Les denúncies per delictes sexuals pugen a Lleida i ja són una cada dos dies

La llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual, coneguda com la del “només sí és sí”, que elimina la distinció entre agressió i abús i situa el consentiment al centre, va entrar en vigor el passat 7 d’octubre.

I ho va fer en un any en el qual les denúncies per delictes sexuals s’han disparat un 14% a les comarques lleidatanes, amb disset casos coneguts al mes. O el que és el mateix: un cada dos dies. La causa d’aquest increment? Els experts apunten a l’augment de la conscienciació i del coneixement dels mecanismes de denúncia i protecció.

Tanmateix, la xifra oculta continua sent elevada, de manera que insten a seguir treballant en suport a les víctimes i, sobretot, en la prevenció posant el focus en la necessitat d’una plena igualtat. Segons les dades dels Mossos d’Esquadra, entre el gener i el setembre d’aquest any s’han presentat un total de 157 denúncies per delictes sexuals a les comarques lleidatanes. Són un 14 per cent més que en el mateix període del 2021 i un 51% més respecte al 2020, un any marcat per la pandèmia que va fer baixar les denúncies en tots els delictes.

Si es compara amb abans de la covid, els casos coneguts de violència sexual a la província de Lleida han augmentat un 10,5% respecte al 2019.Per tipus de delicte, un 35 per cent van ser agressions sexuals, amb un total de 55 casos coneguts en els nou primers mesos d’aquest any. 92 denúncies més van ser per abusos, així com nou per exhibicionisme i provocació sexual i una, per assetjament. Des del 2019, s’han denunciat prop de 700 delictes contra la llibertat sexual tant a Ponent com al Pirineu, i en tres de cada deu es va utilitzar la violència i la intimidació contra la víctima.Des de l’entrada en vigor de la llei del “només sí és sí”, la polèmica s’ha centrat en els diferents recursos presentats per agressors als tribunals per poder rebaixar la seua condemna.

A l’Audiència de Lleida se n’han presentat dos, com va avançar aquest diari. No obstant, advocats i entitats feministes defensen com a “necessària” la reforma per augmentar la protecció de les víctimes i apostar per la prevenció, per a la qual cosa fan una crida a mirar més enllà de la possible reducció d’algunes penes i centrar-se en la reparació més que en la repressió penal. Sobre aquesta qüestió, Mireia Pardell, presidenta de la comissió de Drets Humans del Col·legi de l’Advocacia de Lleida, assenyala que les revisions de sentències en les quals s’han reduït les penes a condemnats per delictes sexuals o, fins i tot, s’han eliminat, es deuen a tres raons.

La primera, indica, és perquè bona part dels delictes preveuen penes inferiors per als mateixos fets, en alguns casos la pena mínima és inferior i en altres, es redueix el límit màxim. La segona raó la situa Pardell a la Constitució, que inclou la retroactivitat de les lleis penals que afavoreixin el reu, encara que hi hagi sentència ferma. La tercera i “potser la més controvertida”, afirma, és que la llei no recull un règim transitori que impedeixi o limiti els seus efectes en el temps.

De moment, el Tribunal Suprem ja ha avalat la retroactivitat del “només sí és sí” en el cas Arandina, en què posa en relleu que amb la regulació anterior, les penes haurien estat superiors. Malgrat tot, Pardell afirma que “hem d’esperar criteris unitaris a nivell judicial, analitzant cas per cas i no de forma global”. Tanmateix, defensa la necessitat de la reforma al considerar que per lluitar contra les violències sexuals fa falta formació i sensibilització des de l’adolescència i també per part de tots els agents que intervenen davant d’un cas de violència sexual. “Les víctimes han de sentir-se acompanyades i no decebudes pel sistema. D’aquí la importància que la nova llei no només es quedi en el paper, sinó que acabi sent una realitat”, conclou.

