Mor el magistrat Rodrigo Pita Mercè

Ahir va morir a Lleida Rodrigo Pita Mercè, magistrat jubilat i “home de molts talents”, segons resa l’esquela que pot llegir-se avui al diari SEGRE. La descripció és exacta. Només a l’entrar al seu pis del passeig de Ronda et quedava clar. El saló era una immensa biblioteca en la qual figuraven els molts llibres que havia publicat sobre les Lleides morisca, jueva, paleocristiana, àrab i ilerget, la necròpolis de Roques Sant Formatge a Seròs o la història de Fraga abans de la Reconquesta. Al costat dels llibres hi havia desenes de miniatures de cotxes, una de les seues passions. Va compaginar la tasca com a historiador amb la judicatura. Va ser jutge a Benavarri, a Fraga i a Lleida abans de formar part de l’Audiència Provincial fins a la jubilació, el 1994. El 1989 va ser ponent de l’anomenada sentència de la minifaldilla, en la qual va dir que un empresari que va condemnar per abusar d’una empleada (el primer a Espanya) havia estat provocat per la dona perquè portava aquesta peça.

La sentència va fer la volta a Espanya, però aquest desafortunat argument no va entelar les gaires virtuts de Pita. Entre el 1986 i el 1993 va ser un jutge de Vigilància Penitenciària desgraciadament atípic que tenia l’estrany costum de visitar els presos, escoltar-los, interessar-s’hi. Després es va convertir per a cent d’aquests reclusos en el seu advocat i –gairebé– el seu pare. El 1997 va promoure, en nom de dos d’aquests interns, que concedissin la Medalla al Mèrit Penitenciari a José Antonio Ortega Lara, el funcionari de presons segrestat per ETA. En una entrevista que li vam fer arran d’aquella iniciativa, Pita deia que “el poble basc té una idiosincràsia particular. Un pare de família acaba de treballar i se’n va a la taverna. Això a Catalunya només ho fan els joves, jo no he estat mai en una taverna. A les tavernes es menja, es beu i s’arregla el món, i així naixen i es reprodueixen Herri Batasuna i aquestes coses. Pensi que al País Basc encara estaven amb guerres carlines a mitjans del segle passat [el XIX]. A Bergara van claudicar els carlins a canvi que se’ls reconegués els seus càrrecs militars”. Pita no era de tavernes, sinó de llibres i de fidelitats. Ho saben bé –tornem a l’esquela– la seua germana, les seues cosines i nebots i la seua fidel majordoma.