Parc amb art natural a Sucs

La localitat de Sucs va estrenar ahir un espai que uneix art, zona verda i lleure infantil. Aquest original enclavament es troba al parc del Vilot, al costat del carrer Suquets i l’escola, i el seu origen va ser tant sorprenent com curiós.

Segons va explicar l’alcalde d’aquesta entitat municipal descentralitzada de Lleida ciutat, Guillem Boneu, “aquest parc es va habilitar alhora que l’escola i feia molts anys que demanàvem que es dignifiqués perquè fos una zona de passeig i lleure per als veïns i nens de l’escola, per la qual cosa la Paeria va col·locar-hi gronxadors i tobogans”. No obstant, fa uns anys molts pins del parc van morir o van emmalaltir, per la qual cosa van decidir talar-los progressivament, fins que “aquest any els hem talat tots, perquè estaven morts o inclinats i podien suposar un perill per als veïns, i és que en ser pins tenen una arrel poc profunda i poden caure pel vent o una tempesta”, va indicar l’alcalde.

Però els van talar deixant part del tronc i no els van arrancar i, a partir d’aquí, va sorgir la idea de convertir aquestes soques en escultures. “La mateixa empresa que es va encarregar de talar els arbres es va oferir per tallar i decorar els trossos de tronc que quedaven per donar un toc personal al parc, i els operaris s’hi van posar”, va dir Boneu.

I després d’unes setmanes de treballs, ahir van acabar d’envernissar les prop de quaranta escultures fetes a partir dels arbres caiguts. Alguns s’han convertit en bolets, altres en mans que surten del terra o bancs, taules i fins i tot orelles.

Boneu va afegir que “molts d’aquests arbres que hem talat els havien plantat els veïns temps enrere, per la qual cosa vam decidir fer aquesta reconversió dels troncs per estalviar-nos els diners que suposava arrancar-los de soca-rel i mantenir l’empremta dels veïns que els van plantar”. A més, amb els diners estalviat pel fet de no arrancar-los han pogut adquirir trenta nous arbres per al parc i vint per a la resta del municipi.

“Però ja no més pins, plantarem castanyers, til·lers o alzines, la qüestió és que aguantin i no caiguin”, va concloure Boneu.