Àngel Ros: «Un alcalde ha d'estimar la ciutat i voler el progrés ciutadà»

A Àngel Ros li agradaria ser recordat, després de ser alcalde durant gairebé 15 anys, com una bona persona i un servidor públic. Defensa que després de la seua gestió “ens hem convençut que som la capital interior de Catalunya” i està especialment orgullós del parc de Gardeny, però també admet errors, com minimitzar en un primer moment els fets de l’1-O. Se’n va a Andorra com a ambaixador d’Espanya sense nomenar un successor i confia que a les municipals es valori més el projecte de ciutat que el procés.

Com li agradaria ser recordat després de ser alcalde de Lleida des del 2004?

Com una bona persona que va dedicar els quinze millors anys de la seua vida al servei públic a Lleida. He sigut alcalde dels 50 als 65 d’edat, que són anys de maduresa i alhora de creativitat.

Què ha aportat l’alcalde Ros a Lleida?

Antoni Siurana va tenir el paper de desenvolupar les grans infraestructures de la ciutat i les connexions entre barris i a mi m’ha tocat el paper de modernitzar la ciutat i convertir-la en capital. En aquest període podem parlar d’equipaments i cultura de capitalitat. Els ciutadans ens hem convençut que som la capital interior de Catalunya, la capital agroalimentària de la nostra euroregió i una ciutat amb una important economia del coneixement. Això es visualitza amb la creació del parc científic de Gardeny, on treballen 1.800 persones, en el fet que hàgim desenvolupat Mercolleida a nivell europeu, que la Fira de Sant Miquel sigui una entitat estabilitzada o amb la Llotja. També hem fet una gran aposta per l’educació, doblant les escoles bressol de 9 quan vaig començar a ser alcalde a 18, i creant el concepte de centres de reforç per a nens en risc a qui donem educació complementària perquè tinguin igualtat d’oportunitats. Hi ha onze centres, sis de municipals. També hem apostat per l’educació artística.

Se’n va amb alguna espina clavada de projectes per fer?

Hauria volgut acabar el pla de l’estació, que està encarat. També hi ha una assignatura pendent, i espero que es resoldrà durant el que queda de mandat, que són les Basses. Crec que hauríem d’haver fet més. M’agradaria haver vist la Seu Vella patrimoni mundial, però a aquest projecte continuaré vinculat perquè la persona que porta la gestió és l’expert andorrà de la Unesco. I sobre el riu Segre, hauria volgut veure d’una manera estable piragües a l’altura de la Paeria, com a símbol d’haver millorat el paisatgisme. L’alcalde que hi hagi d’aquí a cent anys continuarà trobant assignatures pendents a la ciutat, perquè és un ens viu.

Una altra qüestió pendent és la implantació de grans superfícies.

Sí. Però fins fa un temps només faltaven mitjanes i grans superfícies i, ara, també centres logístics per servir a la compra per internet. Hem de tenir-los.

Es penedeix d’alguna cosa de la seua gestió?

Hauria d’haver estat molt més dur amb els governs de Barcelona i Madrid per forçar l’acabament del pla de l’estació. I apretar abans la Generalitat perquè les seues lleis no impedissin que Lleida tingués alguns equipaments comercials. M’he penedit de moltes coses. L’1-O em vaig equivocar minimitzant a primera hora el que estava passant. No tenia la informació i quan la vaig tenir ho vaig corregir. En quinze anys comets molts errors i molts encerts. Es tracta que el balanç surti positiu, però això només ho poden jutjar els mitjans i els ciutadans.

De què està més orgullós?

De convertir Gardeny, que estava erm, en el centre del coneixement de Lleida. D’haver batallat fins al final per aconseguir la facultat de Veterinària, que va ser mèrit de molts. També vam haver de lluitar amb ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona perquè una empresa, Atento, donés 500 llocs de treball a Pardinyes. O de la decisió de situar el Parador al Barri Antic, encara que costés molts anys.

És l’únic que ha aconseguit dos majoria absolutes seguides, però després va perdre suport. El conflicte amb la llavors primer tinenta d’alcalde, Marta Camps, va ser-ne l’inici?

Va ser decisiu per a la pèrdua de la majoria absoluta. Vam anar a les municipals estant jo denunciat davant de la Fiscalia Anticorrupció, que va arxivar les denúncies després de les eleccions. Tot i així les vaig guanyar, i hem governat en minoria. Vaig ser elegit amb els únics vots socialistes, però després la responsabilitat de Ciutadans i Partit Popular amb els projectes de ciutat, que agraeixo, ha donat una estabilitat al govern municipal.

Una part de la ciutadania no ho ha entès així i s’ha distanciat del PSC.

Jo he estat objecte d’una campanya brutal de destrucció, especialment a les xarxes i això òbviament ha influït en aquest període. El procés també ha estat decisiu per introduir inestabilitats en la política catalana. La meua esperança és que a les municipals es valori més la tasca i el projecte de ciutat que elements de política nacional com el procés. Estic molt segur del paper que farà el candidat o candidata socialista, sigui qui sigui.

Té un favorit?

Podria pronuciar-m’hi, però no vull. Quan vaig anunciar la meua renúncia ja vaig dir que el meu partit té banqueta per ser alcalde o alcaldessa. Persones a qui jo he proposat d’anar de dos, tres, quatre o cinc tenen tota la capacitat per ser-ho.

Assegura que confia que es valori més el projecte de ciutat que la política catalana, però la postura socialista en aplicació de l’article 155 i altres qüestions en el procés ha estat decisiva a Lleida.

