Viure sense petons?

A més, subratlla que seran els més desfavorits per la crisi econòmica derivada de la pandèmia, “com ja va passar a la del 2008”, ja que empitjoraran les seues condicions laborals i creixerà l’atur juvenil. De fet, subratlla que la bretxa salarial d’edat és pitjor que la de gènere. “Els joves cobren tres o quatre vegades menys que les persones que tenen vint anys més que ells i ja no poden aspirar ni a ser mileuristes, la qual cosa els impedeix l’emancipació.”

Per a aquest investigador lleidatà, és contradictori que els que s’han adaptat millor a la situació siguin els més castigats.

Els experts coincideixen a apuntar que el coronavirus serà la particular Guerra Civil dels joves d’avui

“Els joves estaven més preparats i per això ho han suportat millor”, explica. En aquest sentit, destaca que s’ha accelerat la transició cap a una societat digital que haurien de liderar les noves generacions. “S’hi han adaptat millor perquè tenien cultura digital i cultura d’habitació”, afirma. Eines imprescindibles per complir amb el

distanciament social que ha imposat la pandèmia, encara que això no signifiqui que els joves hagin de viure en un món sense petons ni contacte físic.

Feixa creu que no farà més que accelerar el que ja era una tendència, la desaparició de les macrodiscoteques, els macrofestivals i el lleure massiu. “Era un model que ja estava en crisi perquè els preus havien expulsat els joves.”

A la seua manera de veure, això propiciarà un lleure slow, en detriment de l’“accelerat” que consistia a viatjar molt i consumir més. El que ha arribat per quedar-se és la digitalització de l’ensenyament, que obligarà a replantejar la universitat, a invertir més en els treballs de tutoria i a reinventar els campus.

U n vídeo del programa Supervivientes s’ha convertit en viral perquè fins i tot els que no havien vist ni un minut d’aquest reality s’han sentit identificats amb l’estupefacció de la concursant a la qual van resumir amb imatges què havia passat des que ella se va anar a una remota platja d’Hondures i perdés el contacte amb l’actualitat. Recintes firals convertits en hospitals de campanya, sanitaris abillats amb equips de protecció que només havíem vist a les pel·lícules de ciència-ficció, els carrers de les grans ciutats deserts, comunitats de veïns que havien passat de no saludar-se a organitzar coreografies als balcons, aplaudiments als que rebien l’alta en uns centres sanitaris al límit del col·lapse, parcs infantils precintats, el retorn als carrers amb mascaretes... En cent dies, el món havia canviat. I nosaltres ho hem fet amb ell. La psicòloga Rosa Maria Pérez no s’atreveix a parlar de cicatrius perquè “tot dependrà de quant temps duri aquesta situació”. Oblidar se li dóna bé a l’ésser humà. “Per això ens queden tan lluny els dies del confinament més estricte, i encara que fins al 2 de maig no vam poder sortir al carrer sembla que faci molt més temps”, subratlla. Però si la vacuna es retarda o la crisi econòmica en què ha derivat la sanitària s’allarga en el temps, tot serà diferent. Per a una part de la societat, la por del rebrot és una espasa de Dàmocles que penja sobre la seua quotidianitat i els fa estar excessivament alerta. Per a d’altres, haver sortit indemnes de la pandèmia els dóna una falsa seguretat que fa que se sentin invulnerables. Sense terme mitjà.

L’antropòleg i professor de la universitat Pompeu Fabra Carles Feixa subratlla que els joves s’han emportat la pitjor part i seran els que podrien quedar marcats per la que serà la seua particular Guerra Civil generacional. No creu, tanmateix, que arribem a viure en un món asèptic sense petons ni abraçades. “De fet, les salutacions amb petó són molt recents”, recorda. “Als anys seixanta i setanta hi va haver un canvi cultural de rebuig del puritanisme que ens va empènyer a tocar-nos més, a besar-nos més, però fins llavors els petons eren una cosa restringida a persones de molta confiança, com pares, fills o parelles.” Per això considera que més que parlar de distància social s’hauria de parlar de distància física. “No és el mateix.” Feixa, que coincidint amb la pandèmia va publicar Adolescentes confinad@s (vegeu el desglossament), considera que es perdrà la proximitat corporal amb desconeguts, desapareixeran les classes massificades o les macrodiscoteques, “però no el contacte físic”, tot i que el teletreball i l’ensenyament en línia hagin vingut per quedar-se.

