LLEIDA Y COMARCAS
“Era com estar empresonat”
Usuaris i professionals de les entitats de discapacitats intel·lectuals descriuen una lluita “heroica” durant aquest any llarg de restriccions i prohibicions per la Covid || L'Associació Alba valora la pandèmia en un cost addicional de 188.960 euros, efectes emocionals a part
El col·lectiu de les persones amb discapacitat intel·lectual és un dels que més han patit la crisi produïda per la pandèmia de la Covid-19. La vida personal i social d’aquestes persones, la seua activitat, atenció i cures i els seus drets en igualtat d’oportunitats i inclusió s’han vist deteriorats malgrat que el comportament de les persones i les organitzacions que componen el col·lectiu només pot qualificar-se d’una manera: heroic.
“L’inici va ser el més dur, vam haver d’explicar, i fer entendre, als usuaris que no podien veure la família durant un temps que desconeixíem. Al final, els treballadors i els usuaris som com una família, però no és el mateix”, explica a SEGRE Anna Homs, responsable de comunicació de l’Associació Alba. Els centres van haver d’adaptar-se a les noves mesures sanitàries, constantment canviants, modificar activitats i delimitar el nombre de residents als pisos, una cosa que, per a alguns usuaris com Elisabet Ferreras, va ser complicada.
Les associacions reclamen un canvi en un model assistencial que segueix igual que fa quaranta anys
“Vaig tenir molts moments baixos. Era com si estiguéssim empresonats. Això sí, els monitors s’han portat fantàsticament amb nosaltres. Ells també ho han passat malament”, comenta. Per aquesta raó la federació representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, Dincat, reclama al govern de la Generalitat des de fa mesos una política pública “forta, clara i decidida que doni suport al sector i aposti pel reconeixement social del paper de totes les entitats”.
Aquest any i mig ha estat un temps d’esforç i patiment tant per a treballadors com per a usuaris, però també ha servit per aprendre i reinventar-se. “Aquesta pandèmia ens ha de servir perquè es replantegin els models assistencials des de les institucions públiques. No podem mantenir el mateix sistema des de fa quaranta anys. S’ha d’estendre que els usuaris visquin més en pisos i menys en residències encara que es mantingui el seguiment amb professionals”, explica Homs.