Sedició: un delicte decimonònic en temps de Twitter

La sentència més esperada de la democràcia s’ha saldat amb duríssimes penes per un delicte de sedició “que no existeix als països del nostre entorn”, en què els fets declarats provats podrien constituir un equivalent als desordres públics, amb penes molt més baixes. Així ho explica en aquestes pàgines el catedràtic de Dret Penal de la UdL Josep Maria Tamarit, que apunta que la sedició és una figura d’origen vuitcentista que apareix com una mostra d’un dret penal “autoritari i predemocràtic” que va sobreviure, lamenta, a la renovació de l’any 1995. Es podran donar moltes explicacions de la permanència d’aquest delicte, diu Tamarit –ell n’apunta una de caràcter subjectiu al seu article–, però és dubtosament discutible, conclou, que aquesta subsistència “és una amenaça per als ciutadans i per al prestigi de la democràcia espanyola”, per la qual cosa, segons la seua opinió, “la primera decisió que haurien d’adoptar els partits polítics per resoldre la greu crisi en la qual ens trobem és portar al Parlament espanyol la seva derogació”.

En termes semblants s’expressa l’advocat Simeó Miquel, que lamenta que la sentència del Suprem permet que es consideri l’exercici legítim de determinats drets fonamentals com un delicte de la gravetat de la sedició. “I això no tant perquè el Codi Penal delimiti els casos en els quals hi ha delicte; aquesta línia només la defineix la mateixa sentència i ens porta a una situació en la qual no podem determinar amb precisió si el que fem quan ens manifestem serà o no castigat”, apunta Miquel en el seu article. Per a aquest lletrat, això constitueix un atemptat frontal contra el principi de seguretat jurídica i desmunta l’estat de dret. “I no el desmunta només per als catalans i catalanes, sinó per a tots els ciutadans de l’Estat espanyol”.

La sentència no és només discutible en relació amb el delicte de sedició; també ho és en relació amb el de malversació. Aquesta és l’opinió que expressa l’advocat Celestí Pol al seu article, en el qual conclou que, malgrat que el Tribunal Constitucional ha sentenciat que és possible l’existència de projectes polítics que tinguin objectius que desbordin el marc legal i constitucional, “quan aquests objectius plasmats en programes electorals es concreten, es recorre a l’aplicació amb total contundència del Codi Penal”. En conseqüència: “Es pot ser independentista, però únicament en la intimitat.”

Sonia Martínez i David Gil, presidenta i vicepresident de l’entitat Advocacia per la Democràcia (AxD), que ha cobert per a SEGRE els 4 mesos del judici de l’1-O al costat de Celestí Pol i Simeó Miquel, adverteix que “la sensació de falta de sortides” que ha provocat la sentència ha portat a qüestionar la mobilització no violenta, una situació davant de la qual AxD fa una crida a rebutjar “qualsevol violència, vingui d’on vingui”.