El lent retorn a la normalitat també deixa amargors. “Havíem fet molts plans, però el cert és que a partir del moment en què ens van deixar sortir al carrer no hem tornat a fer res”, es lamenta una veïna de la comunitat de propietaris de Corregidor Escofet 72-74. Va ser un dels molts blocs de Lleida en què es va fer pinya i es van organitzar activitats de tota mena. “Crec que en setze anys que porto a casa meua, no havia sortit tant al balcó com aquelles setmanes.” Però aquesta energia “s’ha diluït”.

I provoca vertigen mirar enrere i comprovar que el cap de setmana del 8 de març es feia vida normal. Els camps florits del Baix Segre es van omplir de turistes i es va reivindicar als carrers el Dia Internacional de la Dona. Hi va haver futbol, cine... Aquell mateix diumenge es va confinar Castellserà durant dotze hores a l’activar-se el protocol per coronavirus quan va morir una dona amb problemes respiratoris. Va donar l’alerta una amiga que havia viatjat amb ella a Benidorm amb un grup de l’Imserso i tenia mal de coll. La difunta va donar negatiu, però la seua amiga es va convertir l’endemà en el primer cas confirmat de Covid-19 a les comarques lleidatanes. Començava una pel·lícula de catàstrofes de la qual seríem protagonistes involuntaris i que ja ha causat 239 víctimes només a les comarques de Lleida.

Ens ha canviat la pandèmia del Covid-19?

És inevitable. Però encara és aviat per saber si serà una marca permanent. Ara, per exemple, ens trobem en un temps d’incertesa que fa que una part de la societat visqui amb molta por pel temut rebrot, com si fos una espasa de Dàmocles que penja sobre les seues vides. En canvi, a l’altre extrem hi ha les persones que se senten invulnerables malgrat que no tenim vacuna i programen sopars, vacances i trobades amb amics i familiars com si no hi hagués un demà. Els primers, a més a més, criminalitzen els que no són cauts i estan molt pendents de si s’omplen les platges o d’assenyalar els que no porten mascareta.

Diu que és aviat per saber si la pandèmia passarà factura social.

Tot dependrà del que es tardi a disposar d’una vacuna o a sortir de la crisi econòmica. Els humans oblidem molt de ràpid. Quan estàs conduint i veus que hi ha hagut un accident, instintivament aixeques el peu de l’accelerador, però al cap de pocs quilòmetres recuperes velocitat. Si tornem aviat a la normalitat, en poc temps el 2020 serà l’any en què es van suspendre els Jocs Olímpics en una pregunta de Trivial. Des que sortim al carrer, el confinament ens queda molt lluny.

I això és bo o és dolent?

El coronavirus ja no és el centre de les nostres vides. Ens rentem més les mans, utilitzem mascareta, però ja no gira tot al voltant de la malaltia i anem tornant a la normalitat. Ja no som tan solidaris com abans [riu]. A més, que hi hagi contradiccions entre els científics tampoc hi ajuda perquè et distancies.

“Els veïns seguim units, però vam deixar de fer coses quan vam poder sortir al carrer” El Covid-19 “té tots els elements per convertir-se en un referent generacional com ho va ser la Guerra Civil o el Maig del 68”, assegura Carles Feixa, antropòleg i catedràtic de la universitat Pompeu Fabra. A la seua manera de veure, deixarà empremta, especialment, en els que s’hagin fet majors d’edat en aquest context o ho hagin viscut sent molt joves. “Han estat els grans oblidats. Han hagut de fer un sacrifici col·lectiu per salvar la gent gran.” Prova d’això és que l’educació “serà l’últim que es reactivi” o que nens i joves fossin els últims a poder sortir al carrer després del confinament. “Es nota que no voten.”