PRESONS UNA FUGIDA DE PEL·LÍCULA
El Vaquilla: una fuga llegendària
Aquesta setmana s’han complert 35 anys de la mítica evasió de la presó de Lleida 2, l’11 de desembre del 1984, de Juan José Moreno Cuenca, el delinqüent estrella de la Transició || L’escapada i l’espectacular arrest el van convertir en un símbol de la generació perduda de l’heroïna
Icònica imatge de l’espectacular arrest del Vaquilla a Barcelona després de fugar-se de Lleida 2.
He arribat a la conclusió que fins i tot per ser un bon delinqüent és necessari ser un home culte.” Aquesta frase es pot llegir a l’autobiografia de Juan José Moreno Cuenca El Vaquilla (Hasta la libertad, Ediciones B, 2001). L’afició a la lectura és una de les moltes rareses, reals o imaginàries, d’aquest delinqüent precoç que es va convertir en mite carcerari de la Transició després d’una espectacular fuga de la presó Lleida 2 (des del 1991 Centre Penitenciari Ponent) l’11 de desembre del 1984, aquesta setmana ha fet 35 anys. El seu cànon literari resisteix la comparació amb el de Harold Bloom: la Bíblia, Flaubert, Dostoievski, Rilke, Unamuno (Unamuno!), Miguel Hernández... També llegia autors i títols hippies, progres i molt menors com Hessen, Tagore i l’inefable Juan Salvador Gaviota, és a dir, les obres que va fer seues la generació que va encimbellar el Vaquilla com un mite que s’enfrontava al seu tràgic destí en forma de (suposats) abusos policials i carceraris, condemnat per l’heroïna i la marginació del barri barceloní de la Mina. El mite va començar a Lleida 2. El Vaquilla va protagonitzar una fuga de pel·lícula en companyia de quatre reclusos seleccionats. “Els homes que he trobat no podien ser millors”, explicava al llibre. “L’Antonet, el meu germà, que conec perfectament, que sé que si em dóna la seua confirmació estarà al capdavant, almenys mentre em vegi a mi en peu de guerra; Segura Martín, el Rubio, un metre noranta, una mole de tio que dóna un cop de puny i no queda rastre de qui el rebi, està acusat d’homicidi i va a totes; Miguel Ferrer Cantero no el conec, però l’Antonet i el Mario responen per ell. I Mario Rodríguez Salmerón, el Mario, que segueix fins a l’infern qualsevol que li digui “som-hi!”. Un d’aquests homes es va autolesionar perquè hi anessin diversos funcionaris, que van segrestar, van despullar, van lligar de mans i van tancar en un despatx, emportant-se amb ells en qualitat d’ostatge un cap de serveis. Els evasors es van vestir de funcionaris i van utilitzar l’ostatge perquè els franquegessin el pas fins al carrer. L’ostatge va cridar “fuga!” i els fugitius es van posar a córrer cap a l’Arnau. Era nit tancada i regnava una boira intensa, d’aquelles habituals a la Lleida dels hiverns de mitjans dels vuitanta. A prop de l’hospital van agafar un vehicle amb què van fugir fins a la Val d’Aran, amb el conductor d’ostatge. Van deixar el cotxe i van començar a caminar en direcció a enlloc fins que van decidir fer marxa enrere de forma assembleària. Sí, assembleària: el Vaquilla va convocar els seus quatre companys i el pobre ostatge i els va demanar que votessin –l’ostatge també!– sobre si era millor seguir o tornar a Barcelona. Una decisió d’entranyable candidesa democràtica per part d’un delinqüent que va simbolitzar la transició com ho va fer el Lute amb el franquisme o el bandoler el Tempranillo amb l’Espanya vuitcentista. Les urnes van decidir tornar a la “Barcelona de l’ànima”, en la qual el Vaquilla va veure morir una fuga llegendària amb què va nàixer el seu mite.
El Vaquilla és a la Transició el que el Lute al franquisme o el Tempranillo a l’Espanya de Ferran VII
Juan José Moreno Cuenca va morir als 42 anys a l’hospital Can Ruti el 2003. Hauria sortit de la presó el 2007.
Funcionaris que treballaven a Lleida 2 fa 35 anys el desmitifiquen. “El Vaca pot dir el que vulgui, però no li vam tocar ni un pèl. El director de llavors venia de l’administració franquista i per netejar el seu passat es passava de condescendent.”
Un altre funcionari assegura que el Vaquilla tenia entitat fora de la presó, però no dins. “Els presos ni tan sols li feien cas; allò seu era una notorietat estrictament mediàtica.”
El seu enfrontament amb els funcionaris va ser absolut. Deia d’ells que eren “més fatxes que la gorra de Franco”.
Funcionaris que treballaven a la presó el 1984 el desmitifiquen
La llegenda del Vaquilla comença amb un pare desconegut i un padrastre mort a trets per la Guàrdia Civil. Després vindran les morts d’alguns germans crescuts com ell als paisatges gens bucòlics de la Mina. Heroïna, sida i navalles acompanyaven esbojarrades persecucions d’un Vaquilla de 9 anys al volant d’un Seat robat (124, 131, 1430 o Ritmo) que conduïa ajudat per coixins i xanques, ja que no arribava als pedals. Als 12 anys va matar una dona a l’atropellar-la en un dels seus atracaments.
