Cabines telefòniques. Fent memòria entre quatre parets de vidre
La cabina situada al costat de Mercolleida en plena inundació del 1982
L’asfixiant pel·lícula d’Antonio Mercero La cabina (1972), protagonitzada per José Luis López Vázquez, forma part del passat. Els cubicles de vidre amb un telèfon públic a dins han anat desapareixent lentament del paisatge urbà. Tippi Hedren no tindria ara on refugiar-se de l’atac d’Els ocells, ni Superman sabria on vestir-se de superheroi.
El vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, com van pronosticar The Buggles el 1979, però els smartphones han sentenciat les cabines. El nombre de línies mòbils ja supera el de la població mundial, per la qual cosa els telèfons públics han deixat de ser una necessitat.
Per al museu de la picaresca queden les monedes de cinc duros (25 pessetes, 0,15 euros) amb un minúscul forat a què es lligava un fil de pescar perquè la cabina mai s’empassés la moneda i la conversa pogués durar més. Un clàssic dels soldats que feien la mili lluny de casa seua, i que també formen part del passat.
Les cabines de telèfons eren omnipresents i tenien reforços als bars i locals de lleure nocturn en forma de telèfon públic blau. Eren l’única manera d’avisar que s’arribaria tard o que havia succeït qualsevol contratemps.
Els primers telèfons públics que es van instal·lar a Espanya es van ubicar al parc del Retiro de Madrid el 1928. Eren telèfons de paret fins a cert punt similars a les actuals cabines, que ja no són cubicles de vidre en els quals tancar-se a parlar per telèfon. Aquestes daten del 1966.
Als carrers solien estar aparellades amb bústies, un altre element del mobiliari urbà que cada vegada és més car de veure.
El 2014 Correus va suprimir 65 bústies a Lleida perquè, senzillament, ja no rebien cartes. De fet, el correu personal només suposa el 5% del volum de cartes que s’entreguen actualment.
