Noranta-un dies i quaranta nits

El virus del Covid-19 no ha colpejat a tothom per igual. Entre els que l’han patit hi ha els que no s’han assabentat de res, els asimptomàtics, que només han hagut d’estar confinats a casa, a tot estirar amb símptomes lleus, ja que són una font de contagi. A l’altre extrem hi ha els que desgraciadament han perdut la vida, 290 persones a Lleida i, enmig, els que en més o menys grau li han plantat cara i han pogut explicar-ho.

Alguns han passat llargues estades a l’hospital i ara comencen a veure la llum al final d’una llarga batalla; d’altres han estat ingressats i són part de les estadístiques d’altes hospitalàries, i d’altres han passat la malaltia a casa, una cosa que pot semblar més còmoda però no per això és menys anguniós.

Aquest reportatge recull els testimonis del Pep, cap de publicitat de SEGRE, que va passar noranta-un dies a l’UCI; i de la María, periodista d’aquest diari, que va torejar amb quaranta nits de por confinada a casa. El que no et mata et fa més fort. Superar el Covid dóna un altre enfocament i ànim per afrontar les seqüeles. Et fa un lluitador perquè passar-lo no significa que no puguis tornar a patir-lo i cal estar alerta i viure amb compte. Com va dir Bertolt Brecht, hi ha els que lluiten un dia i són bons; altres que lluiten un any i són molt bons, i hi ha els que ho fan tota la vida, que són els imprescindibles.

«Si he arribat fins aquí puc seguir endavant i recuperar-me»

Pep Pon. Cap de Publicitat de Segre

“Si he pogut arribar fins aquí puc arribar molt més lluny, seguir endavant i recuperar-me. L’únic del que tinc ganes és d’anar a casa i poder abraçar i estar amb els meus, amb la família. M’emociono i em quedo amb un fil de veu, no és que en tingui gaire per poder contar la meua batalla contra el virus, he estat entubat moltes setmanes i m’han fet una traqueotomia. Al davant tinc llargues setmanes de recuperació. Després de noranta-un dies a l’UCI, vuitanta- cinc sense assabentar-me de res, ara també m’he quedat sense forces ni musculatura. No puc fer res sol, per a tot necessito infermeres, zeladors i la meua dona. No tinc força a les mans, amb la dreta amb prou feines m’arribo a la boca i amb l’esquerra al cap, per això m’han de donar el menjar. Puc estar-me assegut, però no m’aguanto dret. Vaig començar a sentir-me malament a mitjans del mes de març, amb febre, però no tenia sensació d’ofec. Vam trucar al 061 i vam seguir el protocol de Salut, però el dia 24 em vaig posar a 39 graus i vam anar a l’Arnau. Des d’aleshores vaig perdre la noció del temps fins que el dia 7 de juny vaig començar a desencaparrar- me, tot i que no gaire perquè continuava sedat. El 22 de juny vaig sortir de l’UCI després de noranta-un dies a la Unitat de Cures intensives. Tot un rècord! Recordo que a finals de maig em vaig trobar una mica més eixorivit, vaig intentar gravar un vídeo per a la família i els companys de feina, però vaig recaure. A més d’una pneumònia bilateral que em va deixar els pulmons com dos pedres, he fet front a diverses infeccions i van estar a punt de fer-me diàlisi. Tinc un grat record de la sortida de l’UCI amb el personal sanitari fent-me el passadís. La veritat és que els metges i infermeres s’han portat de forma excel·lent i estic molt content i agraït, sobretot perquè també em queda un llarg procés de recuperació. Després d’unes setmanes a la planta de Covid, el passat 27 de juny em van traslladar a l’hospital Santa Maria, on estic fent la recuperació. Al matí em van aixecar del llit per començar a fer una rutina d’exercicis. Sé que em queden setmanes molt dures però seré capaç d’afrontar- les per recuperar la meua vida normal, tal com era abans de passar per aquest malson.”

«Ara les seqüeles em fan més por que la malaltia»

María Molina. Periodista de SEGRE

“El 23 de març em vaig posar el termòmetre perquè tenia mal de cap i em trobava malament, pensava que era cansament però allà estava: 38,5º. No vaig pensar en el Covid, vaig suposar que eren angines o refredat. L’endemà s’hi va sumar un mal de coll estrany i vaig trucar al 061. Em van dir que tenia els símptomes de la malaltia i que m’aïllés a casa. L’endemà vaig anar al CAP bastant espantada perquè ni sentia olors i tot tenia molt mal gust. La febre, malgrat el paracetamol, va durar fins al 7 d’abril. Volia fer un test per sortir de dubtes però al centre mèdic no n’hi havia en aquells dies i els metges que em feien el seguiment em remetien a l’Arnau. Segons els seus consells, era millor no anar-hi si no mostrava problemes per respirar, i jo no els vaig tenir. El 8 d’abril ja pensava anar a l’hospital si no remetia la febre però aquell dia ja no en vaig tenir, per la qual cosa vaig seguir confinada a casa. Van ser 40 dies de malaltia i també d’una cosa que no havia experimentat mai: ansietat. La gent moria, la corba no s’aplanava i jo sóc molt aprensiva. Van quedar 15 dies més de recuperació fins que el 4 de maig em vaig reincorporar a la feina. Em va quedar de seqüela bastanta fatiga i dolor d’ossos, i encara avui em cruixen. Vaig haver d’anar al dentista perquè se’m va afluixar algun implant. De fet, ara les seqüeles em fan més por que la malaltia. Finalment, a primers de juny em van fer les anàlisis que van corroborar que tinc anticossos del Covid, així que no va ser cap fantasia. El costat dolent és que haver-lo passat no m’eximeix de passar-lo de nou. Segurament no amb tanta càrrega viral, però és igual, la por se’t queda al cos perquè està vist que en menor o major grau sempre deixa pòsit. De fet, aquesta última anàlisi revela que he de revisar-me la tiroide