar ahir. Va morir al camp de Gusen sense que ella pogués arribar a conèixer-lo. L’homenatge es va completar amb peces musicals, una ofrena floral i una espelma per cada col·lectiu represaliat.

L’homenatge va recordar les víctimes dels nazis per religió, ètnia, orientació sexual i idees polítiques

entrevista

Federico Carulla Tapias és el cunyat de José Paul Mola, un dels 45 lleidatans que van ser deportats a un camp de concentració. Als seus 93 anys, recorda el que li va explicar de l’horror nazi.

Què els explicava sobre la seua estada a Mauthausen?

No n’explicava gairebé res. I nosaltres tampoc ens atrevíem a preguntar.

Mai va explicar-ne res?

A la seua germana, la meua dona, li va contar una vegada que un dels oficials tirava una gorra fora dels límits del camp i deia als presos que l’anessin a buscar. Una vegada fora, els afusellaven. També va explicar que hi havia una altra sala on els lligaven a una cadira i els torturaven tirant-los gotes d’aigua al cap.

I ell va viure en carn pròpia alguna d’aquelles atrocitats?

Això del barret segurament ho va veure, però la tortura amb les gotes d’aigua mai vam arribar a saber si la hi van fer a ell o li van explicar els seus companys. A Mauthausen hi havia molts espanyols i li ho podrien haver explicat ells. Era un tema molt complicat de tractar per a tota la família.

Com va acabar al camp?

Se’n va anar d’Espanya durant la Guerra Civil perquè era republicà. Es va allistar a les milícies, el van capturar i els alemanys el van enviar a Mauthausen. Ell s’avenia amb els oficials i podia enviar cartes des d’allà perquè ajudava en les tasques. Al ser alliberat, es va quedar a França i va formar allà la seua família.

I des de Lleida com van viure aquesta situació?

Un dia va venir un home fent-se passar per un amic seu, demanant un paquet amb menjar i diners per a ell i no li vam donar. Quan va sortir del camp de concentració vam descobrir que tot era una farsa.

Què li sembla l’homenatge?

Ho podrien haver fet abans, quan molts encara vivien. El José va morir fa anys i a la seua germana li hauria fet il·lusió poder veure aquest acte.