La Generalitat pot tancar-nos?

Barcelona open, Lleida closed, deia una pancarta en la manifestació de dijous passat a la plaça Sant Joan. Pot la Generalitat restringir de forma generalitzada la mobilitat de 160.000 persones sense un estat d’alarma? El jutjat instructor 1 de Lleida i la Fiscalia creuen que no. Per això van rebutjar el primer reconfinament. Daniel Fernández Cañueto i Daniel Ibars, professors, respectivament, de Dret Constitucional i de Dret Penal a la UdL, han explicat en articles a SEGRE que restringir drets fonamentals és una competència estatal. El jutjat instructor 2 de Lleida, en canvi, entén que, amb el decret llei aprovat després de la desautorització judicial, la Generalitat pot restringir certs drets.

El degà dels advocats de Lleida, Jordi Albareda, creu en la seua anàlisi jurídica d’aquesta pàgina que la modificació de la llei catalana de Salut Pública faculta la Generalitat a prendre les mesures vigents a Lleida i sis municipis del Baix Segre.

Fiscalia no es va oposar a aquestes mesures malgrat que abans que es modifiqués la llei catalana va advertir que aquesta reforma seria paralitzada si la recorria el Govern central. Per què no la va recórrer? Potser perquè l’executiu central és reticent a aplicar un nou estat d’alarma que seria molt impopular després del primer: negocis i empreses estan desesperats i la gent no està per a aplaudiments i resistirés. En tot cas, el galimaties legal provoca confusió social i policial.

Els Mossos, que durant l’estat d’alarma comunicaven cada dia multes per vulnerar el confinament, no n’han informat de cap aquest juliol. Només van dir que en una setmana van fer girar a mil conductors, però sense sancions. Sindicats policials han dit que els agents no veuen clar multar sense l’aval d’un estat d’alarma. Interior no diu res (o només una frase que no significa res: “els dispositius policials són decisions operatives que corresponen als Mossos”).

El cert és que divendres passat els lleidatans amb prou feines es van trobar controls si se’n van anar a la platja. Aquest diari no en va trobar cap a les principals sortides durant tot el dia. La Generalitat pot prohibir o només recomanar? No està clar. Potser ni tan sols per als Mossos.

El que sí que està clar és que, com deien dijous a la plaça Sant Joan, a Lleida prohibeixen i a Barcelona només recomanen.

Jordi Albareda Cañadell, degà del Col·legi de l'advocacia de Lleida El dret a la salut està recollit entre els drets i deures fonamentals a l’article 43 de la Constitució. Els respecte i coexistència dels diversos drets de la ciutadania obliga a establir un equilibri entre tots ells quan es produeixen situacions de conflicte, com ara amb el de llibertat de moviment, de reunió, de treball o d’empresa. El de la salut gaudeix d’un valor preeminent i tant és així que, d’acord amb el principi de precaució propi de les lleis de salut pública, els indicis fundats d’una possible afectació a la salut justifiquen l’establiment de mesures de prohibició o limitació d’activitats, sense que sigui necessària l’existència d’evidències científiques indubitades. Aquest principi s’ha de modular però mitjançant criteris ponderadors com ara el de proporcionalitat de les mesures, sostenibilitat i eficiència. L’establiment i posterior aixecament l’estat d’alarma decretat per l’Estat Espanyol va anar acompanyat d’un debat sobre quina era l’administració competent per abordar mesures com les del confinament o altres associades a la lluita contra la pandèmia. L’excés i el partidisme d’algunes manifestacions polítiques del moment han condicionat el debat social actual, desbordant el que era i ha de ser un debat estrictament jurídic, no exempt de complexitats. L’aprovació del Decret llei 27/2020 per part de la Generalitat de Catalunya el 13 de juliol, com a resposta a la manca de ratificació judicial d’un Jutjat de Lleida de les primeres mesures de confinament del Segrià, ha suposat un canvi determinant per la cobertura jurídica i resolució dels dubtes legals anteriors a la seva promulgació. El Decret Llei modifica la Llei Catalana de Salut Pública i preveu expressament que l’administració catalana pugui adoptar mesures de limitació d’activitats i desplaçament de les persones, previsió anteriorment no contemplada i que provocava seriosos dubtes interpretatius. En aquest context normatiu, al meu criteri, la Generalitat és plenament competent per l’adopció de mesures com les que ara es viuen a Lleida i sis poblacions del Segrià. Aquesta facultat no és però il·limitada, ja que el mateix Decret estableix que aquelles mesures s’hauran de cenyir a àmbits territorials determinats, la qual cosa sembla excloure d’entrada que es pugui adoptar amb caràcter general a tot Catalunya. Aquesta limitació entenc que s’ha de llegir des d’una perspectiva poblacional, ja que la població és la destinatària de totes les mesures de salut pública. Així, al meu parer, l’habilitació normativa d’aquest Decret podria ser valorada com a insuficient per l’autoritat judicial, en cas que s’adoptés una mesura de confinament o limitació de drets fonamentals que afectés la generalitat de la població catalana o nuclis de població molt elevats. És important tenir un marc legal segur i això exigeix que els nostres governants facin front a aquesta qüestió. Paral·lelament caldria un major desenvolupament de la llei Espanyola de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública –normalment citada per aquells que defensem una interpretació més àmplia de les facultats autonòmiques–, ja que resulta molt inconcreta i limitada. Per altra banda, cal recordar que el govern espanyol es va comprometre a desenvolupar alternatives normatives diferents a l’estat d’alarma per fer front a futurs episodis. És urgent que el govern de l’estat faci efectiu aquest anunci que avui segueix pendent. No podem oblidar que la gravetat de la situació per a molts sectors econòmics de Lleida genera i alimenta un debat sobre els greuges territorials que s’estarien produint respecte d’altres indrets de Catalunya. Des d’un punt de vista legal, aquest debat s’ha de resoldre amb criteris tècnics i d’acord amb el principi de proporcionalitat, de manera que les mesures han de guardar un equilibri entre el perill i la gravetat de la situació sanitària i els efectes socials i econòmics de les mesures en qüestió. El de la proporcionalitat de les mesures comporta un debat difícil d’objectivar, no només per la necessitat d’un grau de coneixement científic que ara per ara és limitat en el cas del Covid-19, sinó perquè es difícil deslligar-lo d’aspectes propis de la gestió política, com ara la previsió, l’eficiència i l’abundància dels mitjans tècnics i econòmics destinats a pal·liar els efectes que aquestes provoquen en la societat. De tota manera, aquelles dificultats i el risc a equivocar-se en la seva resolució no poden merèixer una lectura complaent i el plus dels perjudicis econòmics i socials que Lleida està patint amb les mesures vigents haurà de comportar un major esforç proporcional en les mesures d’ajudes socials i econòmiques que mereixen els col·lectius afectats. Competències de la Generalitat per acordar mesures de confinament en el marc de la pandèmia de la Covid