Ventura Margó: memòria històrica viva

Donar a conèixer el que va viure en primera persona ja fa molts anys perquè com més gent millor conegui la realitat del que va ocórrer. Aquest és un dels objectius que persegueix Ventura Margó, que als seus 96 anys ha escrit el llibre de records Lleida, entre guerra i postguerra, editat per Garsineu edicions. Margó és molt més que un testimoni directe, perquè segurament va ser el principal dirigent de l’oposició al franquisme a Lleida a partir de mitjans dels anys seixanta.

“La Guerra Civil i la postguerra ja s’han explicat, però no bé”, va afirmar quan li van preguntar sobre aquesta qüestió. A la seua obra diu que el que relata “pot servir per a aquesta majoria a què tan sols s’ha explicat que a Espanya hi va haver una Guerra Civil el 1936 i poca cosa més, ja que els governs que han enviat encara no s’han dignat a posar als llibres de text la història completa d’aquesta tragèdia”. “Uns escrits que poden servir per identificar qui va ser el culpable de tots els disbarats d’un costat i d’un altre, a causa d’un cop d’estat militar de la gent de dretes contra la legalitat d’un govern sorgit de les eleccions generals del 16 de febrer del 1936”, afegeix.

Per això “és important que els que van viure aquella etapa, que no en queden gaires, escriguin les seues memòries”, prossegueix. Les seues inclouen des de l’arribada de la seua família a Lleida ciutat poc abans de la proclamació de la República, amb 5 anys, fins als inicis de la Transició. Són memòries amb caires reivindicatius que es reflecteixen en el fet que supleix el seu nom pel de Jordi que, segons indica, és “el nom de clandestinitat que em recorda la il·lusió i també les dificultats durant els molts anys de lluita”.

Explica vivències de la seua infància al Canyeret, de la Guerra Civil i de la repressió, però el gruix de l’obra se centra en la lluita contra la dictadura. El seu no era un perfil típic de l’opositor al franquisme. “A la meua família no hi havia cap precedent polític ni sindical”, destaca.

I just quan es va afiliar al PSUC, el 1965, acabava de ser nomenat cap de personal d’una empresa amb un centenar de treballadors en què havia entrat com a aprenent el 1940, amb 14 anys. Margó creu que el fet que va incitar la seua implicació política va ser que un amic el va convèncer per assistir a la xarrada d’un religiós vingut d’Amèrica Llatina, que el va impressionar per les injustícies socials que descrivia. Anys després, va aprofitar una excursió a Perpinyà en autocar amb la seua dona i el seu fill per contactar amb membres del PSUC.

Ho va aconseguir a la terrassa d’un bar, i va tornar amb un paquet d’octavilles. “La meua dona em preguntava: què has comprat? I per no fer-la patir perquè havíem de passar la duana, li vaig contestar que ho veuria a l’arribar.” Encara van haver de passar 8 mesos perquè el PSUC el convertís en militant, i des d’aleshores va passar a ser el seu responsable a la província. Aviat va ser membre del Comitè Central i participava en les reunions anuals a França del PCE.

Va ser corresponsal de l’emissora La Pirenaica, creada pel partit i que emetia des de l’exterior, cofundador de CCOO i d’UP a Lleida, líder veïnal a la Mariola i dirigent de l’activitat cultural alternativa a l’oficial. Es va implicar de ple en la lluita dels colons de dos latifundis de l’Església, el de Montagut i el de 3.340 hectàrees de la Unió Laical de Beneficiaris a Albatàrrec, Sudanell i municipis limítrofs, aquesta última amb final feliç. També va ser arrestat i va estar dos vegades a la presó.

Anteposava els seus ideals a la butxaca, fet que li va acabar costant l’acomiadament de la seua empresa el 1970. Aleshores va obrir una llibreria, L’Àncora, que va acabar tancant després de rebre dos atemptats dels ultres de “la Guàrdia de Franco”. Va ser elegit regidor de la Paeria pel PSUC el 1979 i va deixar la política a l’acabar aquell mandat, després de la gran crisi que va patir aquesta formació.

Subratlla que mai no va cobrar res del partit i que “sempre em vaig negar a ser un professional de la política”. Al fer balanç, confessa que un amic que va lluitar amb ell contra el franquisme li va preguntar: “Va valer per a alguna cosa?”. “Sí que va valer, però no per fer el que volíem, ni de bon tros”, li va contestar

Destaca que ha de quedar clar que va ser un cop d’estat militar de la dreta derrotada a les urnes

Va perdre una bona feina per la implicació política, es va negar a cobrar del partit i va ser un activista polifacètic

Soldats de bona família que van eludir el front

Margó afirma que, durant la guerra, republicans de dretes van donar poc suport al govern legítim. Com a exemple, indica que l’any 1937 hi havia soldats membres de famílies acabalades empresonats de forma laxa a la Seu Vella per nimietats en lloc de ser al front d’Aragó. “Jo i altres nens entràvem i sortíem com volíem, ens entregaven llistes de coses per comprar-los i ens donaven grans propines. Estava clar que era gent dels poders fàctics”, assenyala.

Afegeix que durant uns quants dies un destacament de dinamiters els va obligar a excavar un refugi al turó que va quedar inacabat.

L’horror de la massacre del Liceu Escolar

“Després del bombardeig la gent cridava: al Liceu hi ha molts morts! Vam anar-hi i algunes persones cridaven els seus fills enterrats per la runa”, diu.

La ineficaç metralladora al campanar de la Seu

Ventura Margó explica un fet desconegut per molta gent que il·lustra les deficiències de la logística militar de l’exèrcit republicà. “El 1936 van muntar una metralladora dalt del campanar de la Seu Vella. La van pujar per peces i els nens vam anar a ajudar pujant algunes peces petites. Quan estava instal·lada, protegida amb sacs de sorra, els soldats deien: que vinguin, que vinguin! [els avions enemics].

Però quan hi va haver el primer bombardeig [el 2 de novembre del 1937] no va disparar ni un tret perquè no va funcionar, ni tampoc va sonar la sirena d’alarma d’un atac aeri”, explica.