Crònica d'un rebrot anunciat

Si no és un déjà vu s’hi assembla molt. La temuda segona onada de la pandèmia ha arribat puntual a la cita, tal com van pronosticar els experts, i amb l’augment de contagis han tornat les restriccions, amb estat d’alarma inclòs. Aquesta tardor sembla cada vegada més la primavera del 2020, però malgrat que les xifres obliguen a extremar la prudència, també hi ha un indici d’optimisme.

“És indubtable que estem més ben preparats que al març”, subratlla el doctor lleidatà Antoni Encinas, gerent del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Hi ha epis per als professionals sanitaris, respiratoris de sobres, pavellons equipats com hospitals (a Lleida, l’Onze de Setembre) que podrien entrar en funcionament amb rapidesa però, sobretot, “sabem més del virus”.

Enric Álvarez, investigador del Grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos de la UPC, ha apuntat recentment en diferents mitjans que, si bé les xifres són preocupants, la gran diferència respecte al març és que llavors només es detectaven els positius que requerien atenció hospitalària, aproximadament el 10% dels totals, mentre que ara s’aïlla un 70% dels infectats perquè hi ha tests massius.

Amb tot, Encinas fa notar que saber més del virus implica ser conscients que s’acosten mesos complicats. “D’una banda, la història ens diu que les segones onades de les pandèmies són més devastadores”, adverteix. Tot el que hem après la primavera passada ha de servir per evitar el col·lapse sanitari. “Ara sabem que, malgrat que podem incrementar els llits d’UCI per a pacients Covid fins a disposar de 1.800, això serà en detriment de la salut pública”, perquè caldrà parar els quiròfans i tancar serveis de diagnòstic d’altres malalties. És a dir, “encara que podem atendre aquest volum de pacients hem d’evitar haver de triplicar les UCI perquè si no d’aquí a 5 anys la mortalitat reflectirà que s’han deixat de detectar precoçment patologies coronàries o càncers, per exemple”.

Es calcula que per cada 1.800 positius es produeixen 30 ingressos a l’UCI que ocuparan el llit, de mitjana, tres setmanes. “Això és el que podem assumir sense que afecti cap altre servei. I ara estem en 5.000 positius diaris a Catalunya, la qual cosa és insostenible a mitjà termini.” La prioritat és frenar contagis perquè, a més, “la segona onada serà més llarga” i les previsions apunten que durarà el que l’estat d’alarma: 6 mesos.

En dos setmanes haurien de començar a notar-se els efectes de les noves restriccions, perquè si no s’aplana la corba diverses autoritats sanitàries ja han manifestat que serà inevitable un altre confinament domiciliari, una cosa que faria efecte en la salut emocional de la societat (vegeu el desglossament) i tindria conseqüències en la ja malparada economia.

La mortalitat s’ha reduït. El 26 de març hi va haver 14 morts per coronavirus a Lleida; el 6 d’abril, 12; i el 29 de març i l’11 d’abril, 10. Són xifres que tripliquen les dels pitjors registres del rebrot del juliol i els de l’octubre. Des de l’estiu, cap dia no s’han superat les 4 defuncions per Covid a la demarcació. Això ocorre, en part, perquè els malalts són més joves. Les residències geriàtriques, que es van emportar la pitjor part els primers mesos de pandèmia, s’han blindat. “Aquest és un dels reptes: protegir els vulnerables”, recalca el gerent del SEM. A l’octubre, la majoria de positius comptabilitzats a Lleida estaven a la franja d’entre 10 i 19 anys.

Es va cancel·lar el Mobile World Congress i semblava una exageració, però en poques setmanes, com si de fitxes de dòmino es tractés, van començar a cancel·lar-se esdeveniments multitudinaris. La Fira de Sant Josep de Mollerussa va ser el primer a les comarques de Ponent.

Abans fins i tot que es diagnostiquessin els primers casos, la psicosi es va traduir en supermercats arrasats en els quals no quedava literalment res a les prestatgeries. Les autoritats van cridar a la calma, però de res no servia. El paper higiènic va ser el primer que es va esgotar. Llavors van començar les cues als comerços, com a la postguerra. I la febre per cosir mascaretes perquè no hi havia amb què protegir-se. De fet, fins i tot faltaven epis per als professionals i es van fer virals imatges de personal de residències geriàtriques i d’hospitals protegint-se amb bosses d’escombraries. I en poc temps el que només havíem vist a les pel·lícules de ciència-ficció es va convertir en realitat.

Els carrers de les grans ciutats desertes, recintes firals convertits en hospitals de campanya, difunts enterrats sense que ningú de la seua família pogués acomiadar-los, veïns que van passar de no saludar-se a organitzar coreografies als balcons i, cada tarda a les vuit en punt, aplaudiment als que estaven en primera línia lluitant contra el virus amb el Duo Dinámico de banda sonora. Resistiré es va convertir en la cançó del confinament.

?

Lleida

Els missatges positius als balcons han donat pas als disturbis violents de divendres a Barcelona. Què ha estat del “tot anirà bé” amb arc de Sant Martí inclòs? La psicòloga social i professora de la UdL Rosa Maria Pérez explica que al març “ningú sabia què passaria i hi havia expectatives”. Encara que s’allarguessin els confinaments, “l’horitzó estava en quinze dies” i la lluita contra el virus era compartida, “la qual cosa ens va unir”. Ara les coses han canviat. “Sabem què suposa el tancament, sabem que quinze dies no seran suficients, que moltes persones perdran la feina i l’economia se’n ressentirà.” I això passa factura emocional. La resignació s’ha transformat en ràbia. “Tampoc hi ajuda l’època de l’any. Les noves restriccions coincideixen amb l’arribada de l’hivern i tot sembla més trist.” Pérez, que arran de la pandèmia va obrir el perfil a Instagram @ambulleresdepsicoleg, recomana la responsabilitat individual per superar la pandèmia.

“Encara que estiguem enfadats perquè d’altres no compleixin les normes i això faci que ens limitin la mobilitat, hem de reflexionar sobre la importància de complir-les nosaltres. El nostre gra de sorra compta”, i proposa marcar-se expectatives a curt termini per no caure en el desànim.

“Això s’acabarà, però no sabem quan”, de forma que “la resiliència és important” i, malgrat que aquesta incertesa obri la porta a emocions com la ràbia o la negació, cal centrar-se “a superar la pandèmia fent-nos responsables”. Posa com a exemples la frustració que li suposa no saber si podrà celebrar el Nadal amb la seua família o que, com a professora de psicologia social, troba a faltar la interacció amb els alumnes, però “procuro centrar-me en les coses que sí que puc fer i depenen de mi”.