Les associacions feministes de Lleida recolzen la nova llei del “només sí és sí”, que consideren un gran avanç en la lluita a favor dels drets de les dones. “Per primera vegada equipara les supervivents de violència sexual a les supervivents de violència masclista. Cosa que la llei catalana 17/2020 ja havia fet, les dos arran del conveni d’Istanbul del 2011. Hem tardat una dècada a incorporar els quatre conceptes de reconeixement, responsabilitat, reparació i garanties de no repetició”, assenyalen des del Grup de Dones Lleida, que destaca que “si la llei avui existeix és gràcies al feminisme i les onades d’indignació sexual”. En aquesta mateixa línia, des de Marea Lila destaquen el progrés d’una llei integral que “per primera vegada té en compte termes com el desig sexual o el consentiment”.

Quant a la polèmica que ha generat la revisió a la baixa d’algunes condemnes a agressors, Dones Lleida destaca que l’eliminació de la distinció entre agressió i abús sexual “indiscutiblement té a veure amb una graduació de penes, des d’unes de mínimes fins a unes màximes que no s’han rebaixat. Que ara uns abusadors que van ser condemnats a penes mínimes puguin demanar la revisió és fruit de l’aplicació del dret de defensa amb la retroactivitat de la llei penal més favorable, un efecte indesitjat que la judicatura pot limitar si aplica la proporcionalitat i l’esperit de la llei que busca la protecció de la víctima”. En aquest sentit, aquestes dos agrupacions coincideixen en el fet que, encara que la polèmica ha posat el focus en el càstig penal, la llei actua en l’àmbit laboral, educatiu, social, sanitari i institucional.

Segons la seua opinió, “la societat hauria d’avançar cap a un ideal de justícia feminista que es basi en la reparació, la transformació i l’atenció a les dones que han patit aquest tipus de violència, més enllà del càstig”.Precisament, sobre l’atenció a les víctimes, assenyalen que “la llei les posiciona en el centre del procés i ara dependrà de l’aplicació pràctica que tots els operadors fem en aquest sentit. També dependrà del pressupost que es destini a fer-ho possible, que encara està pendent de veure”. Destaquen que a Lleida “els serveis especialitzats estan sota mínims, amb molta voluntarietat de les tècniques però amb recursos de subsistència.

Continua sense existir un centre públic d’acollida municipal amb cara i ulls que abordi totes les violències masclistes. I tota la societat lleidatana ens hem d’implicar, totes patim violència sexual en algun moment en una mesura o una altra i és cosa de tots impedir-ho”.Les estadístiques segueixen revelant un augment dels delictes sexuals, cosa que des de Marea Lila atribueixen a dos factors. “D’una banda, hi ha més conscienciació sobre què són les violències sexuals. El fet que ara posem nom als diferents tipus de violència ajuda a identificar-los, cosa que es tradueix en més denúncies. Per l’altre costat, hi continua havent una legitimació de la violència.”

Per la seua banda, Dones Lleida diu que “el terror sexual no cessarà mentre hi hagi un sistema desigual governat per homes blancs cisgènere que copen els màxims espais de decisió, els millors salaris, els oficis tecnològics, els esports, més temps lliure i menys temps de responsabilitat en les cures. Tot indica als homes que exerceixen violència que tenen una posició de superioritat que és real, no és una percepció, i que permet la cosificació de les dones com a objectes sexuals al seu servei. Afegit a l’efecte expansiu de les xarxes, vivim en una escola permanent de conductes violentes cap a la dona”.

EN PRIMERA PERSONA

Maria Alloza, portaveu de Marea Lila

“Quan tenia dinou anys la meua parella em maltractava físicament i psicològicament. Cada dia hi havia baralles, amenaces, assetjament i molt control, fins a aïllar-me completament del meu cercle social. Als vint-i-dos, la meua mare ho va denunciar i el jutge li va imposar una ordre d’allunyament. En aquell moment jo estava molt aferrada psicològicament a ell i no vaig voler utilitzar els recursos d’ajuda que em van oferir perquè no em contemplava a mi mateixa com una víctima. En aquell temps les campanyes contra la violència masclista se centraven en dones més grans que portaven molt temps casades i jo no em sentia identificada gens ni mica amb aquell estereotip social de víctima. Quan me’n vaig anar a estudiar a fora i vaig posar terra pel mig va ser quan realment vaig tornar a ser jo i vaig prendre consciència de tot pel que havia passat. Des de llavors crec que l’atenció a les víctimes ha canviat a millor i hi ha més sensibilització. Totes sabem que en algun moment podem patir violència i sabem on podem acudir. Tot i així, crec que encara es posa el focus en l’agressor, en comptes de les mesures de reparació cap a les dones.”

