Deu anys del pont més icònic de Lleida

“Qualsevol pont nou és sempre sinònim de prosperitat”, afirma l’arquitecta Mamen Domingo, que no dubta a qualificar d’“icona” el pont Príncep de Viana, que demà compleix deu anys de la inauguració. Una infraestructura que ja s’ha convertit en un autèntic símbol de la Lleida del segle XXI i que ha modificat l’skyline de la ciutat, i és a més un dels eixos vitals del trànsit.

Dissenyat per l’enginyer navarrès Javier Manterola i amb una longitud de 197 metres i més de 7.000 tones de pes, va ser el setè pont que es va construir per creuar el Segre i l’últim per al pas de vehicles. El van inaugurar el 10 d’abril del 2010 els llavors president de la Generalitat i alcalde de Lleida, José Montilla i Àngel Ros, respectivament. Ara, deu anys després, arquitectes i veïns elogien el seu disseny i funcionalitat.

“Va ser una obra que va permetre atansar el barri de Cappont i el marge esquerre a la resta de la ciutat”, assegura la presidenta veïnal de Cappont, Veni Ros, que destaca que “ofereix un altre accés per al polígon i una connexió directa amb l’estació de trens, a més que s’ha convertit en un símbol de Lleida”. Més crític es va mostrar el seu homòleg del barri de Noguerola, Pep Mòdol, que reconeix el “disseny bonic i original del pont”, però opina que “no ha complert del tot la comesa de descongestionar el carrer Príncep de Viana i rodalies ni ha atansat el polígon o la Bordeta a la resta de barris de la ciutat, però crec que a la llarga ho farà”.

D’altra banda, els arquitectes consultats asseguren que el pont ha atansat els dos marges del Segre. Així ho veu Mamen Domingo, que va dissenyar la plaça Blas Infante i la passarel·la del Liceu Escolar, que assegura que “va contribuir a donar una nova centralitat a Lleida i va donar valor i connexió a les noves àrees d’expansió”. Respecte al disseny, Domingo diu que “marca la diferència respecte als altres ponts, que tenen un estil més sobri” i considera que “ha complert l’objectiu, atansar els barris”.

Per la seua part, el seu homòleg Xavier Rodríguez destaca que “ha estat una de les obres clau dels últims vint anys, perquè va promoure el creixement i la connexió del sector Sud-Est de la ciutat”. Afirma que era un pont necessari per a Lleida per diversos factors. “D’una banda, va contribuir a superar el riu i la relació Nord-Sud de la ciutat i el tall que les vies del tren provocaven a la ciutat.” Rodríguez afegeix que, malgrat la seua proximitat al pont de Pardinyes, tenen funcions molt diferents. “El de Pardinyes connecta amb els polígons, mentre que aquest uneix el centre amb Magraners i la Bordeta, amb una clara vocació de consolidar l’habitatge i el comerç de la ciutat”. Pel que fa al disseny, Rodríguez opina que “és una gran obra amb un disseny auster però original, i els lleidatans ens hi hem acostumat”.

El cost va passar de 7,3 a 11,2 milions per canvis en el projecte

Malgrat l’originalitat i funcionalitat actual del pont, la seua construcció no va estar exempta de polèmica, entre altres coses pel cost. L’obra, finançada per l’Empresa Municipal d’Urbanisme, es va adjudicar per 7,3 milions d’euros, i va costar finalment un 27% més, cosa que elevava la xifra fins als 11,2 milions, a causa que es va canviar el procés constructiu de prefabricat a in situ i que es va modificar el projecte per possibilitar que els baixos del pont al costat de l’avinguda del Segre poguessin acollir la futura estació d’autobusos. Una actuació que no s’ha dut a terme. A més, la Generalitat i l’actual equip de govern estan buscant altres alternatives.