El vodevil del reconfinament

La Generalitat va celebrar la tarda de diumenge passat una pomposa roda de premsa a Lleida (dos consellers, alcalde, delegat del Govern, president de la Diputació i president del consell comarcal, tots amb mascareta) en què van anunciar l’enduriment del confinament a Lleida ciutat i set municipis del Baix Segre pel creixement dels contagis de coronavirus en aquestes zones. En el seu moment va sorprendre que els consellers arraconessin l’alcalde, que és la màxima autoritat a la ciutat, al davant fins i tot del (clamorosament absent) president de la Generalitat. Però aquesta anomalia protocol·lària seria una fotesa tenint en compte el que vindria després, ja que de forma incomprensible les molt importants restriccions de mobilitat que es van anunciar en aquesta roda de premsa, amb evident afectació de drets fonamentals, no comptaven amb la deguda autorització judicial. El que va succeir després va ser esperpèntic. Cent seixanta mil lleidatans (els que resideixen a Lleida, Alcarràs, Torres de Segre, Soses, Aitona, Seròs, la Granja d’Escarp i Massalcoreig) se’n van anar a dormir convençuts que estaven tancats a casa i es van aixecar amb l’exclusiva de SEGRE que informava que el jutjat d’Instrucció número 1 de Lleida, en funcions de guàrdia, havia desautoritzat el que havia anunciat hores abans la Generalitat. Va ser a tres quarts d’una de la matinada de dilluns quan es va donar a conèixer una interlocutòria en la qual la jutge donava la raó al fiscal en cap de Lleida, Juan Boné, que es va oposar al confinament al ser una competència estatal mitjançant estat d’alarma. El jutjat va desautoritzar la mesura, per cert, utilitzant de manera cridanera, en la part substancial dels seus raonaments jurídics, no només els mateixos arguments, sinó les mateixes paraules, signes de puntuació inclosos, que la Fiscalia. Posteriorment hi va haver tres dies de desconcert, incertesa i confusió enmig d’una gravíssima crisi sanitària, econòmica i social. Ningú sabia què es podia fer i què no. En aquells tres dies la Generalitat va corregir la seua malaptesa i va rectificar la nit del mateix dilluns, mitjançant un decret llei, la regulació sanitària per presentar de nou la sol·licitud justificant la proporcionalitat de les mesures i limitant-les en el temps (quinze dies prorrogables), una cosa que no havia fet la primera vegada. El jutjat de guàrdia, en aquest cas el número 2, va autoritzar les restriccions, si bé va deixar fora Massalcoreig perquè només ha tingut un positiu de Covid fins a l’1 de juliol. Divendres passat la Generalitat va anunciar més restriccions per a la resta de la comarca del Segrià (ja confinada perimetralment des del 4 de juliol, en aquest cas amb la deguda autorització judicial) i per a la Noguera. El jutjat de guàrdia (una altra vegada el número 2) les va autoritzar, però parcialment: va deixar fora nou municipis de la Noguera i cinc del Segrià, tots amb pocs positius, i va establir que les limitacions de les botigues havien de ser les mateixes que les dels bars, és a dir, que podien treballar amb el 50 per cent de l’aforament, perquè el risc és el mateix.

El lletrat Simeó Miquel, membre de la Comissió de Drets Humans i Estrangeria del Col·legi de l’Advocacia de Lleida, lamenta en aquestes pàgines que la Generalitat no demorés o anticipés la petició a l’autoritat judicial perquè aquesta pogués ser tramitada pel jutge del contenciós administratiu, que és l’especialista en aquest tipus d’assumptes. Miquel, que va cobrir per a SEGRE el judici del procés durant quatre mesos juntament amb altres juristes, destaca que “no és cap escàndol que un jutjat rebutgi avalar una determinada decisió administrativa”. “Al contrari”, afegeix, “és un signe de normalitat democràtica, que ja ens convé”. Una cosa semblant diu el lletrat Daniel Ibars, doctor en Dret i professor de Dret Penal a la Universitat de Lleida, que afirma en aquestes pàgines que “no s’ha de culpar el sistema judicial, que és capaç de dictar tantes resolucions judicials diferents i incompatibles entre si com jutges siguin coneixedors dels casos. Aquí rau un dels principis bàsics del nostre sistema: el de la independència judicial”.

Els dos celebren que finalment la Generalitat “rectifiqués la normativa reguladora de la sanitat i tornés a presentar la sol·licitud corregint els defectes” (Miquel), és a dir “de manera justificada, proporcional i per temps determinat” (Ibars). Traient de context paraules utilitzades pels lletrats als seus articles, podríem dir que si això s’hagués fet al principi ens hauríem estalviat el vodevil d’uns d’incompetents.

La justícia va denegar la petició inicial perquè hi havia errors i la va concedir quan es van corregir

SEGRE va despertar 160.000 lleidatans amb una insòlita exclusiva: la jutge havia vetat el confinament