Un jove metge llicenciat fa poc explica com ha estat la seva experiència acadèmica a l'Arnau durant la pandèmia

En aquests darrers dies ha tingut lloc a l’Hospital Arnau de Vilanova l’acte de comiat dels facultatius que han finalitzat la residència i han obtingut el títol de metge especialista. Aquest fet, que ocorre any rere any, té enguany una peculiaritat important a l’haver estat marcat el final d’aquest període formatiu per la pandèmia Covid-19, probablement una de les proves més dures a les quals ens ha tocat enfrontar-nos, ja no només com a sanitaris sinó també com a societat. Si em permeten aprofitaré aquest punt per a presentar-me, el meu nom és Jordi i soc un dels que han obtingut aquest reconeixement de facultatiu especialista, concretament en l’especialitat de la Medicina Intensiva.

M’he decidit a escriure per diverses raons. La primera, evidentment, per a felicitar i donar l’enhorabona a tots els meus companys i companyes que obtenen el títol d’especialista amb mi. Ha estat un plaer i un orgull haver pogut compartir aquests anys amb vosaltres. En segon lloc, per a donar les gràcies a tots i totes, companys, metges, infermers, auxiliars, zeladors, personal de neteja, administratius... Donar les gràcies a tots aquells que m’han ensenyat i m’han ajudat a créixer com a persona.

M’heu ensenyat a cuidar-vos durant la malaltia. M’heu ajudat a estimar encara més la vida

Afortunadament, en aquests darrers dies he tingut l’oportunitat d’expressar les meves felicitacions i els meus agraïments als meus companys de manera individual. Tanmateix existeix un grup de persones al qual també m’agradaria dirigir unes paraules, i a qui malauradament no ho podré fer en persona. És probablement aquest tercer motiu el que realment m’impulsa a escriure, el de poder transmetre el meu reconeixement als vertaders protagonistes i raó de ser de la nostra professió. Amb aquesta finalitat, he escrit aquesta carta que em plauria compartir amb vosaltres.

