Del confinament a la quasi normalitat en dos anys

“Tots a casa.” Era el titular d’aquest diari el 15 de març del 2020, l’endemà que el Govern central aprovés l’estat d’alarma per imposar el confinament domiciliari a tot Espanya, com a fórmula per intentar aturar els contagis de coronavirus, que creixien exponencialment alhora que el nombre d’hospitalitzats i morts, només un parell de setmanes després d’haver-se detectat els primers casos a nivell estatal i sis dies a Lleida. Tots els establiments de serveis no essencials van haver de tancar, igual que els centres educatius, i només es podia sortir de casa per comprar productes bàsics i treballar, per la qual cosa carrers tan freqüentats com els d’Eix Comercial van quedar deserts. El 26 d’abril va començar una tímida desescalada al permetre’s que els menors de 14 anys poguessin sortir acompanyats una hora al dia, i el 2 de maig es va autoritzar la sortida de la població en general per passejar i fer exercici en franges horàries per grups d’edat.

Les restriccions a l’activitat i a la mobilitat van anar relaxant-se progressivament, encara que les successives onades de la Covid van provocar que es tornessin a endurir temporalment. Ara, després de la setena onada a Lleida i la sisena a Catalunya i Espanya, només queda pendent suprimir l’obligació d’utilitzar mascareta en interiors per tornar a la normalitat. Dos anys que han alterat la vida quotidiana i que han tingut un impacte negatiu en àmbits tan diversos com la salut mental i la física. Per a molts, han estat els dos pitjors anys de la seua vida.