Jaume Asens: «Donar suport a presos polítics i exiliats és qüestió de drets humans»

Abans de la campanya, En Comú Podem (ECP) ha tingut dos baixes notables i a més per motius oposats: una és la de l’exsenador Óscar Guardingo pel “perfil independentista” de la seua candidatura; i l’altra és la d’Elisenda Alamany, que ha anat cap a posicions més sobiranistes. La polarització política els perjudica o els debilita?

Si uns diuen que hem rebaixat el perfil sobiranista i altres que l’hem augmentat, és la prova que som on sempre hem estat. Hem defensat amb claredat la necessitat d’un referèndum, que és el que demana el 80% de la ciutadania, i també l’alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la desjudicialització del procés polític. Ningú dubta de la meua implicació en aquesta lluita. Tanmateix, quan es confeccionen les llistes hi ha disputes per les situacions de poder. Té més a veure amb ambicions personals que amb qüestions ideològiques. Hi ha trànsfugues en tots els partits, cap formació és aliena a aquest tipus de tensions.

Què diferencia aquesta campanya de la de fa dos anys? Ha canviat el clima polític?

Té elements que la defineixen. Un d’aquests és l’ascens de l’extrema dreta, que ja té un partit i a més marca l’agenda d’altres actors polítics. Arrossega cap al seu marc mental Partit Popular i Ciutadans, que intenten disputar l’espai de l’extrema dreta. Un altre element definidor és la mobilització feminista del 8-M i un tercer és el judici dels principals líders polítics i socials de l’independentisme i l’exili d’altres. En això últim, el temps polític se superposa al judicial. Hi ha candidats a les generals al banc dels acusats i l’extrema dreta està a l’acusació. A més, alguns magistrats del Suprem que hauran de dictar sentència en aquesta causa judicial formen part de la Junta Electoral Central. Tot això fa que estiguem en unes eleccions diferents, ens hi juguem la democràcia, els drets conquerits, la convivència entre pobles, les institucions d’autogovern.

ECP va guanyar a la major part de Catalunya, però ara els sondejos no els són favorables.

Hi ha una gran borsa de vot indecís, al voltant del 40 per cent. No partim com a favorits, però sortim amb la il·lusió de reeditar la victòria del 2016, encara que sabem que no serà fàcil. La partida està oberta, és un moment d’incertesa, tot pot canviar d’un dia per l’altre.

La seua nova posició després que marxés Xavier Domènech va ser una cosa inesperada o bé té intenció d’establir vincles amb posicions independentistes?

Té a veure amb el fet de portar les conquestes del municipalisme al Congrés, en qüestions com la defensa de drets socials i la lluita contra oligarquies, com s’ha vist en casos com les elèctriques, Agbar, Uber i Cabify. El que hem fet en matèria d’empoderament ciutadà és una experiència d’èxit. Aquest fet va pesar molt al decidir la meua candidatura. Un altre element clau és oferir una acció política real davant un sobiranisme retòric, de gesticulació i sense contingut. El que necessita Catalunya és una agenda de diàleg, un soberanisme i un republicanisme efectiu, capaç de revertir l’actual involució democràtica. Busco fer de pont entre dos mons, l’independentista i el no independentista.

Abans de l’1 d’octubre va afirmar que votaria si hi havia urnes. Ho va fer?

Vaig votar, sí, i vaig dir que no tindria problema a ser a les meses si m’elegien per ser-hi. Vaig passar la nit en un col·legi electoral.

Seria una indiscreció preguntar-li quin va ser el seu vot?

Sí, ho seria [riu]. No vaig dir llavors quin va ser el meu vot i tampoc ho revelaré ara. El vot és secret. Com a regidor de Barcelona, va visitar Carles Puigdemont a Brussel·les... Vaig fer una visita pública, però n’hi va haver més.

Ara vostè encapçala una llista i ell és un rival polític. Això els perjudica, vist amb perspectiva?

Quan vulneren drets dels teus adversaris també vulneren els teus. No som una formació independentista, però no podem ser aliens a l’empresonament i la criminalització dels nostres rivals. Hem tingut discrepàncies amb un full de ruta irrealitzable, que deixava enrere la meitat de la població i que ha posat en risc les institucions d’autogovern, encara sota l’espasa de Dàmocles del 155. Malgrat tot, és qüestió de drets humans denunciar la injustícia. Diuen que els seguim el joc a l’independentisme, però es tracta de decència. Són actors polítics i no se’ls ha d’expulsar, cal parlar amb ells. Ara pateixen una persecució i nosaltres farem el que estigui a les nostres mans per acabar amb aquesta. El PSOE hauria de deixar de tractar adversaris polítics com si fossin criminals, i també el PSC hauria de reconèixer la injustícia, el mal que va fer l’article 155 i mirar a la cara els familiars dels presos.

Esmentava l’avanç de l’extrema dreta. Creu que aquesta opció té alguna possibilitat d’obtenir escons a Catalunya?

El perill no és l’extrema dreta en si, sinó la influència que exerceix. Està avançant a Europa i, a Espanya, Partit Popular i Ciutadans s’hi senten a gust. Encara que no obtinguin representació, ja han guanyat. A Catalunya, enfrontar-se a l’extrema dreta és enfrontar-se a PP i Cs.

L’extrema dreta alimenta un discurs basat en emocions més que en arguments. Com és possible contrarestar-lo?

S’ha de combatre guanyant eleccions i governant, no amb actituds resistencialistes. De vegades els cordons sanitaris i fronts antifeixistes només serveixen per retroalimentar-la. Pot ser que algun dia siguin necessàries aquestes estratègies, però ara no ho són. És més efectiu aplicar polítiques valentes per empoderar la ciutadania i defensar els drets socials. Davant una extrema dreta que s’alimenta de la por i de l’aïllament que pateix la gent, tot el que siguin polítiques comunitàries per estendre xarxes entre les persones i reforçar espais d’autoorganització i solidaritat són eficaços per frenar-la. També ho són les polítiques d’integració de refugiats i immigrants, ja que no tenir-ne provoca una imatge de descontrol que no es correspon amb la realitat; i també les retallades i l’austeritat alimenten l’odi i la xenofòbia. A Espanya, el 15-M va cremar els espais on sol nàixer l’extrema dreta, ja que en lloc d’iniciar una guerra entre pobres va apuntar directament contra les elits i la banca com a responsables de la crisi.