“Hem atès nadons per abusos i les seqüeles duren sempre”

Escoltar i comprendre són pilars bàsics en l’atenció a persones que han patit abusos sexuals, sobretot si aquest trauma es pateix durant els anys de la infantesa. Una tasca que duen a terme les quatre voluntàries que formen part de l’associació Avasi-Lleida, creada el 2011 i que atén de mitjana entre dos i tres casos a l’any. Entre les persones que han atès, han conegut casos de nadons d’entre 6 i 8 mesos que han patit abusos fins a persones més grans de 50 anys que expliquen el trauma sofert quan eren nens. Una portaveu de l’entitat explica a aquest diari que les seqüeles psicològiques poden allargar-se durant tota la vida si no s’hi posa remei i s’“alliberen d’aquesta càrrega”. “Quan arriben a nosaltres, saben que no tindran justícia, volen saber com afrontar-ho i com viure amb aquesta angoixa”, assenyala. El moment d’explicar-ho sol ser la maduresa, entre els 30 i els 40 anys. “Molts han anat vivint amb això fins que al seu cap hi ha un clic, pot ser que quan són pares saben que alguna cosa no va bé i no saben què”, explica la portaveu d’Avasi. Aquestes voluntàries saben que és difícil que una persona expliqui els abusos soferts perquè és com reviure’ls però, arribat el moment, els ofereixen un espai de comprensió i acollida, a més d’eines per a la seua recuperació i, en cas de necessitar-ho, els deriven a un professional més especialitzat. “Carreguen amb un sofriment psicològic continu i senten vergonya, por i, sobretot, culpa”, assegura la portaveu. Creuen que els seus serveis, que són gratuïts i sense ànim de lucre, són necessaris al considerar que l’Administració no actua de forma ràpida per atendre aquest tipus de víctimes i que aquest retard agreuja el seu sofriment. També lamenten que la justícia sigui lenta i consideren que s’haurien de crear unitats especialitzades en abusos sexuals. Després de vuit anys de vida, Avasi-Lleida té ganes de créixer i sumar més voluntaris, per poder millorar l’atenció que presenten als “supervivents”, com anomenen les persones que han trobat la força per explicar el seu cas. Lamenten no poder comptar amb cap subvenció però obren la porta a tenir estudiants de Psicologia entre els seus voluntaris. “Existim perquè hi ha una necessitat”, assenyalen.