Les persones en cadira de rodes critiquen les “desenes” de barreres arquitectòniques que hi ha a Lleida

Carrers estrets o amb pendents impossibles, vorades elevades, fanals enmig de la vorera i rajoles trencades que fan impossible el pas. Aquests són alguns dels obstacles que diàriament es troben les persones en cadira de rodes per la ciutat i que han d’esquivar com poden. Unes barreres urbanes que, en alguns casos, impedeixen que puguin portar una vida plenament independent i, per això, des de l’Associació de Paraplègics i Discapacitats Físics de Lleida (Aspid) demanen que s’arreglin totes aquestes deficiències, perquè “és una bomba de rellotgeria que porta molt de temps sense atendre’s”. Així ho veu Toni Montardit, membre del grup d’accessibilitat d’Aspid, que creu que el primordial “és que hi hagi un manteniment constant dels carrers, perquè són els obstacles més fàcils de solucionar però dels que més d’hi ha”. El seu company, Ventura Vidal, no dubta a qualificar aquestes deficiències com “un problema d’interès general” i recorda que en el futur “el 50% de la gent de la tercera edat té o tindrà una discapacitat motriu o mental”.

Respecte a quants carrers de Lleida no són accessibles per a persones en cadira de rodes, Esteban Torres, també membre del grup d’accessibilitat, diu que “hi ha desenes de casos de carrers massa inclinats, estrets, amb rajoles trencades o amb obstacles al centre de la vorera”. Un exemple de les primeres és el carrer Corts Catalanes o l’avinguda Francesc Macià entre l’estàtua d’Indíbil i Mandoni i el carrer Saragossa. “Són dos zones perilloses per a nosaltres, perquè el pendent et porta a la calçada”, explica Vidal, que recorda que “la llei fixa que els carrers no poden tenir més d’un 8% de pendent i aquests dos carrers superen aquesta xifra amb escreix”. Els equipaments municipals o de serveis tampoc no es deslliuren d’aquestes barreres per a les persones en cadira de rodes. Un exemple d’això és la part superior de l’edifici Pal·las, seu de la regidoria d’Urbanisme. “L’ascensor que hi ha per pujar fins a dalt és massa estret per a una cadira de rodes, mentre que la majoria de parcs urbans, alguns accessos del cementiri municipal o el camí que porta al tanatori, comprar una entrada al teatre de la Llotja, l’estació d’autobusos, la zona de la Cuirassa o el pàrquing de l’hospital Arnau de Vilanova són altres llocs pràcticament inaccessibles per a nosaltres”, lamenta Vidal. Al seu torn, Montardit va recordar que la normativa catalana estableix que tots els carrers han de ser accessibles per a discapacitats físics, però que, “lamentablement, l’administració és la primera que incompleix aquesta normativa i de vegades no recordem que la cadira de rodes és un vianant més”. Però el lloc de la ciutat que s’emporta la palma en barreres arquitectòniques és el pont de Príncep de Viana. “Ho té tot malament: rampes molt costerudes, passos estrets per accedir al pont i algun fanal o senyal al mig de la vorera que t’impedeix el pas”, lamenta Montardit, que recalca que altres llocs com els supermercats o alguns locals socials “tenen unes vorades impossibles d’esquivar”. Vidal afegeix que “l’any 2016 vam constatar que només el 40% dels comerços de l’Eix tenien rampa d’accés, ni de compres podem anar”.