Patologies mentals: l'epidèmia invisible

El diputat de Més País Íñigo Errejón va posar sobre la taula dimecres passat al Congrés el drama que constitueixen els problemes mentals derivats de la pandèmia, amb sis de cada deu persones que els pateixen o els han patit, sobretot en forma d’ansietat, por i depressió, i amb l’esgarrifosa xifra de deu suïcidis cada dia a Espanya. Mentre Errejón estava donant aquestes xifres, el diputat del PP per Huelva Carmelo Romero li donava la raó cridant-li “Ves-te’n al metge!”, un comentari impresentable que prova fins quin a punt la Covid, efectivament, fa estralls en la salut mental.

“Resulta obvi que un home que fa aquest comentari necessita anar al metge, concretament al psiquiatre”, apunta Àngel Pedra. Sap del que parla.

Aquest psiquiatre explica que l’hospital Santa Maria de Lleida ha hagut de crear una unitat per atendre patologies mentals post-Covid. “La pandèmia ha canviat tots els nostres costums i això té conseqüències.

Som éssers socials i necessitem el contacte, i les limitacions provoquen problemes d’angoixa, de depressió, d’incertesa”, explica Pedra a aquest diari. I afegeix: “Els problemes dels adults els viuen també els menors.

Hi ha un rebrot de trastorns alimentaris, que últimament s’havien estabilitzat. També d’autolesions d’adolescents per controlar l’ansietat.

I s’han incrementat les temptatives de suïcidi i els casos de violència paternofilials. L’augment d’hores de convivència a casa i la impossibilitat durant moltes setmanes de fer esport són factors que han contribuït a augmentar aquests problemes.” Les xifres avalen les afirmacions de Pedra.

Segons el programa Codi Risc Suïcidi, implantat per diversos hospitals catalans, el 2020 van augmentar un 27% els intents de suïcidi de menors. En aquest sentit, el psicòleg Xavier Amat, d’Orum Center, comenta que “els nens i els joves han estat col·lectius molt perjudicats aquest últim any perquè estan en una etapa evolutiva.

És lògic que pateixin desmotivació o ansietat malgrat que siguin uns cracs i s’adaptin a tot”. Amat afegeix que “molts joves demanen als seus pares que els portin al psicòleg i això és bo per trencar estigmes”.

Pel que fa als problemes que comenten els pacients, Amat explica que “l’ansietat, el pànic o la depressió en són alguns. El virus ha comportat molts més casos, i els que ja hi havia abans s’han agreujat, amb quadres més complexos”.

Aquest psicòleg assegura que “aquesta situació que vivim hauria de representar un augment de tècnics i especialistes perquè s’atenguin tots els casos, perquè ara estem desbordats”. Amat planteja la següent reflexió a tall de conclusió: “Els problemes de salut mental són una altra pandèmia que passa desapercebuda perquè és silenciosa.”.

Han augmentat molt les patologies per la pandèmia?

Un diputat del PP va demostrar al Congrés que la Covid fa estralls en la salut mental

Sens dubte. A l’hospital Santa Maria de Lleida s’ha creat una unitat post-Covid per atendre-les. Es tracta sobretot d’ansietat, por i estrès posttraumàtic. També depressions. Ho tractem a base sobretot de psicofàrmacs i psicoteràpia, però de vegades això no serveix.

A què es refereix?

Que en alguns casos les patologies són conseqüència de la pèrdua de treball i de la falta de recursos econòmics, i aquí poca cosa es pot fer amb fàrmacs. Els problemes dels adults els viuen els menors. Hi ha hagut un rebrot, per exemple, dels trastorns alimentaris.

Com ha afectat la pandèmia a la salut mental?

Com quan aboques gasolina a un foc. Ha estat un accelerant. Hi ha més casos i els que hi havia s’han agreujat. Ansietat, pànic i depressió són els comuns.

Què recomana?

Que aquells que tinguin símptomes no dubtin a demanar ajuda a un professional. Cal trencar l’estigma d’anar al psicòleg o qualsevol altre professional. Els problemes de salut mental són una pandèmia silenciosa.

Els joves han estat molt perjudicats?

Són uns cracs perquè s’adapten, però han patit un gran perjudici aquest últim any en la seua etapa evolutiva.

El 13 de març del 2020 van tancar tots els centres educatius. L’amenaça del coronavirus va deixar de ser abstracta i es va tornar molt real, però ningú no podia imaginar-se que en qüestió més d’hores que de dies la vida de milions de persones faria un tomb.

Tot es va precipitar en un temps rècord. Es va decretar l’estat d’alarma i paraules com confinament o teletreball van passar a formar part del nostre vocabulari habitual.

Començaven el que el periodista i escriptor Carlos del Amor va descriure amb el títol d’una cançó de Vetusta Morla, “los días raros”. El moment de treure les escombraries es va convertir en el més semblant a sortir un dissabte a la nit i l’única vida social que es tenia era quan a les vuit del vespre, al ritme de Resistiré del Dúo Dinámico, se sortia al balcó a aplaudir el personal sanitari que bregava en la lluita contra la pandèmia des de primera línia.

La psicòloga i professora de la UdL Rosa Maria Pérez ja advertia llavors que aquells primers dies serien els més fàcils. “Encara estem en la fase de descobriment.

Més endavant caldrà torejar amb la incertesa de no saber quan acabarà aquesta crisi, que pot ser anguniosa.” I així va ser. Les primeres setmanes de confinament, quan malgrat estar tancats a casa es tenia el convenciment que aquest esforç serviria per frenar el contagi de la Covid-19, es va esgotar el llevat als supermercats de tants pans i pans de pessic casolans que s’elaboraven.

D’altres (més aviat elles) es van dedicar a cosir mascaretes perquè no hi havia cap altra manera de protegir-se. A les ciutats, comunitats de veïns que tot just es coneixien es van convertir en grups d’amics que organitzaven festes de disfresses o assajaven coreografies des dels balcons.

Va ser el cas d’Anna Tomàs, de Mollerussa. Viu a Barcelona i només intercanviava una salutació educada amb els veïns quan se’ls creuava al portal.

Al cap de poc del confinament tot va canviar. Fins i tot li van organitzar una festa sorpresa d’aniversari amb pastís inclòs, que li va arribar dins d’un cistell lligat en una politja.

Per a les persones que vivien soles el repte va ser superior. El secret era organitzar-se i respectar uns horaris “per no acabar boig”.

Era important, segons Pérez, no fer plans a curt ni a mitjà termini “perquè seria frustrant”. Això es va poder comprovar al Segrià a l’estiu, quan es va decretar un segon confinament que ja no va ser tan ben tolerat.

El “tot anirà bé” va donar pas al qüestionament de les restriccions. “Al març ningú no sabia què passaria i hi havia expectatives.

Encara que s’allarguessin els confinaments, l’horitzó sempre estava a 15 dies vista i la lluita contra el virus era compartida.” A l’estiu ja se sabia què passaria. I a la tardor.

Ja ningú no va tenir ganes de continuar fent pastissos. Les vacunes aporten una mica d’esperança, però a un ritme que no és el desitjat.

S’imposa la resiliència per superar aquests llargs “días raros” que només havíem vist en pel·lícules de ciència-ficció..

«De vegades els psicofàrmacs no serveixen» «Una altra pandèmia silenciosa és la de la salut mental»