La caiguda va ser doblement simbòlica

La presa de Lleida pels franquistes va ser doblement simbòlica: era la primera capital catalana que queia a les seues mans i va servir com a assaig de la implantació de la seua administració, que incloïa eliminar l’Estatut i imposar institucions com el Govern Civil o la Diputació suprimides a Catalunya durant la República. Franco va firmar la llei que derogava l’Estatut el 5 d’abril. “

Cataluña se incorpora a España sin Estatuto, ni compromisos bastardos y sin problemas separatistas. Cataluña es enteramente de España. Y España va a salvarla.”

Així ho va reflectir el diari falangista Ruta en un article reproduït per Joan Sagués, que recull un bon nombre d’escrits publicats en diaris i revistes que demostren la gran repercussió que va tenir en territori franquista la caiguda de la ciutat, celebrada en nombroses ciutats i presentada com l’inici de la “reconquesta” de Catalunya. “Lérida ha quedado libre de la tiranía Catalana, Lérida es nuestra, ya no es separatista, ya no está entre la canalla que siempre se ha tenido a menos de ser Española”, destacava Labor, l’òrgan oficial de la FET i de les JONS. L’Heraldo de Aragón ho va celebrar publicant sengles poemes dedicats a la victòria, uns dels quals començava així: “

Viva la Lérida española,/ no de la hoz y el martillo./ La de Isabel y Fernando/ como la quiere el Caudillo./ Al vuelo Lérida hermosa/ echa alegres las campanas,/ que por tu liberación/ hoy lo hace toda España.

” I el nou governador civil, Luis Ventalló, va dictar un ban el 13 d’abril en el qual començava assenyalant que assumia el càrrec quan en part de la província “hermanos nuestros gimen bajo el yugo marxista y separatista”.

“Consciente de la responsabilidad histórica que sobre mí cae, precisamente por ser el primer gobernador de la primera Provincia liberada de Cataluña, he venido en nombre del Caudillo y de su Gobierno a implantar en ella el Movimiento salvador de España […] para que Lérida vuelva a ser lo que debiera haber sido siempre, un pedazo más de esta bendita tierra de España por la que tantos han dado su vida”, prosseguia.

No obstant, els morts civils es van comptar per centenars, uns quatre-cents, segons indica Sagués citant un treball de Josep Maria Solé i Sabaté i Mercè Barallat. Els comandaments republicans van intentar mantenir Lleida o retardar al màxim possible l’avanç franquista, per la qual cosa van organitzar una Divisió, la 46, sota el comandament de Valentín González el Campesino. Aquest era un militar comunista que va adquirir notorietat durant la guerra, però amb uns dots que estaven molt per sota de la seua popularitat, segons constata l’obra Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa, de Pol Galitó, Manuel Gimeno, Rodrigo Pita i Josep Tarragona. Els defensors disposaven d’uns 10.000 homes i els atacants van iniciar l’ofensiva el 31 de març per ocupar dos zones elevades: el turó de Gardeny i les Collades de Sant Just, objectius que van aconseguir el dia 2. Els combats van prosseguir, moltes vegades casa per casa, primer als carrers Alcalde Costa i Acadèmia i, a mesura que els franquistes anaven avançant, per bona part de la ciutat. Finalment, els republicans van creuar el Segre després d’incendiar una illa de cases dels carrers Estereria i Pilota (en part de l’actual plaça de la Sal) i van volar el pont Vell (l’únic que hi havia) i el del ferrocarril.

A partir d’aleshores, el front es va estabilitzar durant nou mesos al riu Segre, però gran part de la ciutat ja estava en poder de Franco. “

En el día de hoy, el cuerpo de Ejército marroquí ocupó primero el Castillo de Lérida, la estación y la parte alta de la población, y posteriormente toda ella quedando solamente pequeños núcleos de resistencia que se están reduciendo rápidamente. También se ha ocupado el pueblo de Villanueva de Alpicat, Torrefarrera y Torreserona

.” Aquest va ser l’informe oficial de guerra del 3 d’abril del quarter general de Franco, segons recull Sagués al seu llibre. De la magnitud de la batalla, en dóna idea el fet que les baixes dels republicans, entre morts, ferits i presoners, s’estimen en unes 4.000 (el 40% dels membres de la 46 Divisió), i les dels franquistes, en gairebé un miler (el 10% de la 13 Divisió). I en l’aspecte material, la destrucció de la ciutat va ser espantosa. Segons un informe de l’arquitecte municipal a inicis del 1939, 110 edificis van ser reduïts a runa pels bombardejos i el 90% de la resta van quedar afectats en menys o més mesura. El Canyeret va quedar gairebé enderrocat, però bona part de l’Eix, del Barri Antic, l’entorn de l’Escola del Treball i carrers com rambla d’Aragó, Democràcia, Comerç o Nord van patir una gran destrucció.

Usdefruit del cementiri d’Alpicat durant nou mesos

Les tropes franquistes van ocupar el gruix de la ciutat el 3 d’abril del 1938, però no van poder creuar el riu i fer el mateix amb el marge esquerre fins al gener del 1939. Cappont era poc més que unes quantes cases i la Bordeta, un poble, però el cementiri era en aquest costat del riu, així que durant nou mesos el cementiri d’Alpicat va passar a ser-ho també de la capital. Un treball de Fabià Corretgé sobre les persones enterrades en aquest cementiri per la Guerra Civil detalla que entre l’abril del 1938 i del 1939 es van registrar 418 sepelis, dels quals 144 eren militars franquistes, 2 republicans (un d’ajusticiat) i 264 civils, així com vuit persones de les quals no consta la condició. Entre els civils, 38 van ser ajusticiats. I és que després de l’ocupació militar, les noves autoritats van posar en marxa la maquinària repressiva. Sagués detalla que entre el juliol i el desembre del 1938 la delegació d’Ordre Públic va practicar 374 detencions i va obrir 5.400 expedients i fitxes, a més de posar a disposició de la justícia militar 107 persones. En una ciutat mig buida, aquest va ser només l’inici d’un llarg període de repressió.