Manuel Lladonosa: «El que passa a Catalunya seria comparable a l'octubre del 1934»

Com valora ser el primer representant de la UdL que aconsegueix aquest guardó?

Cada universitat presenta els seus candidats i que sigui la primera de la Universitat de Lleida m’afalaga.

En la concessió del premi es destaca la seua implicació en la creació de la UdL. Creu que ha complert les expectatives que hi havia llavors?

Crec que sí. Llavors, la meta era aconseguir la universitat i no es pensava gaire com seria després. Sí que pensàvem que seria un factor molt important per dinamitzar el territori i que ajudaria a democratitzar l’ensenyament. Crec que s’ha aconseguit perquè ha fet que la gent es quedi al territori. Abans la gent anava a estudiar Barcelona i no tornava. Fixar una intelligentsia ha estat molt important.

Com va sorgir la idea de tenir una universitat?

Sempre hi havia com una nostàlgia per la l’antiga UdL. El mateix IEI la reivindicava, i també la de Cervera. Als anys seixanta cada vegada més gent estudiava a la universitat i el 1968, quan es va implantar Dret a Lleida, es va parlar que hi hauria una nova universitat a Catalunya, que va acabar sent l’Autònoma, i hi va haver peticions per fer-la a Lleida. Finalment es van crear delegacions de la UB i l’Escola d’Agrònoms. La nostra generació, amb persones com Víctor Siurana, Emili Junyent o Ramon Morell, tenia una idea de regeneració i creia que en la mesura que es cohesionessin o arribessin a ser una universitat renovarien la vida cultural i professional.

Considera que la ciutat, el territori i la societat de Lleida han fet seua la universitat?

Potser la societat de Lleida no ha acabat d’assumir tot el que significa la universitat. Hi ha més col·laboració de la que sembla, però també fets com que a l’hora de crear càtedres d’economia són empreses de fora o les institucions les que les promouen. Això reflecteix les característiques del model econòmic lleidatà, amb un teixit extens en el qual hi ha moltes iniciatives, però que de vegades sembla que li costa fer seus projectes ambiciosos.

Vostè ha participat en estudis sobre com ha de ser la universitat al segle XXI. Quin paper ha de tenir la UdL?

Estem en una societat de les noves tecnologies amb exigències professionals cada vegada més exigents i canviants, i la universitat hauria de ser un espai que pensés més globalment, no només quins professionals ha de formar, perquè això podria fer-ho una entitat empresarial. Ha de pensar en la societat en el seu conjunt i fer-se ressò dels grans problemes. Una universitat que atengui bé aquesta globalitat en la formació humana i ciutadana generarà un segment social més creatiu i amb noves idees.

Com a historiador, considera que es continua manipulant la història amb finalitats polítiques quan ja han transcorregut tants anys des del franquisme?

La creació de tantes universitats ha estimulat la investigació local, la qual cosa ha suposat una renovació molt important de la història dels territoris. Però continua existint un ús de la història a un nivell més polític que manté tots els tòpics. Quan algú parla que la història es manipula, el que voldria és que es continués imposant un discurs centralista. Els que preconitzen la recentralització política ho voldrien, però la història no mostra aquesta realitat, és com un diari, on hi ha de tot. Per exemple, no és història d’Espanya el regne de Granada, la cultura andalusina, Rosalía de Castro, Espriu o els jornalers andalusos que es van rebel·lar contra l’oligarquia?

Veu comparable l’actual situació de Catalunya amb altres moments històrics?

Es podria comparar, encara que és diferent, amb el que va passar el 6 d’octubre [del 1934, quan Companys va proclamar la República Catalana]. Allò va ser més dur. Alguns diuen que això d’ara ha estat simbòlic i la repressió és menys dura que la de després del 6 d’octubre. Però sí que hem tingut bastants moments en la història de Catalunya en què els processos no han acabat bé i potser caldria estudiar quan un moviment té èxit o fracassa.

L’actual pot tenir èxit?

No ho sé, el futur no està escrit, però la història mostra que quan els catalans han volgut lluitar sols contra la resta de l’Estat han fracassat, no ha sortit bé. Però quan han optat per una estratègia a l’estil de Prat de la Riba, pacient i tenaç, i sobretot, quan hi ha hagut una conjuntura general favorable, com el 1931 o 1977-79, s’han aconseguit coses. Alguns diran que no és gaire. El 1934 també deien que l’aconseguit a l’Estatut del 1932 no era gaire, però el fet és que l’Estatut és una institució d’autogovern i ara es parla de recuperar aquest autogovern.

Vostè va participar en la comissió per informar sobre els noms de carrers de Lleida vinculats amb el franquisme. Personalment, creu que cal retirar-los?

La idea general és que els noms franquistes s’han de retirar, però cal mirar bé cada cas. El meu pare [Josep Lladonosa] creia que Luis Besa es mereixia un carrer per la seua trajectòria i perquè no hi ha proves que participés en el cop d’estat; o Nadal Gaya, que té un currículum suficient per a això. Alguns van protagonitzar la vida política lleidatana en èpoques molt fosques i està molt clar. Un exemple és el dels germans Recasens, que d’altra banda van ser executats, l’únic mèrit dels quals és haver participat en un cop d’estat contra la República. Que donin el nom a un carrer no és adequat.

Què és el que recorda amb més afecte de la seua llarga trajectòria?

En el seu moment, participar en el Reagrupament de Josep Pallach en l’època de democratització i recuperació de l’autogovern. També en institucions culturals i socials com Òmnium, Creu Roja i, sobretot, l’Ateneu Popular de Ponent. Però el que m’ha agradat més i m’ha omplert més ha estat l’ensenyament, el contacte amb els estudiants.