ENTREVISTA

Esther Sancho, Advocada i Portaveu de Dones Lleida

Què creu que ha fallat fins al moment en les polítiques d’igualtat? Que s’ha abordat com si el problema el tinguéssim les dones, convertides en usuàries de serveis institucionals que han anat fent polítiques de pedaços, en comptes d’encarar el problema estructural, reconèixer la desigualtat i erradicar-la amb mesures com la paritat obligatòria. No podem anar tirant encara de conscienciació i recomanacions que depenguin de la bona voluntat.

Quines mesures proposa per erradicar la violència contra les dones? La resposta patriarcal a les violències ve a ser més violència: control, seguretat, presó i les dones a casa o tutelades per altres homes que exerceixen el rol de protectors. Encara que es faci des de l’afecte, continuen sent dos cares de la mateixa moneda. Volem deambular lliurement pels carrers, gaudir dels nostres cossos, exercir els drets civils, compartir espais de decisió i de poder, socialitzar les cures, creuar fronteres, i tot sense demanar permís ni perdó. Això és el que acabaria amb la violència masclista.

Mireia Pardell, col·legi advocacia de Lleida

Què li sembla la nova llei contra la violència sexual? És una llei àmplia i garantista, que no s’ha de focalitzar només en la reforma del Codi Penal perquè va més enllà. Vol garantir la prevenció de les violències sexuals, reforçar els drets de les víctimes, evitar la seua revictimització i dotar amb més recursos la reparació i recuperació d’aquestes.

Era necessària? Sí, perquè no hem d’esperar que s’incrementi la comissió de certs delictes o l’existència de l’alarma social per legislar o modificar lleis.

Què opina de l’eliminació del delicte d’abús? Era necessari. No hi ha la distinció entre abús i agressió, perquè qualsevol acte que coarti la llibertat sexual d’una persona és una agressió.

S’ha de millorar el tracte a les víctimes d’aquest tipus de delictes? En moltes ocasions se senten revictimitzades pel que comporta la denúncia, el procés judicial i posterior execució. Per això, tots els agents que formem part de l’entorn de la víctima hem d’unir esforços perquè se sentin acompanyades, fortes i segures per seguir cap endavant.

Lucía Jiménez, Presidenta Audiència de Lleida

Hi ha polèmica amb les revisions de sentències. Quina postura té en aquest sentit? Revisarem com ho hem hagut de fer amb altres delictes. El que sí que està clar és que no s’aplicarà de manera automàtica sinó que s’ha d’estudiar cas a cas i analitzar quin marge penològic hi ha. L’Audiència és un òrgan col·legiat. Penso que hi haurà pocs casos a Lleida.

Els incomoden les declaracions dels polítics? Nosaltres som jutges, no polítics. No podem estar pendents de les seues declaracions, sinó que hem d’estar pendents de les lleis i d’aplicar-les com cal. Fa uns mesos va posar de manifest l’elevat percentatge de judicis per delictes sexuals.

Actualment continua sent així? Sí. Al voltant d’un setanta per cent dels judicis són per delictes sexuals.

A què atribueix aquest augment que s’ha registrat durant els últims anys? Possiblement, perquè hi ha més denúncies. Però hi ha altres factors com la important tasca policial que hi ha al darrere, malgrat que hi ha encara xifres negres. Són judicis complicats respecte a un altre tipus de delictes perquè, en la majoria d’ocasions, és la paraula de la denunciant contra la de l’acusat. Es tracta de temes molt greus i delicats i hem d’analitzar-ho al detall.

Són importants les aportacions de psicòlegs i forenses? És una eina més que ens pot ajudar, però és el tribunal el que ha de valorar la credibilitat o no del relat.

Quan una víctima apareix a la sala sempre intenta tranquil·litzar-la. Hem de mostrar sensibilitat cap a les víctimes, per a les quals no és gens agradable explicar el que els ha passat davant d’unes persones que no coneix.