Joan Comella: «Crec que la nostra generació no veurà la cura de l'Alzheimer»

Vostè va iniciar la seua tasca docent i d’investigació a la UdL i després se’n va anar a Barcelona. Cal anar-se’n de Lleida per poder fer una gran carrera investigadora?

Segur que fa falta anar-se’n de Lleida, una altra cosa és que després tornis. Però el mateix succeeix a Barcelona o a Nova York, perquè per tenir una bona carrera científica també has d’anar-te’n. Crec que com a científics ens hem d’impregnar d’altres maneres de fer. No és un problema de Lleida.

Així, és bo anar-se’n, però es pot tornar i fer investigació rellevant a Lleida.

Sens dubte. La UdL, en els àmbits que conec, és una de les universitats brillants d’Espanya i està en una bona posició internacional. Una dada que ho avala és que en les convocatòries a nivell nacional o de La Marató aconsegueix una bona collita amb projectes que competeixen amb els de tot Catalunya i Espanya.

La pandèmia de la Covid ha comportat un boom de fons per a la investigació amb resultats en temps rècord. Creu que serà passatger o es mantindrà?

El que ha passat amb la Covid demostra diverses coses. La primera és que sense salut no hi ha economia. La segona és que hi ha hagut un esperit col·laboratiu de la ciència a nivell mundial, per sobre de països, compartint resultats i estratègies. La tercera, que en un temps rècord hem estat capaços de trobar una solució. És un exemple molt clar de com la ciència i la tècnica solucionen els problemes de la humanitat.

Crec que la població està més conscienciada que els governs del fet que la salut ha de ser una prioritat. Seria una miopia que aquesta onada de sensibilització i d’èxit dins de la desgràcia de la Covid quedés en res. La ciència soluciona problemes i en aquests moments s’ha demostrat.

En quina situació està la inversió pública i privada en investigació a Catalunya i Espanya?

Després de la crisi del 2008 en els pressupostos de l’Estat hi va haver una reducció de gairebé el 50 per cent. Amb l’actual Govern va començar a remuntar i ara hi ha una fortíssima inversió a través dels fons europeus. Sense aquests diners el creixement és clarament insuficient.

Una altra cosa és que amb quantitats de diners petites fem bona ciència, perquè Espanya ocupa posicions davanteres, però en el moment de transformar aquest coneixement en riquesa, som un desastre.

Falta més col·laboració empresarial?

Col·laboració i creació d’empreses partint d’aquest coneixement. A l’indicador d’innovació europeu, Espanya és a la cua. A part de potenciar la investigació, fan falta polítiques de transferència del coneixement per crear riquesa. Que les empreses siguin innovadores, que les administracions les acompanyin i que les institucions on es fa investigació tinguin incentius per crear empreses.

Vostè dirigeix un equip que analitza el control de supervivència i mort cel·lular en el sistema nerviós, enfocat en l’Alzheimer. Quins són els seus objectius?

Tots perdem neurones al llarg de la vida, i això no sol ser un problema, però quan són del mateix tipus i amb una funció concreta, causa malalties com l’Alzheimer i el Parkinson. Des de fa més de trenta anys estudiem per què aquestes neurones es moren de forma selectiva. Ara volem entendre com el procés d’inflamació al cervell contribueix a la neurodegeneració i com podríem tenir mecanismes per prevenir aquesta inflamació o les seues conseqüències.

Pel que veig, no s’acaba de conèixer la causa de l’Alzheimer.

El drama és que no tenim una hipòtesi creïble. Necessitem més temps i recursos, no hi ha dreceres. Ho hem après amb el càncer, en el qual hi ha hagut un avanç extraordinari, especialment en el de mama, ja que moltes dones que el pateixen no moren i la previsió és que d’aquí a 15 anys gairebé no en morirà cap. En les malalties neurodegeneratives estem com fa 20 anys en el càncer.

És optimista sobre el fet que hi haurà un tractament?

Soc optimista, però s’ha de ser realista. Pensar que l’Alzheimer tindrà cura, que et donen un tractament i deixes de tenir-lo, crec que la nostra generació no ho veurà. Podem aspirar a tractaments que el parin o permetin una qualitat de vida suficient, com passa amb la diabetis. En la nostra generació, el que hem de buscar és la cronificació, a tot estirar.

Una gran dificultat per tractar aquestes malalties és que, quan donen símptomes, probablement porten vint anys d’evolució. Donen la cara quan hi ha pèrdua de neurones, en una fase molt final. Per anar bé hauríem de buscar tractaments que evitessin aquest deteriorament. No vull ser pessimista, però ara tenim poques coses per poder fer que sabem que funcionen.