JUSTÍCIA TRIBUNALS
Declarat pare biològic tot i que va rebutjar donar l'ADN
La negativa i altres indicis permeten confirmar la paternitat per a l’Audiència || La mare diu que hi va haver relació estable
Imatge de l’edifici dels jutjats de Lleida.
L’Audiència Provincial de Lleida ha declarat pare biològic d’un nen de sis anys un home malgrat no comptar amb la confirmació de l’ADN, ja que el demandat es va negar a sotmetre’s a la prova de paternitat. El tribunal provincial, que ha tingut en compte aquesta negativa i la versió de la mare i dels testimonis, que apuntaven a una relació estable de mesos entre els dos, confirma d’aquesta manera la decisió presa pel jutjat de primera instància.
Aquest, a més de determinar la paternitat, va declarar que corresponen al demandat les obligacions respecte al petit, però l’exclou de la pàtria potestat i dels drets respecte al seu fill, els descendents o les herències. Segons consta a la sentència a què ha tingut accés aquest diari, els testimonis asseguren que la mare del petit i el demandat van mantenir una relació sentimental el 2011 i durant diversos mesos, època en la qual la dona es va quedar embarassada.
A més, l’ara confirmat pare biològic “no va negar que les dates en què va mantenir relacions sexuals amb la dona no resultin compatibles amb el període de concepció i tampoc va especificar que es tractés d’una sola ocasió, que per raons òbvies també seria suficient”, assenyala l’Audiència. Al recurs, el demandat al·lega que no hi va haver una relació estable, sinó una única trobada i a canvi de diners, i que era habitual que aquesta dona exercís la prostitució, per la qual cosa el pare podria ser qualsevol altre home. A això, el tribunal contesta que n’hi ha prou que el contacte sexual es correspongui amb el moment de l’embaràs, cosa que considera acreditada després d’analitzar totes les proves presentades.
Una part important de la decisió del jutjat i de l’Audiència es basa en la negativa “injustificada” a sotmetre’s a la prova de paternitat. I és que la jurisprudència apunta que negar-se a l’ADN no pot considerar-se com una confessió per si sola, però sí un indici “molt valuós” que, unit a altres proves, permet donar lloc a una declaració de paternitat.
