Nou de cada deu morts per la Covid a Lleida tenien més de setanta anys

El 17 de març del 2020, avui fa un any, el departament de Salut va notificar el primer mort per la Covid-19 a Lleida i, fins ahir, el virus s’ha endut la vida de 729 persones més, segons la pàgina web Dadescovid de Salut. D’aquestes, 588 corresponen a la regió sanitària de Lleida i 141, a la del Pirineu. El 87%, gairebé 9 de cada 10, tenia més de 70 anys.

El departament de Salut disposa d’un altre registre de morts al web de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), on consten 740 morts (593 al pla i 147 al Pirineu). Un desfasament que, en el seu moment, va justificar perquè en aquest web es registra la persona en el lloc on va morir i no on està empadronada.

Segons Dadescovid, un total de 311 dels 729 morts eren usuaris de residències, el 43%. A Catalunya han mort 21.045 persones, de les quals 8.736 eren usuaris d’aquests centres, el 41,5%. Del total de defuncions a Catalunya, els registrats a Lleida són el 3,5%.

D’altra banda, segons AQuAS, dels morts a Lleida 400 eren homes i 340, dones. Un total de 206 tenien més de 90 anys (27,8%); 314, entre 80 i 89 (42,4%); 130, entre 70 i 79 (17,5%); 55, entre 60 i 69 (7,4%); 25, entre 50 i 59 (3,37%); vuit, entre 40 i 49 (1%), una persona tenia entre 30 i 39 anys, i una altra, entre 20 i 29. En concret, un veí de 24 anys de Bellpuig.

La primera onada de la pandèmia, fins al 30 de juny, va ser la que va causar més morts, 240; a la segona, fins a l’11 d’octubre, n’hi va haver 120; a la tercera, 159 fins al 4 de desembre, i 221 a la quarta. L’última defunció es va registrar el 14 de març passat a la regió sanitària del Pirineu. Va ser el d’una dona d’entre 40 i 49 anys.

La limitació pel que fa al contacte social provocat per la pandèmia ha afectat notablement els familiars de persones traspassades aquest últim any, sobretot les que van morir soles en una habitació d’un hospital o d’una residència.

Montse Robles, infermera i responsable assistencial del Servei de Suport al Dol de Ponent, va explicar que “el més dur” és que “ha faltat l’acompanyament al final de vida a un ésser estimat” i això se suma al fet que les famílies no han pogut compartir entre els seus l’esmentada pèrdua, ja que els enterraments i els comiats als tanatoris gairebé no s’han pogut fer. L’entitat va atendre el 2020 135 persones, el doble que l’any anterior (65), i en el que portem d’any, 88, “i per aquest motiu la necessitat d’un acompanyament al llarg del dol és més que evident”, va dir.

“El que fem és ajudar els afectats a parlar dels últims moments viscuts amb aquesta persona, dissenyar un comiat col·lectiu i crear un espai virtual amb altres persones per videoconferència, com si fos un tanatori”, va assenyalar. Robles va dir que és molt important dir el que se senti, perquè ajuda la persona a integrar-se a la realitat que està vivint connectant el cor amb la ment. “Una persona que està en dol és com un equilibrista, ja que lluita entre els seus sentiments i els seus pensaments.” Tanmateix, va valorar que la pandèmia ha motivat que el dol hagi recuperat un espai social que abans semblava que estava amagat.

“Un any després és quan estem començant a digerir-ho”

“Un any després que partís, a la família estem començant a digerir que el meu pare se’n va anar sol, sense la companyia dels seus éssers estimats, sense saber si va patir i sense poder enterrar-lo fins passats 40 dies de la seua mort”. Són declaracions de Toni Plana, un dels tres fills de Fidel Plana Moles, veí d’Oliana, que avui fa un any que va morir a l’hospital Arnau de Vilanova sent, segons va fer públic llavors el departament de Salut, la primera víctima pel coronavirus a Lleida. Fidel va morir als 79 anys a l’encomanar-se a l’Arnau, després d’ingressar-hi el 8 de març del 2020 per ser tractat d’una anèmia derivada d’una patologia prèvia. El seu fill recordava ahir que ell va ser l’última persona que el va veure per darrer cop. “Va ser cinc dies abans de morir, a l’hospital i, com que era positiu de Covid, ja no vam poder tornar. Va ser molt dur, perquè no ens vam poder acomiadar, ja que durant els últims cinc dies ingressat no vam poder tenir contacte amb ell ni per telèfon. El van mantenir sol i en cap moment no pensàvem que el desenllaç fos el que va acabar sent.” Tots els seus familiars es van haver d’aïllar, ja que eren contactes estrets. “La mort d’un familiar és dura, però en les condicions en què ens ha tocat viure-la, encara més”, va explicar Plana. “Les coses les vam fer com ens van obligar a fer-les i no com a nosaltres ens hauria agradat”, va concloure. A part del seu pare, Plana va afirmar que durant aquest any de pandèmia cap altre familiar no s’ha encomanat del virus. “Només es va infectar el meu pare i amb la mala sort que li va acabar provocant la mort, perquè a ell encara no li tocava anar-se’n”. 

Una família va rebre les cendres per un missatger

El Servei de Suport al Dol de Ponent s’ha trobat amb situacions “inèdites” durant la pandèmia. “Una família va rebre les cendres d’un mort a través d’una empresa de transport”, va afirmar una de les responsables de l’entitat, Montse Robles, que va dir que “això demostra el col·lapse que hi va haver, també en el sistema sanitari, que no podia atendre a familiars de morts i els receptava directament antidepressius”. Així mateix, va destacar que és una necessitat formar els professionals sanitaris en l’acompanyament al final de la vida “per ajudar-nos entre tots”.