'Vigilància' a distància a 2.000 lleidatans amb marcapassos amb control remot

Uns 2.000 lleidatans porten implantats marcapassos o Holters amb control remot per tractar o monitorar problemes del cor i són vigilats a distància des de l’Arnau de Vilanova, de manera que estan controlats permanentment, cosa que redueix alhora les seues visites presencials a l’hospital, van indicar els doctors Fernando Worner, cap del servei de Cardiologia, i Diego Menéndez, coordinador del servei d’arrítmies. Van detallar que aquests dispositius es connecten a un receptor, una espècie de router o smartphone dels quals també disposen els pacients o bé a través d’una aplicació del seu mòbil, i envien a l’hospital de forma segura i xifrada informació sobre l’activitat del seu cor, que estan registrant constantment.

Des de l’Arnau, són tres infermeres les encarregades del control d’aquestes transmissions, Lourdes Hernández, Joana Hernández i Rosa Mari Oliver. Gestionen més de 250 alarmes al dia, però el doctor Worner va precisar que més d’un 90 per cent són banals, és a dir, que avisen d’una incidència menor que no representa una emergència. Aquestes infermeres també fan el control de les ferides una vegada implantat el marcapassos i les primeres revisions.

Quan es rep una alarma, cal revisar la història clínica i trucar al pacient si és necessari. Hi ha alarmes que s’especifiquen als dispositius, per exemple que enviï un informe cada cert temps, i altres que es transmet automàticament perquè hi ha hagut una arrítmia o també per un error de l’aparell.Els dispositius amb control remot s’utilitzen des de fa anys, però la seua implantació va augmentar de forma exponencial des de la pandèmia. Worner va remarcar que els seus avantatges són que el pacient sent més seguretat així com se li eviten desplaçaments innecessaris a l’hospital, sobretot per als que viuen en zones allunyades de la capital encara que en general per a tothom, perquè la majoria de les persones amb aquests dispositius tenen més de setanta anys.

De tota manera, a uns pacients se’ls programen visites telefòniques i se’ls cita si hi ha alguna incidència, d’altres tenen visites remotes i presencials i a d’altres se’ls mantenen les presencials igualment.El doctor Menéndez va explicar que hi ha tres tipus de dispositius. Uns són els Holters, que només monitoren, no tracten. Detecten si hi ha arrítmies ràpides o lentes o alteracions del ritme que puguin explicar pèrdues de coneixement (síncopes) o altres símptomes com palpitacions.

S’implanten de forma subcutània a persones amb risc d’arrítmies greus que poden portar a una mort sobtada o a produir un ictus. Els altres dispositius dos són marcapassos, la funció principal dels quals és tractar, però que també registren i transmeten. En aquest grup, uns són sistemes d’estimulació bàsics que tracten bradicàrdies (freqüències cardíaques baixes) severes i reemplacen el sistema de conducció elèctrica natural del cos, quan falla de manera irreversible.

El cap de Cardiologia i el coordinador del servei d’arrítmies de l’hospital.

“Quan el cor pateix una apagada, el marcapassos el supleix”, va exemplificar Worner. D’altres són més avançats i al seu torn es divideixen en dos subgrups. Uns es diuen resincronitzadors cardíacs, s’utilitzen per tractar pacients amb insuficiència cardíaca i amb un trastorn de la conducció elèctrica dins dels ventricles, que l’aparell resincronitza.

És a dir, fan que el cor es contregui tot alhora, en lloc de primer una zona i després una altra, i així el batec és molt més eficient. Els altres són desfibril·ladors automàtics, que tracten les taquicàrdies malignes que poden produir una parada cardíaca o bé la mateixa parada, a través d’una descàrrega elèctrica o amb una estimulació d’impulsos molt ràpids. Així mateix, alguns pacients amb insuficiència cardíaca i alt risc d’arrítmies malignes poden necessitar un aparell que desenvolupi les dos funcions alhora (resincronitzar i desfibril·lar).