Quan els símptomes no cessen

Cansament després d’intentar fer diverses tasques alhora, al caminar o fer esforç, fatiga, mals de cap, pèrdua de memòria a curt termini, falta d’equilibri, parestèsies (formigueig en zones del cos), dolors musculars, pèrdua de cabells i dispnea (sensació d’ofec). Aquests són alguns dels molts símptomes que pateixen les persones que tenen Covid-19 persistent. És a dir, continuen arrossegant la infecció amb seqüeles mesos després d’haver-la passat. En molts casos, la malaltia va ser lleu o moderada.

A Catalunya s’ha creat una plataforma de suport mutu anomenada Col·lectiu d’Afectats i Afectades Persistents per la Covid-19, que integren unes 1.300 persones, la majoria dones, i insta el departament de Salut a reconèixer-los. Les persones afectades demanen que es defineixi amb claredat la malaltia per saber l’impacte real; exigeixen recursos específics per a la seua assistència i la investigació i el reconeixement en les baixes laborals.

El col·lectiu se sent invisibilitzat i denuncia biaix de gènere. “Som dones malaltes que cada dia intentem aixecar-nos per aconseguir curar-nos”, afirma Sílvia Soler, representant de la plataforma. Violeta Craviotto, de 54 anys, i Sofia Juste, de 33, són dos de les lleidatanes que tenen Covid persistent i les dos coincideixen que se’ls han afegit molts anys de vida. No poden seguir la seua rutina diària de forma normal per culpa del cansament al fer diverses tasques, els mals de cap i la falta de retenció d’informació.

El mes de gener passat, l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol de Barcelona va anunciar que farà un estudi sobre els efectes de la Covid persistent al llarg d’un any gràcies a la demanda del col·lectiu.

«La Covid no és una broma i no puc fer la vida d’abans, ja que em canso molt»

Sofia Juste. Auxiliar d'infermeria a l'hospital Arnau

“Des de l’inici de la pandèmia he estat treballant amb malalts amb Covid a l’hospital Arnau de Vilanova i em vaig encomanar el 24 de novembre al donar positiu en un test ràpid d’antígens. Em van dir que com que soc jove, tinc trenta-tres anys, estigués tranquil·la, però m’ofegava i vaig anar a l’Arnau, on em van diagnosticar una pneumònia i risc de formació de coàguls, per la qual cosa em van donar cortisona per no tenir inflamacions i heparina per evitar trombes.

Soc mare de dos nenes petites i he d’anar amb cotxe a tot arreu, ja que no puc caminar gaire estona perquè em canso. Abans caminava set quilòmetres i ara és impensable.

Gràcies al col·lectiu d’afectats persistents per la Covid que hi ha a Catalunya he sabut que també li passa a molta gent. Em van recomanar fer rehabilitació a distància a través d’un centre de Barcelona i ho estic fent.

La gent no sap que existeix la nostra situació i nosaltres no sabem quant temps ens durarà. A nivell personal ho porto amb tristesa, perquè no puc fer la mateixa vida que abans.

Em fan un seguiment des del meu CAP, però encara no puc tornar a treballar. La gent ha de saber que la Covid-19 no és una broma”.

«Tinc pèrdua de memòria, fatiga, mal de cap i dificultat per respirar després d’un any»

Violeta Craviotto. Auxiliar d'infermeria d'una residencia

“Treballo en una residència de discapacitats i el 27 de març vaig començar a tenir símptomes de la Covid. Vaig tenir febrícula, calfreds, malestar general, diarrea i m’ofegava. El 8 d’abril vaig anar al CAP de Prat de la Riba i em van diagnosticar una pneumònia. Em van enviar a l’Arnau de Vilanova on vaig donar positiu en una PCR. Tot i així, em van enviar a casa, però havia de prendre’m hidroxicloroquina i injectar-me heparina per evitar trombosi. Vaig notar que ja no m’ofegava tant, però a mitjans d’abril vaig començar a tenir parestèsies (sensacions de pessigolleig), no tenia força i em feien mal les cames fins al punt que se’m torçava el peu, però els metges no sabien si eren seqüeles del coronavirus. També vaig començar a tenir mals de cap i al maig vaig veure que anava molt lenta a l’hora de pensar i que m’afectava la memòria. Tenia parestèsia a la cara, la panxa, els braços i a les cames i dolors molt intensos a l’esquena. Per les parestèsies i la poca força que tenia vaig caure al juny i a finals de juliol em van fer un electromiograma. Tenia els nervis de les cames inflamats. A l’agost em vaig adonar que em costava moltíssim arreglar-me i que quan em parlaven no processava el que em deien. No retinc informació i em vaig oblidar de sumar. Llavors, em vaig apuntar en un estudi de l’Institut Guttmann per a persones amb símptomes persistents i vaig fer rehabilitació respiratòria, cognitiva, funcional i motriu. Estic de baixa des del 8 d’abril i ara hi ha dies millors i pitjors en què tinc més força o menys, però el pitjor són les recaigudes. Tinc fatiga, dificultat per respirar, coixejo, mals de cap i pèrdua de memòria. No puc llegir perquè no memoritzo ni cinc paraules. Vull tornar a treballar i no se sap si em recuperaré. Demano que s’investigui. Emocionalment estic enfonsada i sento que m’han afegit vint anys a sobre. En tinc cinquanta-quatre”.