Estimat pacient. Em resulta complicat parlar-te com m’hauria agradat. Els esdeveniments ocorreguts en els darrers mesos, amb el patiment i el sacrifici que ens ha tocat compartir, podríem dir que m’han deixat la ment una mica emboirada, com si no hagués existit mai abans res més... Suposo que ens queden encara moltes setmanes per acostar-nos a entendre tot el que ens ha passat. Tanmateix, intentaré fer un esforç per recordar. Estimats Blanca, Francisco i Josep. Vosaltres vau ser dels primers. Jo era encara estudiant de Medicina quan ens vam conèixer. Probablement, si per alguna cosa destacava en aquell moment, era per la ignorància. Recordo passar visita amb els metges, i tornar després per preguntar-vos-ho tot una vegada i una altra... D’alguna manera sentia que m’endinsava en la vostra vida, sabia on havíeu estat de viatge, quins animals teníeu a casa, les malalties dels vostres familiars... Recordo, Blanca, que quan parlàvem et donava la mà, i també com un dia passant visita amb els metges els vas dir que jo era el que més t’agradava, perquè et donava la mà. El teu metge de veritat, em vas dir. Amb vosaltres vaig aprendre a escoltar, a respectar, a tractar-vos, no com a pacients, sinó com a persones. Amb el temps i després d’un MIR esgotador vaig arribar aquí. Difícilment oblidaré l’Andrea i el seu relat esfereïdor amb el qual va arribar a Urgències. O a la Paquita i la seva paciència mentre li cosia un bon trau a la cella. Vau ser molts els que arribàveu buscant consol, respostes, cura als vostres mals. I pocs éreu conscients que qui teníeu a l’altra banda era un resident que tot just acabava de començar. Tot i així, no dubtàveu a confiar-me el vostre bé més preuat, la vostra salut. Us agraeixo enormement la vostra confiança cega en mi tot i no tenir en moltes ocasions totes les respostes, la vostra paciència quan el meu grau d’expertesa suturant o inserint catèters brillava per la seva absència i la vostra comprensió quan les respostes no arribaven o no eren encertades. No podria, estimat pacient, escriure’t aquestes paraules i no pensar en tu, Parache, i el teu inseparable germà Tonet, que de ben segur que deveu estar pujant muntanyes encara, o en tu, Núria, i el teu box de l’UCI ple de dibuixos de la teva filla... Com no recordar-te a tu, Sebastià, que encara avui dia em dol no haver-me pogut acomiadar, o a tu, Marc, que anys després de donar-te l’alta de l’UCI encara em felicites pel meu aniversari. I què puc dir de tu, José, i de les nostres nits veient el Barça al box 18 de l’UCI, comentant les jugades amb gestos, ja que la cànula de la traqueotomia no et permetia parlar... Com no recordar-vos a tants i tants de vosaltres, que heu lluitat més que ningú. Amb vosaltres, i amb les vostres famílies, he après a ser més fort, a voler saber més, a intentar anar sempre un pas per endavant. M’heu permès entendre el valor de la salut, m’heu ensenyat a cuidar-vos durant la malaltia. M’heu ajudat a estimar encara més la vida, m’heu fet perdre la por a parlar de la mort. Heu buscat en mi el consol quan les coses no han anat com tots hauríem volgut. Fins i tot m’heu permès a mi buscar el consol en vosaltres. M’heu ensenyat que ser metge consisteix en moltes coses, però que, per damunt de tot, ser metge consisteix a ser una bona persona. Tampoc puc en un dia com avui deixar de parlar-vos a vosaltres, estimats Abdul, Madeleine, Omar... a vosaltres i a tots els que han estat lluitant fins al final. Us ha tocat marxar massa d’hora. Tanmateix, heu deixat un llegat tant en les vostres famílies com en tots nosaltres que perdurarà. M’heu ensenyat el vertader significat de patir pel sofriment d’un ésser estimat. Amb vosaltres he après que la meva feina no consisteix només a curar malalties o a intentar allargar la vida, la meva feina consisteix a cuidar persones, tant a tu, estimat pacient, com a tots els que t’envolten i t’estimen. Hi haurà vegades en què malauradament no et podré oferir cap cura pels teus mals, però no dubtis que si puc ajudar a pal·liar el teu patiment o el dels teus, també per a això em trobaràs al teu costat. En aquests darrers mesos, les circumstàncies excepcionals que ens ha tocat viure han fet que tu, estimat Joan, estimada Conchita, estimat Toni, hàgiu estat més isolats que mai. Hem estat en contacte diari amb la família, per telèfon, cada migdia quan els explicàvem com estaven anant les coses. Creu-me quan et dic que el patiment i la por dels teus estimats els hem pogut percebre a cada paraula. Creu-me també que la seva energia i fe en la teva recuperació no ha deixat mai d’arribar-te, per lluny que fossin. Cuidar-te en aquesta etapa ha estat probablement una de les proves més dures que ens ha tocat viure a tots, però amb la teva lluita i el suport dels teus estimats hem pogut treure les forces necessàries per superar-la junts. Ja per acabar, estimat pacient, volia dir-te que en tots aquests anys sempre he sabut que estaves al meu costat. M’has ensenyat a cuidar-te, m’has ajudat a ser millor company, m’has fet treure el millor de mi. Vull que sàpigues que jo també estaré sempre al teu costat, desitjant que no em necessitis, però esforçant-me perquè quan així sigui, em trobis sempre el més ben preparat possible. Tu ets el que fa de la nostra professió la més bonica del món. Moltes gràcies per haver-me ajudat a convertir-me en un millor metge, però, sobretot, moltes gràcies per haver-me ajudat a convertir-me en una millor persona. Jordi, m’has ajudat a ser millor company, m’has fet treure el millor de mi. Vull que sàpigues que jo també estaré sempre al teu costat, desitjant que no em necessitis, però esforçant-me perquè quan així sigui, em trobis sempre el més ben preparat possible per cuidar-te com et mereixes. Tu ets el que fa de la nostra professió la més bonica del món. Moltes gràcies per haver-me ajudat a convertir-me en un millor metge però, sobretot, moltes gràcies per haver-me ajudat a convertir-me en una millor persona.