Deneguen 130.200 € a una lleidatana després de 391 dies en presó preventiva i de ser absolta de robatori

L’Audiència Nacional ha denegat una indemnització de 130.200 euros que va sol·licitar una lleidatana després de passar-se més d’un any, 391 dies, en presó preventiva i que finalment va acabar sent absolta d’un delicte de robatori amb violència i intimidació. La dona va sol·licitar aquesta indemnització al ministeri de Justícia “per l’anormal funcionament de l’administració de justícia, pels danys patits com a conseqüència de la indeguda privació preventiva de llibertat que va patir durant un període de 391 dies, acordant rescabalar el perjudici patit i concedir-li una indemnització total de 130.200 euros”.

No obstant, el secretari d’Estat de Justícia va desestimar la reclamació de responsabilitat patrimonial per la qual cosa el lletrat de l’afectada va presentar un recurs a la sala contenciosa de l’Audiència Nacional, que també l’ha desestimat al considerar que no s’ha produït cap error processal i que l’absolució no es deu a una inexistència del delicte sinó al fet que no hi va haver una càrrega de prova suficient per condemnar-la.

La llei preveu indemnització en el cas que es demostri que el fet delictiu no hagi existit

La dona va ser privada de llibertat des del 28 de novembre del 2014 fins al 23 de desembre del 2015, quan un jutjat penal de Lleida la va absoldre. Posteriorment, l’Audiència de Lleida va confirmar l’absolució i la sentència va acabar sent ferma. Va ser llavors quan la dona va sol·licitar ser rescabalada amb una indemnització, que va ser denegada el 2017 pel ministeri de Justícia i ara per l’Audiència Nacional. L’afectada considerava que li havien d’atorgar una indemnització perquè el suposat delicte no va tenir lloc, com recull l’article 294 de la llei orgànica del Poder Judicial, i perquè va estar 391 dies privada de llibertat.

L’Audiència Nacional, tanmateix, considera, basant-se en la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans, que “cap clàusula del conveni de drets humans no atorga dret d’indemnització per una presó provisional adoptada legalment en cas d’absolució” i només inclou supòsits en els quals no hi hagués hagut materialment el delicte. A més a més, el tribunal recorda que en aquest cas “el motiu de l’absolució no ha estat la constatació de la inexistència del fet delictiu de què va ser acusada”. Així doncs, tant a les sentències del jutjat penal com a les de l’Audiència de Lleida es va determinar que la víctima no va poder declarar per la seua avançada edat, de manera que no hi havia prou proves per desvirtuar la presumpció d’innocència.