Quan l'Eix Comercial de Lleida era més local

L'Eix és el centre comercial de Lleida des de l'edat mitjana, més de 800 anys d'història durant els quals s'ha anat transformant alhora amb la ciutat. L'aparició dels supermercats va acabar amb la majoria de petites botigues d'aliments, i les franquícies i cadenes de roba estan fent el mateix amb els comerços familiars.

L’Eix Comercial de Lleida, amb més de 3,5 quilòmetres de carrers, és la zona per als vianants de botigues més extensa de l’Estat i una de les més grans d’Europa. Situat al cor de la ciutat, després de més de 800 anys d’història es manté com un punt de trobada referent per a lleidatans i visitants.

Els primers comerciants de la seua via principal, el carrer Major, apareixen per primera vegada l’any 1166 a l’inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. “Abans tot passava a l’Eix”, afirma la presidenta de la seua federació de comerciants, Montse Eritja. Recorda que “teníem tots els cines de la ciutat, com el Principal, Victòria o Granados”, i que hi havia tota mena de negocis, amb la diferència que “fins fa menys de cinquanta anys tots eren familiars”. Afegeix que “alguns s’han perdut, com les botigues de vi a granel”.La primera revolució que va experimentar l’Eix va ser l’aparició dels supermercats, durant el segle XX. “Les petites botigues d’alimentació familiars van haver de tancar o especialitzar-se perquè solien ser més cares”, indica Eritja. El nou segle també va implicar l’entrada de multitud de franquícies i botigues de grans cadenes de –sobretot– roba, que “van ser un boom perquè podien canviar de col·lecció cada mes i tenir preus més baixos”, segons Eritja. L’Eix continua sent centre neuràlgic de Lleida, però ja no és l’únic. El desenvolupament comercial en altres zones ha dispersat els clients, però Eritja valora que encara és el lloc favorit de molts per passejar perquè “no hi ha trànsit de vehicles i està ben comunicat amb autobús, encara que falten places de pàrquing i més veïns que visquin als seus carrers”.El més conegut és el carrer Major, però l’Eix també inclou Alcalde Costa, Blondel, Magdalena, un tram de Pi i Margall, Carme i la plaça Sant Joan. Totes les seues associacions de comerciants van ser pioneres al federar-se fa vint-i-cinc anys per “defensar els nostres interessos compartits”, però Eritja admet que “falta sentiment de pertinença a un grup”. Tanmateix, “celebracions com la del 25 aniversari van ajudar molt perquè també hi van participar els comerciants que no són socis”, afirma. Un terç dels més de 400 comerços de l’Eix estan federats.

«Les franquícies ara s’ho han menjat gairebé tot»

Manel

Gerent de la Ferreteria Balius

“L’Eix donava servei a un entorn totalment agrícola fa cinquanta anys, i ara ha desaparegut. Gairebé tots els clients eren agricultors de la ciutat i de tots els pobles del voltant. Hi havia botigues de tot tipus, perquè era l’única zona comercial de Lleida, i totes o gairebé totes eren de famílies lleidatanes. No existien el passeig de Ronda, Ricard Viñes o Prat de la Riba, de manera que tots els clients es concentraven a l’Eix”, assenyala. “Als pobles gairebé tampoc no hi havia comerços, així que venien a la ciutat. Les franquícies ara s’ho han menjat pràcticament tot. Primer van ser les grans cadenes i ara els negocis orientals, que no paren de créixer. Ambdós han suposat una baixada en la qualitat dels productes que es percep sobretot en la roba, que abans tenia més categoria.” “L’associació de comerciants serveix per fer pinya entre els pocs negocis tradicionals que quedem, ja que a la majoria de franquícies no els interessa. La meua família va obrir la ferreteria a començaments del segle XX. Els meus avis venien per les fires de la comarca, i van obrir la botiga la dècada dels anys 20”.

«Els negocis familiars pràcticament s’han perdut»

Ramon Aragonés

Farmàcia Aragonés

“Recordo que l’Eix estava viu totes les hores del dia, fa no tants anys. Quan fèiem guàrdia podíem deixar la porta oberta fins a mitjanit sense preocupar-nos, però ara la zona fa respecte a partir de les nou de la nit”, assegura Aragonés. “Els lleidatans de tota la vida han marxat del centre, que s’ha degradat amb el temps, i els carrers de l’Eix es queden buits i una mica foscos.” “A més, la tradició dels negocis familiars pràcticament ha desaparegut, ara hi ha moltes més franquícies. En els últims anys també he percebut un augment de les barberies i de la restauració, quan recordo que abans es concentrava a la plaça Sant Joan. Em sembla positiu, perquè atreu més gent a l’Eix.” “No obstant, no hi ha tanta afluència com fa cinquanta anys, però és normal. Abans era el lloc de negocis per a ramaders o agricultors de la ciutat i dels pobles propers, però el desenvolupament comercial ha dispersat els clients. Els veïns de barris com Cappont continuen venint molt, però els d’altres de més llunyans i de fora de la ciutat prefereixen comerços més propers.”