Crec que el procés s’ha carregat moltes coses. Ha estat decisiu com a element de política destructiva. Tinc molts amics independentistes i els respecto absolutament, però crec que hem de ser capaços de prioritzar la convivència i l’esperit de progrés i construir, per sobre de polítiques que creen un nivell de fractura social important. El procés ha tingut un impacte en la societat catalana i crec que ningú no té solucions a la situació actual. Des de fa dos mesos s’ha obert un marc de diàleg fonamental. El president Pedro Sánchez té un esperit de resolució del conflicte i desitjo que el president Quim Torra també el tingui, i he vist de vegades indicadors molt positius. L’únic apriorisme que hem de fixar és que s’ha de resoldre aquest problema, trobar un marc de relació primer dins de Catalunya i, segon, amb la resta d’Espanya. Em preocupa més la ruptura social dins de Catalunya, la inestabilitat interna actual.

Davant del desgast personal que ha patit per aquestes qüestions, va pensar a deixar l’alcaldia?

Em vaig donar aquest estiu per meditar amb la família. Fa temps que vaig dir que em presentaria si el meu partit m’ho demanava, i m’ho va demanar, i si la meua família em deixava. És una manera de dir que la decisió es pren en família, perquè hem patit tots un desgast important els dos últims anys, i especialment aquest últim, derivat del procés. Hem patit molt i em va demanar que no em presentés. Ens vam donar aquest estiu i ha passat el que ha passat. Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura i el ministre Josep Borrell, el ministre que més ha fet per Lleida en el període democràtic, em va proposar ser ambaixador. Sempre m’havia fet il·lusió i havia fet els meus pinitos en aquest sentit intentant fer la carrera. Evidentment vaig dir que sí. Sento especial devoció per Borrell. Sense ell, la canalització no existiria, l’AVE no passaria per Lleida i no hi hauria el pont de Pardinyes.

Sense aquest nomenament, ho hauria deixat igualment?

Sí, crec que hauria deixat l’ajuntament després de meditar aquest estiu. N’estic convençut. M’hauria dedicat a tornar a l’activitat docent. Sóc professor titular de Telecomunicacions a la Universitat Ramon Llull i, en cas de no haver existit la proposta del ministre Borrell, pràcticament segur que després de l’estiu hauria anunciat que me n’anava a la universitat.

Què aconsella al nou alcalde o alcaldessa per acabar bé el mandat i aconseguir després un bon resultat a les pròximes municipals?

Que estimi Lleida i prioritzi el treball pel progrés de tots els ciutadans. Per ser alcalde s’ha d’estimar la ciutat i voler el progrés dels ciutadans, treballar perquè tinguin feines dignes, qualitat de vida i serveis públics urbans de qualitat. Tot això s’aconsegueix tenint una estima molt profunda per la ciutat i preocupant-se quan un ciutadà està patint, pel seu benestar i el seu progrés, no per models de país i d’Estat. Una ciutat és un factor de cohesió social, les ciutats uneixen, no competeixen. No es poden barrejar projectes de país amb la política municipal. Sé que això és el contrari del que diuen els meus rivals polítics.

Quina és la seua relació amb Andorra?

Per a la majoria de lleidatans és el primer país al qual hem anat. Sentim una especial estima per aquest país dins del Pirineu, amb tot el seu encant. He estat vicepresident del Centre Excursionista de Lleida i per a mi les diferents valls del Pirineu han estat molt importants. I Andorra té especificitat, identitat pròpia, és un Estat situat al Pirineu que tant estimem els lleidatans, i quan em van plantejar ser ambaixador d’Espanya a Andorra, vaig acceptar. A banda de la funció de servir des de la política exterior de l’equip del ministre Borrell, hi ha l’especial atracció que el Pirineu i Andorra té per a la majoria de nosaltres. Jo associo Andorra a aquest petit país, però gran, del Pirineu.

Quin ha de ser el paper d’Espanya en l’acord d’associació que està negociant Andorra amb la Unió Europea?

Andorra, especialment des de fa 25 anys, és un Estat amb una Constitució i s’ha fet un procés de modernització institucional sense renunciar a les seues arrels identitàries, ha avançat en les seues relacions amb Europa. Evidentment, Espanya la recolza en el procés de crear models de relació amb la UE. Sempre ha recolzat, i ho continuarà fent, el paper de vinculació entre Andorra i Europa. Aquesta serà una de les tasques en les quals hauré de treballar com a ambaixador.

L’associació de diplomàtics ha qüestionat els nomenaments d’ambaixadors que no són diplomàtics de carrera.

Això ho he vist altres vegades amb els nomenaments vinculats a cada canvi de govern.

Continuarà sent el president del PSC?

Ho he de parlar amb el primer secretari, Miquel Iceta, i llavors prendré les decisions que toquin.

Segon ambaixador lleidatà després d’Eugeni Bregolat, de la Seu d’Urgell

Àngel Ros serà el segon ambaixador d’Espanya a Andorra d’origen lleidatà, en el seu cas de la capital. El primer va ser Eugeni Bregolat, diplomàtic que va exercir aquest càrrec entre els anys 2005 i 2010, i que ara és ambaixador a la Xina i també ho va ser a Indonèsia, el Canadà i Rússia. Ros va destacar que Bregolat va tenir una relació molt estreta amb la Paeria durant la seua etapa com a ambaixador al Principat perquè li van proposar que presidís i fos membre del Premi Internacional Ciutat de Lleida. “Durant uns anys, Bregolat va ser la persona que va liderar un premi que ja està consolidat i que guardona les persones, institucions o empreses que més fan per la projecció internacional de Lleida. Una persona com ell, que va ser ambaixador en diferents països, té molt clar el concepte de projecció internacional d’un territori i ens va ajudar”, va indicar Ros.